22@ Business Park

(rénder vist a Grup Castellví)

Cronologia
1898-1914:   ?   (Can Tiana)
1898-1907:   G. Guiteras   (nau occidental de Can Tiana)
1902:   Jaume Bernadas   (Fàbrica de Llorenç Pons i Clerch)
1905:   Ramon Ribera   (nau intermèdia de Can Tiana)
1906:   Josep Graner   (ampliació de la nau intermèdia de Can Tiana)
1907:   Lluís de Miquel Roca   (nau de Can Tiana al Carrer Ciutat de Granada)
1910:   Ramon Ribera   (nau de Can Tiana al Carrer Bolívia)
1914:   Josep Masdéu i Puigdemasa   (ampliació de la nau de Can Tiana al Carrer Ciutat de Granada)
1936:   ?   (reforma de la Fàbrica de Llorenç Pons i Clerch)
1953:   ?   (reforma de la Fàbrica de Llorenç Pons i Clerch)
1996:   Jordi Seguró i Capa   (reforma de la nau de Can Tiana al Carrer Ciutat de Granada per a l'Institut
             Català de Tecnologia)
2008-   Batlle & Roig   (projecte 22@ Business Park)

Dades
· Projecte: 2008 | Inici d'obres: 2008 | Previsió final d'obres: 2011
· Adreça: Carrer de Bolívia, 56 (El Parc i la Llacuna del Poblenou, Sant Martí, Barcelona)
· Superfície: 41.000 m2 (total, 5 edificis d'oficines + 1 hotel + habitatges, en dues illes de cases), 12.200 m2 (Seu Corporativa de la CMT), 4.857 m2 (Seu de la IL3, Universitat de Barcelona, a l'antiga Fàbrica Canela), 1.665 m2 (lofts a l'antiga Fàbrica Pons), 20.000 m2 (aparcament subterrani)
· Alçada: 3 plantes sota rasant + 11 plantes sobre rasant (Seu Corporativa de la CMT)
· Promotor: Grup Castellví
· Cost: 185 milions d'euros (tot el projecte), 60 milions d'euros (Seu Corporativa de la CMT)
· Equip de projecte: Enric Batlle i Durany i Joan Roig i Durán (autors del projecte); Goretti Guillén, Meritxell Moyà, Helena Salvadó (redacció projecte); sbda Infographics (rénders)
· Estructura: Gerardo Rodríguez (STATIC)
· Instal·lacions: PGI Grup, S.L.
· Aparelladors: Tècnics G3, S.L.
· Constructor: Dragados, S.A., Moyser (façanes), Axima Sistemes i Instal·lacions, S.A. (instal·lacions), Imemsa (instal·lacions)

Autors

Descripció

Seu Corporativa CMT
[ Grup Castellví ]

La Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) ha adquirit a Grup Castellví un dels edificis que està construint dins el 22@Business Park.
Dissenyat per l'equip Batlle i Roig Arquitectes, la nova seu de la CMT, ubicada al carrer Bolívia 56, serà un edifici singular de 12.200 m2 de sostre i 154 places d'aparcament sota rasant.
El nou edifici, constarà de dos espais diferenciats: l'edifici principal i un segon edifici situat en una nau històrica concebuda com annex a l'edifici principal, i que conserva la seva estructura original.
Compta amb una successió d'espais exteriors en forma de terrasses o patis que permeten la seva utilització agradable des de l'interior de l'edifici.
El nou edifici disposa d'una doble façana exterior que està dissenyada com una xarxa que s'adapta a la complexa volumetria del mateix i li ofereix una correcta protecció solar.



Articles

22@ Business Park, Barcelona, Catalonia: Old factory, new office
[ World Architecture, 2 November 2009 ]

· 22@ Business Park combines conservation of a 1906 nave and an old factory renovation

The 41,000 sq m project based in Barcelona is built atop an old textile factory and will consist of modern offices and hotels. The main volume is intended for offices and creates an innovative relationship between the exterior and interior of the project. The building is based on a central passage which features a historic early 20cth nave throughout the building which will maintain its original structure. Batlle & Roig Architects intend to renovate this back to its former glory and utilise it as a functional work space.
The main volume consists of three underground floors for parking and eleven stories above street level to accommodate offices and employee services. The ground floor is used mainly for access and connecting the historic nave with the main space which is set to accommodate an auditorium with capacity for 330 people, a large meeting room and some service areas for employees of the CMT.

Secció general de la Seu Corporativa de la CMT


(plànol vist a Batlle i Roig, Arquitectes)

PMU de les illes delimitades pels carrers de Bolívia, de la Ciutat de Granada, de Sancho d'Àvila i de Badajoz
[ Departament d'Urbanisme (Ajuntament de Barcelona), 19 Octubre 2007 ]

· Modificació del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Historicartístic de la Ciutat de Barcelona. Districte de Sant Martí (Aprovació inicial, Març 2006)

Josep Canela e Hijos: Dades generals
· Carrer: Ciutat de Granada 127-137, Tànger 75-91, Badajoz 162
· Denominació: Can Tiana, Josep Canela e Hijos, després Institut Català de Tecnologia, actualment Universitat de Barcelona
· Autor: G. Guiteras, arquitecte | Datació: 1898-1914 | Ampliació i reforma: Josep Graner, arq; Lluís de Miquel Roca, arq.; Josep Masdeu, Mestre d'obres; Ramon Ribera, arq.
· Ús original: Fabricació de maquinària tèxtil i de teixits | Actual o previst: Nau (1) c/ Ciutat de Granada: Universitat de Barcelona (ús actual)
· Superfície de l'edifici: Edifici 1: 1.443,24 m², Edifici 2: 1.331,99 m², Edifici 3: 1.930,13 m², Edifici 4 i 5: 975,11 m² | Sostre aproximat: Edifici 1: 4.127,77 m², Edifici 2: 1.331,99 m², Edifici 3: 1.930,13 m², Edifici 4 i 5: 975,11 m²
· Propietat: Privada | Àmbit de planejament: 22@ | Qualificació: 22@

Planta tipus de la Seu Corporativa de la CMT


Descripció edifici
Construit en diverses etapes que van des de l'any 1898 fins al 1914, aquest conjunt industrial va a arribar a ocupar gairebé una illa sencera de la trama de l'Eixample Cerdà. Del conjunt original han arribat fins avui dia les dues naus més antigues ubicades a l'interior de la parcel·la, l'edifici en alçada del carrer Ciutat de Granada així com una petita nau a la banda del carrer Bolívia.
Les dues naus més antigues s'ubiquen a l'interior de l'illa. D'una sola planta i rectangulars presenten façanes d'obra vista de ritme compositiu marcat per una succesió de pilastres que reflecteixen exteriorment l'estructura. Les cobertes estan resoltes amb voltes de maó de pla (voltes a la catalana) sobre pilars de fundició. A la façana amb el carrer Ciutat de Granada s'aixeca un edifici de planta baixa i dues plantes pis i amb coberta a dues aigües; destaca la façana d'obra vista de ritme regular, marcada per una succesió de pilastres i grans finestrals i per les impostes a l'alçada dels forjats que doten a la façana d'una marcada horitzontalitat. L'espai interior, tal i com és característic en aquest tipus d'edificació, és força versàtil i ha permés l'adaptació de l'edifici a usos més contemporanis.
A la banda del carrer Bolívia encara es conserva una petita nau, amb coberta a dues aigües i façanes en maó vist, molt semblants a les de la resta del conjunt que encara conserva les fusteries en retícula a semblança d'emplomats, així com les restes d'una antiga estació transformadora.



(foto vista a Bing Maps)

Notícies històriques de l'edifici
Al llarg dels primers anys del segle XX, Josep Canela i posteriorment la firma Hijos de José Canela van anar construint en diferents etapes un conjunt fabril que ocupà gairebé la totalitat d'una illa d'eixample, que antigament es coneixía pel nom de Can Tiana. La primera construcció es projectà al centre de la parcel·la sense donar façana als carrers previstos en la traça Cerdà.
L'any 1898 Josep Canela va presentar uns plànols signats per l'arquitecte G. Guiteras on sol·licitava poder construir una nau de planta baixa, una sala per les calderes i una xemeneia que havien de servir per a instal·lar-hi una fàbrica de teixits. El projecte es va encallar quant a les instal·lacions del vapor i no es va atorgar permís fins l'any 1906, encara que sembla que les obres ja s'havien dut a terme. Aquesta nau és la més occidental del conjunt.

La nau intermèdia de la parcel·la va projectar-se parcialment el 1905 segons plànols del mestre d'obres Ramon Ribera, i el 1906 se'n demanava la seva ampliació. L'autor d'aquesta ampliació va ser l'arquitecte Josep Graner.
El cos d'edifici que afronta al carrer Ciutat de Granada no és tampoc unitari. Hi ha un primer mòdul – el més septentrional - de 1907, dissenyat per l'arquitecte Lluís de Miguel Roca amb només planta baixa i pis. Posteriorment l'edifici creix vers el xamfrà amb el carrer Tànger en dues etapes del mateix any 1914 segons projecte signat pel mestre d'obres Josep Masdeu. De totes maneres, en aquestes ampliacions encara no es contempla el segon pis de l'edifici ni el primer de la part del xamfrà, que són posteriors. La seva data, però, no ha pogut documentar-se.

A banda d'aquestes 3 estructures principals, es bastí també el 1910 una altra nau a la banda del carrer Bolívia, les obres de la qual van ser projectades per l'arquitecte Ramon Ribera.
A nivell productiu, les diferents naus van dedicar-se originalment una part a foneria i tallers de maquinària, mentre una altra part era llogada a empreses tèxtils. Durant la segona meitat del segle XX es van establir diferents indústries i magatzems fins que a la dècada de 1990 l'edifici del carrer Ciutat de Granada va ser adquirit per l'Institut Català de Tecnologia. L'arquitecte Jordi Segura en va projectar la seva restauració (premi Bonaplata de 1996).
Actualment és de la Universitat de Barcelona.



(rénder vist a sbda Infographics)

Fàbrica de Sabons Hijo de Pons i Clerch: Dades generals
· Carrer: Sancho de Àvila 105-111
· Denominació: Fàbrica de Llorenç Pons i Clerch
· Autor: Jaume Bernadas, mestre d'obres | Datació: 1902 | Ampliació i reforma: 1936, 1953
· Ús original: Fàbrica d'olis i sabons
· Superfície parcel·la 2.837,00 m² | Superfície de l´edifici 710,75 m² | Sostre aproximat 710,75 m² -segons medició plànol-
· Propietat: Privada | Àmbit de planejament: MPGM 22@ | Qualificació: 22@ (p)



Descripció edifici
Un pati central, amb accés directe des del carrer, articula les diferents edificacions que conformen aquest petit conjunt industrial. Dues construccions de planta baixa i un pis flanquegen el mur de tancament del recinte on està ubicada la porta d'accès. Presenten façana molt senzilla de parament estucat i finestres rectangulars predominant l'amplària respecte l'alçada.
Al fons del pati es basteixen els volums principals, tres naus longitudinals adossades, d'una sola planta, amb coberta a dues aigües sobre encavallades de fusta. La façana de la nau més oriental és compositivament similar als volums que fan de tancament del recinte. Les altres dues naus estan ressoltes amb coronament semicircular i incorporen un gran finestral també semicircular amb quarterons a la part superior i tres grans buits rectangulars a la part inferior.



Notícies històriques de l'edifici
Les naus d'aquesta fàbrica van ser originàriament construïdes pel comerciant i fabricant Llorenç Pons i Clerch segons un projecte del 1902 del mestre d'obres Jaume Bernadas, en uns terrenys que havien estat de Ròmul Bosch i Alsina. El projecte, que incloïa una caseta amb front al carrer i uns coberts interiors, no és suficientment explícit quant a la fesomia dels coberts tal i coms ens han arribat avui dia.
Al plànol de Vicenç Martorell de 1927 s'indica que les naus estan encara ocupades per la fàbrica de sabons de Hijo de L. Pons. Degué estar pocs anys, ja que a partir de la dècada de 1930 la fàbrica apareix a nom d'Andreu Rosa i està destinada a magatzem de tubs. Als anys 1936 i 1953 s'han localitzat reformes menors.

Batlle & Roig

(foto vista a Universitat Politècnica de Catalunya)

Dades
· Enric Batlle i Durany: Barcelona (Catalunya), 1956
· Estudis:   Arquitecte (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1981), Màster en arquitectura del Paisatge, Doctor Arquitecte (Universitat Politècnica de Catalunya, 2002)
· Joan Roig i Durán: Barcelona (Catalunya), 1954
· Estudis:   Arquitecte (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1981)

Estudi
· Batlle i Roig, Arquitectes
Carrer Manuel Florentín 15, 08950, Esplugues de Llobregat (Barcelona, Catalunya) | Web Oficial

Biografia
Batlle i Roig, Arquitectes és una oficina d'Arquitectura, formada des de 1981 per Enric Batlle i Joan Roig, que desenvolupa projectes de programes molt diversos que aborden temes d'edificació, paisatge, o planejament territorial.
Enric Batlle i Joan Roig exerceixen la docència universitària i han publicat diferents llibres especialitzats. La seva obra ha guanyat diversos premis i ha estat objecte de variades publicacions.
El despatx de Batlle i Roig, Arquitectes està situat a Esplugues de Llobregat (Barcelona) disposa d'unes instal·lacions de 600 m2 en un edifici realitzat per la mateixa oficina i està format per més de quaranta profesionals de tots els àmbits de l'arquitectura, el paisatgisme, l'urbanisme, l'enginyeria i l'arquitectura tècnica.



(foto vista a Congrés Europeu Ciutat Verda)

Currículum
Enric Batlle Durany és professor d'Urbanisme i Arquitectura del Paisatge a la ETSAV i al Màster d'Arquitectura del Paisatge de la UPC. Màster en arquitectura del Paisatge i Doctor Arquitecte des de 2002 amb la tesi "El Jardí de la Metròpoli. Del paisatge romàntic a l'espai lliure per a una ciutat sostenible" per la qual va rebre el premi extraordinari de doctorat per acord de la Comissió de Doctorat de la Universitat Politècnica de Catalunya. És professor d'Arquitectura del Paisatge del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, participa en els tallers d'Arquitectura i Projecte de la mateixa escola i al Màster d'Arquitectura del Paisatge de la Universitat Politècnica de Catalunya.



(foto vista a Flickr, autor: BIArch - Barcelona Institute of Architecture)

Joan Roig Duran ha impartit classes de Projectes Arquitectònics a l'ETSAB desde 1984, ha estat professor de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona i professor convidat a, entre d'altres escoles: Academie van Boukunst, Rotterdam, Holanda; Delft University of Technology, Delft, Holanda; ILAUD (International Laboratory of Architecture and Urban Design), Urbino, Itàlia; IUAV Istituto Universitario di Architettura de Venezia, Venècia, Itàlia; Facoltà di Architettura, Gènova, Itàlia; ITU, Faculty of Architecture of Istanbul, Estambul, Turquia; Washington University, St. Louis, EUA; University of Illinois, Chicago, EUA; École Superièure du Paysage de Versailles, França; Ringyorcesung Technishe Universität, Munich, Alemanya i Universität Stuttgart, Stuttgart, Alemanya. | Batlle i Roig, Arquitectes

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)



Articles

Enric Batlle
[ Santa & Cole ]

· Enric Batlle and Joan Roig have become well known as landscape artists since they associated in 1981. Since then they have carried out several landscape and architectural projects in Europe and, particularly, in Catalonia

Batlle graduated in Architecture and Landscape Architecture by the Escola Tècnica Superior d'Arquitectura in Barcelona. In 1981 he creates with Joan Roig, Batlle and Roig Architects, a studio that has developed several projects in building, planning and landscape in Europe. The contributions of Batlle and Roig, outdoors mainly, share an attitude: respect for landscape. In all cases, landscape and architecture are indivisible, by means of plans intersections, contrasted surfaces and full and empty spaces.

Their first professional opportunities came out in a Barcelona that was beginning to bet on public spaces as a fundamental part of the regeneration process of the cities. Architects were given that task. Between 1983 and 1986 they won competitions and commissions for parks, promenades, squares and bridges: the Pegaso Park, in which a lake exposes a great variety of plants crossed by paths, iron bridges and grass extensions; or the Roques Blanques Cemetery (Barcelona, finalist for the FAD Awards in 1985) or the Bridge on the Besós River.

In the 90s they carried out the Nus de la Trinitat Park in Barcelona (finalist FAD Awards 1993), the conversion on pedestrian zone of Amiens city centre (France, 1990), the renovation of the old factory Torres Amat de Sallent into a public library and several more projects in Catalonia and abroad which received many awards.
In 1996 they win the competition for the sports facilities of the Barcelona Futbol Club that will be completed in the near future in Sant Joan Despí.

The Casa Bloc gardens, in the Sant Andreu neighbourhood in Barcelona, are a good example of the heterogeneous conception of the project. The conversion of the abandoned site around the Casa Bloc is one of the most significant examples of Catalan rationalist architecture which recovers the 1936 vision with similar criteria. Paved areas and land drops create terraces and patios that invite the pedestrian to different uses of them by the hand of the urban elements by Batlle and Roig: the Moon bench, the streetlamp Via Lactea and the fountain Atlántida.
Enric Batlle is also a professor of Landscape Architecture in the Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès since 1982 and of the Master of Landscape Architecture since 1987.



Enric Batlle i Joan Roig (Batlle i Roig, Arquitectes)
[ Projecte Barça 2000 (Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya), 7 Setembre 1999 ]

Batlle i Roig, Arquitectes, es va formar l'any 1981. Els seus projectes abasten un camp ampli i heterogeni de disciplines com l'urbanisme, l'arquitectura del paisatge, l'enginyeria i l'agronomia. L'equip ha desenvolupat diversos projectes d'edificació, planejament i paisatge com els parcs de la Trinitat i de la Pegaso (Barcelona), de Catalunya (Sabadell) i Central, a Sant Cugat. Són d'ells també projectes com el de la nova seu del Reial Automòbil Club de Catalunya i la zona de vianants del centre de la ciutat francesa d'Amiens. A mitjans de setembre [de 1999] van ser seleccionats per a la elaboració dels avantprojectes per a l'urbanització de la barriada de Via Trajana.
Enric Batlle (Barcelona, 1956) és professor de l'Arquitectura del Paisatge a l'ETSAV. Joan Roig (Barcelona, 1954) és professor de Projectes a l'ETSAB. Ambdós són professors del màster d'Arquitectura del Paisatge de la UPC.

Alfons Soldevila i Barbosa

(foto vista a La Casa Translúcida)

Dades
· Badalona (Catalunya), 1938
· Estudis:   Arquitecte (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1967), Doctor Arquitecte (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1987)

Estudi
· La Casa Translúcida
Avinguda dels Castanyers 11, 08916, Badalona (Barcelona, Catalunya) | Web Oficial

Biografia
(Badalona, Barcelonès, 1938) Arquitecte. Des de l'any 1964 en què inicià la seva tasca professional (en col·laboració amb Ramon Artigues fins l'any 1970), la seva obra se centra en el camp de l'habitatge experimental. Destaca la seva activitat docent desenvolupada a l'ETSAB i com a professor convidat a diverses universitats estrangeres. L'any 1971 construí la seva pròpia casa al Mas Ram de Badalona, anomenada MR1, seguint el model del mégaron mediterrani, i iniciant una sèrie que continuaren les cases MR3 a Arbúcies i Matadepera i MR6 a Alella. Des del 1975 treballa amb Josep Ignasi Llorens, amb qui ha realitzat l'escola Salvador Espriu (1987) i la casa Andreu-Rahola (1991), ambdues a Badalona, i la casa Fàbregues (1994), a Sant Just Desvern. | Enciclopèdia Catalana



(foto vista a Núria Arnau (Esquerra Republicana de Catalunya, ERC))

Articles

Alfons Soldevila: Biography
[ La Casa Translúcida ]

Alfons Soldevila i Barbosa, PhD Architect by "Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona", 1987. Titular Teacher of Architectonic Projects, responsible of the Projects V and VI Subjects (3d year), of E.T.S.A. in Barcelona.

· Teaching Activities in foreign countries: "Summer Porgram", in Politécnico de Milano, in Mantova. 1989 - Italy; In the ILAUD course "International Laboratory of Architecture and Urban Design", in Siena. 1990 - Italy; "Visiting Professor" at Washington University, St. Louis MO. 1990, 1993 and 2000 - USA; "Seminario Internazionale di Progettazione", in Bérgamo. 1992 -Italy; Seminary at "TU" Technische Universitat in Wien. 1994 - Austria; "Visiting Critic" at School of Architecture UTA, in Arlington, Texas. 1995 - USA.

· Lectures: Architecture School of Barcelona and Del Vallès, A Coruña, Paris la Villette, Milano (Italy), Mantua (Italy), Viena (Italy), St. Louis (USA), Arlington (USA), Palermo (Italia), Columbia - New York W.U. (USA).
· Exhibitions: UNESCO Palace in París, 1981. "Saló Construmat de Barcelona" 1985, 1989, 1993 and 1995. Sydney, 1986. Ljubljana, 1986. UNESCO Palace in París 1990. Florence, 1992. Rome, 1992. Chicago, 1991. "Escola d'Arquitectura de Barcelona", 1994. Del Vallès 1995 and 1996. Landscape Urbanism Exhibition in Chicago, 1997. Pennsylvania, 1997. New York, 1997. Washington University, St Louis, 1998, Museu Municipal de Nàutica del Masnou, 2002.

· Prizes and national mentions: FAD selection for the "Escola Salvador Espriu" in Badalona, 1989; FAD selection of the rehabilitation work "Masia Can Vestit" in Badalona, 1989; Selected for the DELTA ADI FAD prize of industrial design, 1992; Finalist at Architecture FAD Prize for the slabs of "Bon Pastor" and "Baró de Viver" in Barcelona, 1992; FAD Opinion Prize for the subway station "Bac de Roda", 1998

· Prizes and international mentions: Special mention in the international contest for the "Biblioteca de Alexandría" in Alexandria, Egipt. Contest called by UNESCO, 1989; Third prize in the international contest for the cover of the "Plaça de l'Amfiteatre de Nimes", France. 1994; Third prize in the international contest experimental dwellings "TAIO KOGYO" in Tokio, Japan, 1994; Finalist in the international contest, called by the Ministère de l'Equipement des Transports et du Logement, to the study of acoustic screens design at French motorways, 1999
· Projects and individual, collective, experimetal dwellings works, buildings, schools and sports facilities
· Urban spaces: footbridges, rooftop gardens, polyvalent covers and subway stations



(foto vista a Flickr, autor: 7maas7)

El COAC edita un llibre sobre Alfons Soldevila
[ Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, 27 Novembre 2006 ]

El COAC presentarà el proper dijous 30 de novembre a la seva seu barcelonina un nou títol de la col·lecció Inventaris d'Arquitectura, dedicat, en aquesta ocasió, a l'arquitecte Alfons Soldevila. El llibre, titulat Alfons Soldevila. Geometria Adaptable, és el dotzè volum d'una sèrie de monografies que recopilen l'obra dels arquitectes catalans contemporanis amb l'objectiu de difondre l'arquitectura dels nostres temps.
La presentació del llibre, que es realitzarà a les 20 hores a la sala d'actes del COAC, anirà a càrrec dels arquitectes Albert Illescas, Enric Massip-Bosch i Maria Rubert de Ventós i comptarà amb la presència del degà del COAC, Jordi Ludevid, del president de la Demarcació de Barcelona, Lluís Comerón i del mateix Alfons Soldevila.

Alfons Soldevila. Geometria Adaptable, que inaugura una nova etapa de la col·lecció Inventaris d'Arquitectura amb un nou grafisme a càrrec de l'estudi de disseny Bis], s'obre amb dos textos dels arquitectes Josep Maria Montaner i Enric Massip-Bosch que precedeixen la presentació de les obres de Soldevila. La biografia i una fitxa tècnica dels projectes d'Alfons Soldevila tanquen el volum.

L'obra d'Alfons Soldevila, arquitecte per l'ETSAB des de 1967, és un constant treball de recerca de nous materials, estructures i sistemes constructius en l'arquitectura, amb una mirada fixada en l'experimentació i la reformulació dels mecanismes i l'ordre preestablerts. Aquesta actitud crítica singularitza l'obra de Soldevila en el marc del panorama arquitectònic català. "L'obra de Soldevila és la d'un inventor nat i incansable, una mena d'Antoni Gaudí [ sic ] de l'època postmoderna, en la tradició de les investigacions de Le Corbusier i dels experiments poètics de John Hejduk", escriu Josep Maria Montaner al preàmbul del llibre.

Amb una edició a cura d'Anna Puigjaner, el llibre repassa els projectes realitzats per Alfons Soldevila: la casa Mas Ram a Badalona (1971), les passarel·les per a vianants sobre la Ronda de Dalt (plaça Karl Marx, 1991; i Meridiana, 1992), les estacions de metro Canyelles (2001) i Bac de Roda (2004), les Caves Priorat (2003), diverses cobertes, pantalles, pèrgoles i d'altres estructures urbanes, o la Casa Translúcida (1996), entre d'altres. També inclou els projectes realitzats per Soldevila al Japó (Biblioteca Kansai, 1995), Finlàndia (Biblioteca Turku, 1997), la proposta d'habitatges Elemental Xile (2004) o l'estructura Landmark Paris 2012 a França).
Alfons Soldevila. Geometria Adaptable està editat pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i la seva Demarcació de Barcelona, i distribuït per Books on the Move Actar S.L. Els anteriors volums de la col·lecció Inventaris d'Arquitectura coordinada per l'arquitecta Sara Manté, han estat dedicats als arquitectes Bosch i Tarrús, Jeroni Moner, Lluís Maria Vidal i Arderiu, Hereu Espanyol; Arcadi Pla; Joan M. de Ribot; Lluis Cantallops; Ramon Maria Puig Andreu; Pau Pérez, Manuel Martín i Moisés Gallego.

(foto vista a Consorci del Barri de la Mina)

Arnau Cadell

(foto vista a Viquipèdia)

Dades
· ?   -   Girona (Catalunya), 1221
· Estudis:   ? (aparició: Sant Cugat del Vallès, 1190)

Biografia
[ Arnau Cadell, Arnau Gatell ] (?, segle XII - Girona, 1221) Escultor. És autor dels capitells del claustre de Sant Cugat del Vallès, iniciat cap al 1190. Ell mateix es representà en un pilar del claustre esculpint un capitell corinti, amb una inscripció que l'identifica; probablement també es refereix a ell l'emblema d'un cadell gravat a l'escut d'un guerrer, en un altre capitell. La varietat i la profusió ornamental de la seva extensa temàtica discorre des de les formes corínties a les de grans entrellaçaments perlejats que emmarquen representacions de fauna fantàstica, lluites de guerrers, escenes preses de la vida real i de temes històrics de la Bíblia, que tenen relació amb els capitells dels claustres de la seu de Girona i de Sant Pere de Galligants. | Enciclopèdia Catalana

Articles

Les didàctiques lliçons del claustre del monestir de Sant Cugat
[ Àlex Milian, El Temps nº 965, Desembre 2002 ]

El claustre definitiu
Al 1150 es van iniciar les obres de reforma del monestir, començant per la construcció de l'església, que ha arribat fins avui. Primer es van fer els absis, després el cimbori i més endavant les naus. Excepcionalment en l'arquitectura religiosa catalana, l'església tenia quatre naus. La quarta, però, va ser convertida en una capella el segle XVIII. Paral·lelament, a l'església es va construir un nou claustre per al monestir, l'arquitecte del qual va ser n'Arnau Cadell, el qual va deixar la seva signatura en un dels capitells. Cadell va ser també l'autor de la portada de la seu de Manresa i la porta de l'església de Santpedor, que és, curiosament, una de les poques escultures romàniques que encara conserva els colors originals.



Cadell i els escultors que treballaven per a ell són els autors dels 144 capitells que encara ara es poden visitar. Més que qualsevol altre claustre de Catalunya, el del monestir de Sant Cugat servia per alliçonar els monjos, els nens que hi estudiaven i els pobres que anaven a demanar un plat de calent. [Joan Albert] Adell explica que aquest claustre és ja del final del romànic i, "a més de capitells típicament ornamentals, n'hi ha també d'historiats". La seva funció didàctica ens serveix encara per il·lustrar-nos sobre la vida quotidiana al monestir: "Si lliguem les escultures dels capitells i el Costumari de Sant Cugat, escrit per Pere Ferrer al 1221, que explicava la vida al monestir, podem conèixer quina funció tenia cada capitell."
Allà on esperaven els pobres, hi ha capitells amb referències bíbliques a la pobresa; allà per on passen els xiquets, hi ha capítols del Nou Testament sobre la infància de Jesucrist; i allà on els monjos s'esperen per entrar a dinar, hi ha algunes imatges exemplificadores: un frare treient polls a un altre frare, per exemple.
Se sap que Cadell ja estava treballant a Sant Cugat al 1190, data en què va signar
el capitell, i hi va viure, com a mínim, fins al 1207. Les seves obres són, encara, el tresor més preuat del monestir mil·lenari.

[ ... ] L'arquitecte Arnau Cadell va deixar la seva signatura al claustre. El costum de "signar" amb la imatge d'un home que treballa ja existia; a Girona també hi ha un capitell semblant d'una data anterior però sense la inscripció. La de Sant Cugat diu: "HEC EST ARNALLI SCULPTORIS FORMA CATELLI QUI CLAUSTRUM TALE CONSTRUIXIT PERPETUALE" ("Aquesta és la imatge de l'escultor Arnau Cadell, que un tal claustre va construir per a la perpetuïtat").



"L'Europa d'Ausiàs March: art, cultura, pensament"
[ Ximo Company, Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, 2001 ]

II. 3. El concepte d'honor i d'autovaloració personal en els artistes medievals
A desgrat que la "lloança a Déu" continua essent el vèrtex prioritari de totes les creacions artístiques medievals, dels quatre punts assenyalats en els epígrafs anteriors, destaca sobretot el concepte d'honor reclamat per l'artista. Encara que es tracta d'una concepció de l'honor que no convé sobredimensionar, demostra un incontestable - i verificable - esperit d'autovaloració personal, que d'altra banda ja és conegut des de l'època romànica. Recordem, però, que en 1953 Verrié encara negava l'existència d'aquesta autovaloració. En canvi, uns anys més tard Georges Duby, Xavier Barral i Sophie Guillot de Suduiraut ja van dedicar un apartat del llibre: La escultura. El testimonio de la Edat Media desde el siglo V al XV, (1989), a parlar de la "Firma y trabajo del escultor románico" [ DUBY, BARRAL, GUILLOT, 1989, p.84-85; cfr. LORÉS, 1995, p.27-33 (98, 42) ].

Se sap, per tant, que ja a l'època romànica les signatures dels escultors i els orfebres es compten per centenars. Coneixem, per exemple, la del famós Wiligelmo a Modena. Aquí, a la façana de la seua catedral, es pot llegir inter scultores quanto sis dignus honore claret scultura nunc Wiligelme tua. (La teva escultura, Wiligelmo, mostra avui quan digne eres d'honor entre els escultors). Wiligelmo és un escultor italià actiu a Mòdena de c. 1099 a 1110. És conegut i valorat per la seua destresa tècnica, però destaca sobretot per l'altiu text de la façana de la catedral de Mòdena. Un text que denota l'existència d'un inequívoc sentit d'honor i d'autoestima entre els escultors romànics, encara abans d'un Giovanni Pisano, per exemple, ja del segle XIV.

Una altra làpida a la mateixa catedral de Mòdena parla de l'arquitecte Lanfranco i diu: Lanfranco, clar, docte i apte de talent, és el creador i mestre rector d'aquesta obra. I hi ha altres exemples com el de Pere Janitor. D'aquest hi ha escrit Petrus Janitor ha fet aquest capitell, a Chatillon-sur-Indre, al nord de França, per damunt dels turons de Normandia, al sud de Caen. O el cas de Simeó de Ragusa, quan es diu: Esculpit per Simeó de Ragusa, habitant de Trani, a la portada de la catedral de Barletta, a la costa adriàtica, al nord de Bari. I també podem parlar de: mestre Sighraf, a les piques baptismals d'Aakirkeby, illa de Bornholm, Dinamarca. O de l'escultor Bianya, en la coneguda inscripció de: Raimon de Bianya - o R. de Via - m'ha fet i seré estàtua, a una llosa funerària d'Elna, França, al sud de Perpinyà, just a la Catalunya nord. O el cas també de l'honor i la lloança a l'escultor italià Pellegrino quan es diu: Aquesta obra és digna de grans lloances, Joan l'ha manada fer; per aquest do diví, honor i lloança a Pellegrino que ha esculpit tal obra. La seua obra resplendeix a tot arreu; inscripció que apareix al canelobre de Sessa Aurunca, ciutat de la Campània, província de Caserta, Itàlia.

D'altres artistes com l'arquitecte i escultor italià actiu a Lucca (doc. 1204), Guidetto, o el català Arnau Gatell - com veurem a continuació - signen sobre la mateixa pedra esculpida. Magister marmolarius, dirà Guidetto en el rotllo que porta un noi d'una de les columnes de la part alta de la façana de la catedral de Sant Martí de Lucca (Toscana). I Arnau Gatell, com s'ha dit, a finals del segle XII en deixà constància escrita al pilar nord-oriental del claustre de Sant Cugat del Vallès (Barcelona): HEC EST ARNALLI / SCULPTORIS FORMA CATELLI / QUI CLAUSTRUM TALE / CONSTRUXIT PERPETUALE (Aquesta és la imatge de l'escultor Arnau Gatell, que va construir aquest claustre per a la posteritat). Ell mateix s'autorepresenta assegut a un tamboret (avui dissortadament decapitat), amb la massa a la mà dreta, en el moment de treballar un capitell. Fixem-nos que diu, altivament, que va construir aquest claustre per a la posteritat.



(foto vista a Picassa, autor: ManuelMuñozGarcía)

I recordem ací, també, el citat monjo miniaturista, Eadwin, el qual s'autoretratà en el psalteri de Canterbury (c. 1147, conservat a la Biblioteca del Trinity College de Cambridge), a més d'afegir, al damunt de la seua efígie, un text on es proclama que ell és el príncep dels copistes i que la seua glòria mai no tindrà fi [ SUREDA, 1988, p.29-30 (101, 43) ].
El mateix Joan Reixac té signat i datat el "Retaule de Santa Úrsula" que s'exposa al Museu Nacional d'Art de Catalunya, procedent de Cubells (i abans de Poblet), obra de 1468. Als peus de Santa Úrsula, en la taula central, es llegeix: Ioanes Rexach fecit civis Valence. Aquesta inscripció demostra ben a les clares que Reixac maldà per l'honor de les seues produccions artístiques, i que sens dubte s'autovalorà -i es feu valorar- com a mestre pintor. I a Lleida hom pot visitar el Museu Diocesà i veure la taula de "L'Epifania", de Jaume Ferrer I, signada: Iacobus Ferrarii m(e) (fecit), obra del segon terç del segle XV.

Altres exemples de casa nostra podríem trobar-los en la "Mare de Déu dels Consellers", de Lluís Dalmau, pintor de cambra d'Alfons el Magnànim, el qual envià Dalmau a Flandes perquè aprengués el codi pictòric del famós Jan Van Eyck. En retornar dels Països Baixos treballà uns anys a Barcelona on realitzà l'esmentada taula dels consellers, en la qual, al peu del tron de la Verge, hi deixà escrit: Sub anno MCCCCXLV per Ludovicum Dalmau fuit depictum. I de la mateixa manera podríem parlar de Roderic d'Osona, valencià també, com Dalmau, el qual deixà la seua firma Rodrigus d'Osona en el "Calvari" que pintà per a l'església parroquial de Sant Nicolau, València, el 1476. O el cas de Paolo da San Leocadio, pintor de Reggio que s'estigué al País Valencià des de 1472, quan deixà el seu nom Paulus a l'orla del mantell de la Verge que apareix en la "Sacra Conversazione" de la National Gallery de Londres (c. 1485-1490), o quan féu el mateix al sepulcre del "Christus Patiens" que es conserva a la col·lecció Serra-De Alzaga de València.

[ ... ] Queda bastant clar, per tant, que nombrosos artistes de l'època d'Ausiàs March deixaren mostres més o menys reivindicatives de la seua autoestima o autovaloració professional, tal i com ja s'inicià a l'època del romànic i del primer gòtic. És veritat que hi ha diferències entre tots tres períodes estilístics, però l'objectiu de fons fou quasi sempre idèntic: l'autoestima i l'autodefensa professional. Una autoestima que ja era coneguda i conreada a l'antiguitat romana, com es dedueix, per exemple, de les nombroses signatures d'arquitectes romans que la història ens ha conservat. Demostren la magnitud de la professió a l'època clàssica i l'orgull dels que la professaven, com suceeix en els casos de Vitruvius Cerdo i Martorius Primus, Architectus [ KOSTOF, 1984, p.37 (102, 45) ]. O més endavant, ja a l'època romànica i protogòtica, els casos de l'escultor Gofridus, amb la signatura GOFRIDUS ME FECIT, que es llegeix perfectament al que seria l'apòfisi o llistell d'un capitell de la Col·legiata de Saint-Pierre, a Chauvigny, Vienne, França, s. XII. [ ... ] Sembla com si molts artistes hagueren tingut present aqueixa mena d'orgull professional que el mateix Ausiàs, en no poques ocasions, evoca en la seua vibrant poesia:

    "Jo contrafaç nau en golf perillant" [ AUSIÀS MARCH, 1993, núm.27, p.82; PAGÈS, 1995, I, XXVII, p.273 (103, 46) ].

    "Natura en mi usa de maestria" [ Ibidem. (103, 47) ].

    "Mas vol haver honor, glòria e fama" [ Ibid., 1993, núm.104, p.285; 1995, II, CIV, p.155 (103, 48) ].

Fins i tot tenim mostres d'autoretrats d'artistes del segle XIV, els quals, segons Gombrich [ GOMBRICH, 1979, p.177 (103, 49) ], vindrien a ser dels més antics de la història de l'art, si descomptem el ja citat de 1147, del monjo benedictí Eadwin. Em referesc en concret a Peter Parler el Jove, conegut Mestre d'Obra de la Catedral de Praga. És un autoretrat bastant realista, si tenim en compte que som encara a l'últim quart del segle XIV. A més, prop seu, i de igual a igual, es troba un dels seus mecenes i protectors, l'emperador Carles IV de Praga, segurament esculpit també pel mateix Parler; la cronologia, si més no, és molt semblant en ambdues escultures (c. 1385). El citat emperador fou un distingit i culte monarca de la casa de Luxemburg, rei de l'imperi germànic (1316-1378); en aquest sentit cal recordar que Praga fou durant 50 anys la cort de l'imperi alemany. El retrat apareix en el trifori de la catedral de Praga (que és una mena de panteó i mausoleu dels avantpassats del rei). Com en el retrat de Peter Parler el Jove, també s'hi observa un gran sentit de realisme, especialment pel que fa al rostre, el qual està captat en un magistral moment de somriure sinuós, amb absoluta naturalitat.

Tot aquest orgull d'alguns artistes contrasta i contradiu l'esperit d'humilitat i d'anonimat que per als mateixos artistes proclamava la regla benedictina, la qual, com hem dit més amunt, escriu en el seu capítol LVII que si algun artista es vantés de la seua habilitat devia ser privat del seu ofici i no reprendre'l mai més. Especialment això s'hauria d'haver dut a terme en el citat cas del miniaturista Eadwin, car es tracta d'un monjo, i com a tal li corresponia de practicar la humilitat i el silenci propugnat a la major part dels cenobis europeus.



(foto vista a Flickr, autor: jim barbour)

De tota manera sembla bastant clar que amb el que hem dit fins ara ja podríem arribar a una primera conclusió pel que fa al present llibre, (o almenys en allò referit a aquest segon capítol), i és que l'artista medieval, sense ser tan autosuficient ni estar tan reconegut com el de l'època del Renaixement, tampoc no és tan anònim com sovint s'ha dit o s'ha pogut pensar. D'una banda ret tribut a Déu i n'és conscient que la seua obra és com una mena de mirall diví, però al mateix temps també s'autovalora i sol·licita reconeixement i admiració.
La seua autovaloració de vegades és ben discreta (especialment al País Valencià i a Catalunya on tot just es parla de "mestres", d'"honrats" i d'"honorables" que no sempre signen les seues obres), però almenys des del segle XIII cada bon arquitecte, cada bon escultor, cada bon pintor, miniaturista o orfebre [ LE GOFF, 1990, p.33. Per a aquest autor l'orfebre o argenter - l'aurifaber - és l'artista més valorat a l'Edat Mitjana. (106, 50) ] tenia consciència de ser un personatge (un mestre), bastant apreciat i de vegades admirat pels seus contemporanis.

Sabem, si més no, que en diversos textos de l'època, des del segle X, s'empren adjectius ben laudatoris per referir-se als artistes medievals. Els tracten, per exemple, de: famosus, egregius, electus, praelectus, dignus, doctus, incomparabilis, peritus, ingeniosus, praecellentissimus, optimus, mirabilis, exquisitus, clarissimus i subtilissimus [ Cfr. COMPANY, 1996, p.334 (106, 51) ]. Per la seua part, Spiro Kostof ha escrit que els artistes gòtics, sobretot els arquitectes, "no tenian más remedio que ser mentes extraordinarias" [ KOSTOF, 1984, p.81; cfr. RADDING, CLARK, 1992 (106, 52) ].

S'ha d'insistir, tanmateix, en la notable diferència que existeix entre l'autovaloració medieval (continguda, més discreta i prou menys ambiciosa), i el mateix concepte autovaloratiu, molt més punyent, altiu i autosuficient, desenvolupat pels artistes del Renaixement italià. Fixem-nos, entre altres, només a títol d'exemple, en l'altívol rostre de Benozzo Gozzoli, quan s'autoretrata en la "Cavalcada dels Reis Mags" que pintà per a la capella del Palau Medici-Riccardi, Florència, l'any 1459. Ja havíem vist detalls d'aquesta obra en referir-nos a la bondat i la fertilitat de la natura com a teofania de Déu. En canvi ara ho fem per a verificar que un autoretrat del Quattrocento italià és molt més distant, potent i ensuperbit que tot el que hem vist fins ara d'èpoques romànica i gòtica. La mirada i el gest de Benozzo són penetrants, sobergs. El mateix barret vermell amb ufanes lletres daurades insisteix en la sobergueria del pintor, pròpia com hem dit d'un mestre toscà del segle XV. Revelen, al capdavall, un home i un artista segur de si mateix, conscient de ser admirat i reconegut per tothom, àdhuc pels propis Medici, comitents de l'obra.

Hem de reconèixer, que a l'Edat Mitjana no es donaren massa imatges com la de Benozzo, o com la que coneixem d'Antonio Averlino, dit el Filarete, arquitecte i escultor, orfebre i tractadista llombard del Quattrocento, dalt d'un cavall (animal de rang i prestigi social), en actitud de mestre i de senyor, donant instruccions als seus oficials i aprenents. Així apareix en les magnífiques portes de bronze de l'església de St. Pere, Roma, fetes pel Filarete entre 1433 i 1445. Recordem que l'orfebre, l'Auri Faber, ja era ben valorat a l'Edat Mitjana, com després ho serà també al Renaixement, amb exemples tan coneguts com els de Ghiberti, Andrea del Verrocchio, o Benvenuto Cellini.

En fi, hem vist alguna cosa d'aquell artista que és i que no és, que ens sembla molt i que alhora hi sembla poc, i del que al capdavall i malgrat tot sabem ben poca cosa, quasi res. Aquell homenot artista, ignot, que "rep de sa bona obra paga" [ AUSIÀS MARCH, 1993, núm.104, p.285; PAGÈS, II, CIV, p.155 (107, 53) ], i que sovint viu i existeix en el silenci, en el misteri. Un artista, però, que com tants altres personatges del seu temps anhela com diria Ausiàs:

    "honor, glòria e fama" [ Ibidem. (107, 54) ].

O, almenys, que tracta de fer-se valdre i que hom li reconega, si més no:

    "part de sa justa fama" [ Ibid., 1993, núm.72, p.179; 1995, I, LXXII, p.417 (107, 55) ].

Escola Massana i Plaça de la Gardunya

(rénder vist a e-architect)

Cronologia
2009-   Carme Pinós i Desplat

Dades
· Concurs: Setembre 2006 | Projecte: 2006-09 | Inici d'obres: Gener 2009 | Previsió final d'obres: 2012
· Adreça: Plaça de la Gardunya (El Raval, Ciutat Vella, Barcelona)
· Superfície: 4.200 m2 (plaça), 10.700 m2 (Escola Massana), 6.200 m2 (edifici de 50 habitatges de protecció + 14 habitatges lliures), 1.000 m2 (porxada Mercat de la Boqueria), 2.634 m2 (planta soterrani per a magatzem de la Boqueria sota la plaça)
· Alçada: 22 m, 6 plantes sobre rasant (Escola Massana)
· Promotor: Foment de Ciutat Vella, S.A. (Ajuntament de Barcelona) i Escola Massana. Centre d'Art i Disseny (Universitat Autònoma de Barcelona)
· Cost: 90 milions d'euros (urbanització plaça + porxada Boqueria + 64 habitatges + Escola Massana)
· Equip de projecte: Carme Pinós i Desplat (autora del projecte); Samuel Arriola, Roberto Carlos García Caballero, Inés Senghour, Holger Hennefarth, Cristóbal Martínez Calvo, Javier Jimenez Iniesta (redacció projecte); Miquel Lluch, Roland Trauzold, Adrià Escolano (maquetes); Alejandro Park, Daniel Cano (rénders)
· Estructura: Brufau, Obiol, Moya & Associats, S.L. (BOMA), NB35 S.L. Enginyers
· Aparcament: PCG Arquitectura i Enginyeria, S.L. (projecte i direcció d'obres)

Autors



Descripció

La Gardunya, Barcelona, Catalonia: Architecture
[ e-architect ]

The project was born tracking the site.
The housing block is the result of the searched perspectives related with the feeling the site transmits: from the Rambla, from the arcades on the Boqueria's sides, from the Carme street's passage exit... Each one of these perceptions has configured the volume without forgetting to be a part of the historical district housing buildings' language.

On the other hand, in the Massana School building we looked for singularity. In the housing we wanted to express domestic scale, whereas in the school we work with a larger scale. We want to avoid the school to be the main element in the square, and for that reason we place its main entrance in front of the future connection with the "Biblioteca de Catalunya" patio and we create a new public space between the Gardunya Square and the Canonge Colom square. The result is a dynamic building revolving around this main façade.
The school's interior space, open and unitary, is visible from all points of view. A terrace at the end of each corridor opens the building to the square, responding to the professors' will to be able to have open spaces.
Although each façade of the school is explained in relationship to its context - always diverse - and despite the site's fragmented geometry, we believe we have achieved to create a building with a strong unitary peresence.



We did not want to define the Gardunya Square confronting the two main interventions. The housing block tries to create little public spaces which articulate themselves with the already existing ones; the school expresses itself towards the square with the will of singularity and dynamism. The treatment of the square emphasizes that idea: we create in the zone next to the flats an area with trees and, on the contrary, free the space in front of the school and give it a harder character. A line of trees of greater dimensions (already out of the limit of the parking below) smoothes the vision of the old hospital's lateral façade.
The school requests singularity and with this idea we cover it with ceramics of great dimensions resolved in two different types of solutions: lattice ceramics towards the Gardunya square and a ventilated facade with aluminum blinds towards the Hospital Street and the Cononge Colom Square. The housing block, integrated in its surroundings, will be plastered and smoothed with a treatment of paint and wooden blinds.

Planta Plaça



The project for the market' façade consists of providing a new façade to "La Boqueria" Market in substitution of the current one, considered as a back façade since it's the loading-unloading point for the market.
The project should also resolve this loading-unloading, which will be done from the parking underneath the square, so that it doesn't interfere the continuity from the market's passages to the new plaza.
In order to solve the continuity from the existing roofs, and without competing with them, we change the height, lowering them to a plaza's market scale. This allows us to overlap the new ones with the old ones, solving the problem with wind and water on rainy days.
These new roofs move forward to the plaza allowing new shops to appear and substitute the ones affected by the new service lifts.
We have chosen to change the rhythm from the existing porticos, currently giving a symmetric image focused in the office tower, with a new rhythm free from that symmetry, giving a more vital character that dissolves with the trees and the plaza's circulations.

Secció General



(plànol vist a Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya)

Articles

L'arquitectura és una eina social
[ Oscar Guayabero, Suplement Cultura AVUI, 25 Octubre 2007 ]

Actualment, la plaça de la Gardunya, a tocar de la Rambla, és el pati del darrere de la Boqueria, brut i ple de cotxes, però en el futur pot esdevenir un nou espai de centralitat del Raval. Recordo unes pintades de fa alguns anys que deien: "El Raval és com un formatge: més forats, menys formatge". En aquest cas pot passar al contrari i d'un forat desafortunat es pot aconseguir un espai d'ús veïnal i ciutadà. D'aquest i d'altres projectes, en parlo amb Carme Pinós, arquitecta coneguda per la seva associació amb Enric Miralles, però amb una sòlida carrera individual. "No m'interessa ser la que construeix més, jo vull tocar el cel amb l'arquitectura".

A la Gardunya hi ha diversos interessos dels agents que hi actuen, des de l'Escola Massana als comerciants de la Boqueria i els propietaris del pàrquing, sense oblidar els veïns. En processo participatius, com aquest, l'arquitecte esdevé catalitzador de neguits i expectatives, però sense oblidar que l'obra pertany a la ciutat en conjunt. En tot cas, ja no és l'arquitecte geni que veu el projecte. El procés recorda el de la plaça Lesseps, portat per l'arquitecta Itziar González, l'actual regidora del Raval. "Els arquitectes hem de tenir la capacitat de ser receptors, de trobar consensos. L'arquitectura és una eina social: per tant, el seu pas per la gestió pública pot ser molt positiu". L'arquitectura sempre ha estat a prop del poder, sigui la noblesa, l'església o actualment el capital, i precisament per això pot esdevenir un primer mur de contenció del poder i la seva pressió cap als ciutadans, i un negociador efectiu per apaivagar el frenesí especulatiu del mercat.



El desafiament és que la Boqueria, el mercat més important de Barcelona, tingui alhora dues entrades amb la mateixa dignitat i no pas una gran entrada per als turistes i una de servei, incòmoda i lletja per als veïns del barri. La trama de la plaça és gairebé medieval i crea espais a diferents escales per adaptar-se als usos i articular l'espai. L'apropament a la plaça es fa més des d'un urbanisme de petita escala que des d'una rotunditat arquitectònica. S'intenta captar els camins invisibles que creen els usuaris. Per aquest propòsit, Pinós recorda com fa alguns anys va investigar els pobles interiors de Mallorca, gairebé aturats en el temps, i com els seus habitants havien creat una xarxa de camins que responien a les hores de sol, les èpoques de l'any, el temps de la passejada, considerant-los com a patrimoni intangible d'aquestes poblacions.

Tornant a la Gardunya, l'Escola Massana tindrà l'entrada per un lateral i perdrà l'oportunitat d'una entrada espectacular, per fugir del possible moviment turístic de la plaça i encarar-se amb un passatge que comunica amb la biblioteca, per potenciar-ne la relació. En canvi, la seva sala d'exposicions donarà a la plaça per incitar la visita dels passavolants.



(foto vista a Bing Maps)

Els clients moren, els edificis no
A l'edifici Torre Cube de Mèxic, Pinós va generar un gratacel permeable i va crear uns corrents d'aire que redueixen la necessitat de climatització artificial. El clima de la ciutat ho afavoreix, però tots els edificis d'oficines que es construeixen són caixes de vidre tancades que dupliquen la insolació solar, amb aires condicionats per tornar a la temperatura que tindrien si no fossin de vidre. A la Torre Cube hi ha una actitud per enfrontar-se al projecte des d'una perspectiva que superi l'encàrrec i trobar solucions ambientalment òptimes amb un grau de responsabilitat més enllà d'un edifici singular, que és el que volia el client. "Els clients moren, els edificis queden".

Pinós afirma convençuda que no sols és un tema de sostenibilitat, sinó de dignitat per als qui hi treballaran vuit hores el dia. Els edificis de Carme Pinós són, més enllà de contenidors suggeridors, espais. "No aniré a fer la meva arquitectura aquí i allà, amb un estil predefinit". Potser per això cap ajuntament posarà a la seva llista d'edificis icònics un de Carme Pinós, perquè les tipologies dels resultats són tan variades com les necessitats que els generen. "Un edifici únicament icònic és el resultat de la limitació de l'arquitecte per trobar la solució adequada; si bé les catedrals eren icòniques, tenien la seva bellesa en els espais que creaven". Reivindica amb vehemència la qualitat espacial i la dignitat de qui habita els espais, com a requeriment prioritari, i alhora el diàleg amb la ciutat, més enllà "d'escultures enormes on cap gent a dins".

Planta Escola Massana

Carme Pinós i Desplat

(foto vista a El Punt)

Dades
· Barcelona (Catalunya), 1954
· Estudis:   Arquitecta (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1979)

Estudi
· Estudi Carme Pinós
Avinguda Diagonal 490, 3.2, 08006, Barcelona (Catalunya) | Web Oficial

Biografia
(Barcelona, 23 de juny de 1954) Arquitecta, urbanista i interiorista. Titulada a l'ETSAB (1979), del 1982 al 1990 compartí estudi amb Enric Miralles, i l'any següent s'establí amb el seu propi nom.
Entre els seus projectes cal esmentar la remodelació de la fàbrica La Llauna de Badalona per a un centre d'ensenyament secundari (amb E. Miralles, premi FAD d'interiorisme 1987), el parc del cementiri d'Igualada (premi de la Triennal de Milà 1991 i premi Fad d'arquitectura 1992), les instal·lacions de tir olímpic de Barcelona (premi Ciutat de Barcelona 1992), el Centre Social de la Mina a Sant Adrià de Besòs (1994), l'Escola-Llar de Morella, el passeig marítim de Torrevella (premi Col·legi d'Arquitectes del País Valencià 2001), les pèrgoles de l'avinguda d'Icària de Barcelona (amb E. Miralles; premi de la Fundació Tusquets 2002), el parc i la passarel·la de Petrer (1999), el parc de ses Estacions de Palma (2000), la recuperació del litoral de Santa Pola (2002), la torre Cube de Guadalajara (Mèxic, 2004), i el bloc de cases Novoli de Florència (2004).
Ha estat professora convidada a les universitats d'Illinnois (1994-95), Columbia (1999), l'Alguer (2002-2003), Harvard (2003) i a la Kunstakademie de Düsseldorf (1994-98), ente d'altres. El 2008 rebé el premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya en la modalitat d'arquitectura en reconeixement a la seva trajectòria. | Enciclopèdia Catalana

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)



Articles

Carme Pinós Curriculum
[ Estudi Carme Pinós ]

Carme Pinós graduated at the Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona in 1979. From 1982 on she formed a partnership with Enric Miralles, which ended in 1991. During this period the projects developed include the Igualada Cemetery Park, the Archery Range Buildings for the 1992 Olympic Games and the La Llauna School in Badalona. The work of Pinós-Miralles received awards on several occasions, counting the FAD prize for the La Llauna School and the Igualada Cemetery Park, as well as the City of Barcelona Prize for the Archery Range Buildings for the 1992 Olympic Games.
In 1991 she set up her own studio and transferred the supervision and construction of several projects initiated in her previous office. Amongst them the Community Centre and Auditorium in Hostalets de Balanyà, La Mina Community Centre and the Boarding School in Morella.

Since then she has combined her activity as an architect with teaching, working as a guest professor, amongst others, at the University of Illinois at Urbana-Champaign (1994-1995), the Kunstakademie Dusseldorf (1996-1997), the Columbia University in New York (1999), the Ecole Polytechnique Fédérale of Lausanne (2001-2002), the ETSAB in Barcelona (2002), the Università Degli Studi di Sassari in Alghero (2002-2004), the Harvard University Graduate School of Design (2003) and at the Accademia di Archittetura di Mendrisio in Switzerland (2005-2006).

Projects having a great impact on her career are the Pedestrian Bridge in Petrer (Alacant), the Juan Aparicio Waterfront in Torrevella (Alacant), the La Serra High School in Mollerussa, the Ses Estacions Park in Palma de Mallorca, the Cube Tower in Guadalajara (Mexico), and the Primary School in Castelldefels (Barcelona). She is currently working on, amongst others, the Novoli housing complex in Florence, the Catalan Government Headquarters in Tortosa, a high school in Sant Carles de la Ràpita, an office building in Igualada and the design of the Gardunya Square in Barcelona, as well as a housing building and the Massana Fine Arts School adjacent to the square.

Her work has been exhibited at several galleries, museums and universities, including the Kunstakademie in Stuttgart (1995), the Architektur-Hochschule in Aachen (1995), the University of Illinois at Urbana-Champaign (1994), the AAM Gallery in Rome (1996), the Urania Gallery in Barcelona (1996), the Eight Plan Gallery in New York (1997), and the Colleges of Architects of Eivissa (1996), Valencia and Galicia (1997) and the Catalan Pavilion in the Venice Architecture Biennale (2006). Since 2006 the model of the Cube Tower is part of the permanent collection of the MOMA.

Several national and international magazines and books have published her work, amongst others monographs by Actar editorial (1998), as well as Monacelli Press (2004).
Carme Pinós has received various prizes and mentions for her work, including the Col·legi d'Arquitectes del País Valencià Prize in 2001 for the Juan Aparicio Waterfront in Torrevella, and the Col·legi d'Arquitectes de Catalunya Arqcatmón Prize in 2005 for the Cube Tower in Guadalajara.



(foto vista a University of Illinois at Urbana-Champaign)

"The Architecture of Enric Miralles and Carme Pinós"
[ Peter Buchanan, Dennis L. Dollens, Lauren Kogod, Lumen Books, 1992 ]

In the past few years the husband and wife team of Enric Miralles and Carme Pinós have emerged from their Barcelona studio with a series of winning competition entries for various projects that has placed them in an international spotlight. Their work, highly influenced by Modernism, retains a link with local Catalan tradition and is extremely site-sensitive and specific.
Miralles and Pinós are pragmatic architects who use architecture as their voice and their drawings as manifestos. In drawn lines and constructed forms this team speaks of materiality, site, and place, of client, tenant, and viewer. Their silent and complex drawings debate social planning issues and map an architecture for individual communications and societal interaction, while the same lines coalesce to engage the user and viewer in an esthetic dialogue.
This volume is the first monograph published on Miralles and Pinós and illustrates their work in a series of drawings as well as site and model photographs. Focusing on one of the most active and dynamic architectural teams in Europe, it reproduces such diverse projects as an archery range for the 1992 Barcelona Olympics, public plazas, a civic center, cemetery, boarding school, and a private house. The book also emphasizes the art of architectural drawing. In this regard, The Architectural Review said of Miralles: "He draws lines on paper that represent architecture, and he draws only slightly more substantial lines in space that are architecture. A sheet of his drawings is a striking graphic work in its own right."

"Carme Pinós: An Architecture of Overlay"
[ Ana Maria Torres, The Monacelli Press, 2004 ]

Lyrical and evocative in both concept and form, the work of Catalan architect Carme Pinós is notable for its uncompromising embodiment of the physical, historic, and metaphoric qualities of its sites. Pinós explores the landscape personally, drawing from it a vocabulary of forms - lines, planes, curves, arches, containers - and an often geometric grammar of assembly. Her materials - earth, concrete, steel, wood - are deployed with sensitivity to the exigencies of structure, uniting in compositions that are at once delicate and aesthetically dominant. First in collaboration with architect Enric Miralles and since 1991 as principal of her own firm, Pinós has developed an architecture of eloquence and strength that is attentive to the identity of the place and to the experience of the individual visitor or inhabitant.

A comprehensive presentation of the architect's oeuvre, Carme Pinós: An Architecture of Overlay features twenty-one projects, built and unbuilt, in photographs, models, and Pinós's uniquely intricate drawings. Among the designs are the enormous JVC Cultural & Business Center and the Puerto de Hierro office building, both in Guadalajara, Mexico; La Serra High School in Lleida, Catalonia; a waterfront promenade in Havana; single-family and community housing; and numerous sports and recreational facilities throughout Catalonia and abroad. Contemplative yet cutting-edge considerations of the dualities inherent in architecture -nature and culture, history and modernity, standardization and variety, intellect and emotion, reason and intuition, time and timelessness- these works emphasize in equal degrees the formal and the functional, the natural and the human-made.

"Carme Pinós: An Architecture of Overlay"
[ Zhanna Veyts, New York Arts Magazine, July 2004 ]

· Edited by Ana Maria Torres (The Monacelli Press)

In this comprehensive presentation of her oeuvre, Catalan architect Carme Pinós soars as an innovator in the dialogue between space and construction. Embracing a myriad of public projects, ranging from pedestrian bridges and park design to single-family housing, schools and community centers, Ana Maria Torres successfully illustrates the architect's perpetually innovative plays with line and light in every design.
Seemingly in direct dialogue with the imaginings of Earth artists, Pinós makes site-specificity a primary essence in her work. She is both physically and illusionistically adventurous with material that is evocative of every project's potential location. Line, curve, plane and arch parallel earth, concrete, wood and steel in compositionally unified plans. From the initial drawings, the experiential quality is clearly palpable, and is elucidated by Torres' clear narrative: "The perception of architecture is a multisensory experience; qualities of matter, space and scale are measured equally by eye, ear, nose and skin."

In addition to adhering to conventions of space, there is an ongoing dialogue with environment, and a rhyming relationship between space and landscape is manifested in the curvilinear topography. In projects such as Stations Park, in Palma de Mallorca, and the plans for the recreational area in Morella, Pinós generates collaboration between proportion and scale to create an intimacy with nature, seamlessly melting space and place into unity. Pedestrian devices such as overhangings and railings are used as substance to resolve the conflicts between nature and culture with a mature analysis of their shared space of recreation, where they are given fluid formal dimensions toward synchronicity.

Torres goes to painstaking length to chronologically document both completed projects and competition submissions to show the breadth and range of the applicability of the designs. Photos, blueprints, sketches, and models all detail her attention to various views and particularly to the preliminary modes of project planning. These are complemented by the architect's introductions and synopses for every development venture.

The variety of representations eases the perceptibility of each space. As the lines of the pedestrian bridge in Petrer visually leap off the page, a forceful sense of movement is communicated about the site. The dialogue of plan and site moves from a conceptual integration to a visible intertwining and projected movement for every design. In the floor plans for enclosed buildings, there is a questionable geometric relationship of light to space. Torres proposes that an answer is realized in a kinetic dimension, which adds dynamism to the structure. For example, the plans for single-family houses in Girona, Catalonia suggest a multi-layered use of space where the conversation between the identity of architecture and geology become evident in the intertwining planes. The project proposes that landscape architecture is an integral part of the housing environment, as is the aspect of community.
Such attention to the surroundings and the psychosocial space of the project leaves little to be desired in regards to the identity of the architecture. As this is the case in every exemplified design, Torres successfully illustrates Pinós' expanded awareness, without compromise to her attention to detail.

(foto vista a Croatian Architects' Association)

Carme Pinós, Premi Nacional d'Arquitectura i Espai Públic
[ Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, 17 Juliol 2008 ]

L'arquitecta ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura, que atorga la Generalitat, en la categoria d'Arquitectura i Espai Públic per la seva "dilatada trajectòria projectant obra pública i habitatges, amb gran versatilitat per integrar l'espai mediambiental i les necessitats de cada projecte amb materials i solucions que han marcat fites en l'arquitectura contemporània".
Entre les obres dissenyades per Carme Pinós l'any 2007, en destaca l'actuació al centre històric de Barcelona que inclou la plaça de la Gardunya, l'Escola Massana, un edifici d'habitatges i la façana posterior del mercat de la Boqueria.
Carme Pinós, nascuda a Barcelona el 1954, està titulada per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1979). Va ser alumna de Rafael Moneo. El 1982 va formar el seu primer estudi d'arquitectura juntament amb Enric Miralles, amb qui va signar diversos projectes. El 1991 funda el seu propi estudi, d'on han sortit projectes que han rebut guardons com el FAD d'Interiorisme i Arquitectura.



(foto vista a Generalitat de Catalunya)

Carme Pinós: una artesana d'atelier del segle XXI
[ Helena Encinas, Barcelona Metròpolis, 22 Setembre 2008 ]

Va ser a finals dels anys vuitanta quan la Generalitat va engegar una campanya que deia així: "La feina mal feta no té futur. La feina ben feta no té fronteres". Una afirmació que escau a Carme Pinós, una arquitecta que prové d'una generació on les dones han deixat petjada. En un món globalitzat on es tendeix cap a la producció a gran escala i al consum constant, Pinós ha sabut trobar el seu espai, entrant en el joc, marcant els seus límits i consolidant-se com una arquitecta que marca tendència. El fet diferencial és que encara concep aquest ofici com si fos una artesana. Una artesana d'atelier del segle XXI.

"L'art en general, i l'arquitectura en particular, és reflex de l'esperit de la societat". Aquesta afirmació de Carme Pinós mostra la seva manera d'entendre el seu ofici. L'observació i el treball de camp són dues de les eines que més utilitza Pinós a l'hora d'idear un projecte. Gràcies a l'observació es pot fer palès que la societat és dinàmica i està en constant moviment. A més, observar permet transgredir les regles establertes; és a dir, la tendència que s'ha seguit en les darreres dècades ha estat precisament aquesta, trencar els cànons establerts i oblidar-se de les jerarquies. Juntament amb el seu equip, Pinós ha traduït aquesta nova manera de fer de la societat als seus edificis: "Busquem que els edificis siguin experimentats, és a dir, que estiguin estructurats però que no hi hagi jerarquies. Fugim dels cànons preestablerts i busquem estructures que per si soles parlin de més mobilitat i dinamisme".

Un exemple d'aquest pensament és la futura remodelació de la plaça de la Gardunya, encarregada a Carme Pinós. Un collage urbanístic que acollirà l'escola Massana, habitatges i el mercat de la Boqueria, envoltats per petites places. Una representació resumida "de la nostra realitat, formada per mil capes, per mil realitats diferents que es barregen i s'encreuen i que estan en constant moviment".
Així, com una artesana d'atelier curosa que va encabint les petites peces del projecte per crear l'obra, Pinós intenta tenir en compte el context social per reflectir el moviment i el dinamisme a les seves obres.

Sempre ha concebut l'arquitectura d'aquesta manera. Al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, destaca una altra obra seva –un projecte que va fer juntament amb Enric Miralles– i que també segueix el seu patró. A finals dels anys vuitanta, Pinós va remodelar el Centre Social de la Mina per transformar-lo en un espai multiús que pogués emmarcar diferents activitats i diferents realitats. "Les coses demanen ser interpretades des de diferents punts de vista. En aquell espai havien de conviure diferents associacions que venien de diverses realitats", recorda. I com ella mateixa diu, la societat està en constant moviment, igual que els edificis. De fet, la subutilització del centre cívic va fer que l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs decidís convertir el Centre Social de la Mina en una biblioteca que encara no s'ha inaugurat.



D'altra banda, Carme Pinós ha demostrat saber nedar entre les aigües d'aquest mar arquitectònic d'avui on destaca l'espectacle i les coordenades a seguir són la producció i el consum. Segons Pinós, a partir del Guggenheim de Bilbao es va obrir una etapa d'arquitectura-espectacle. "Tothom es va adonar que fer una obra d'aquestes característiques és rendible i és capaç de transformar una ciutat", comenta. Per a l'arquitecta, això és fruit de la globalització i "no només passa a Barcelona, sinó arreu on vagis". I és que aquest fenomen també ha deixat petjada a Barcelona, on destaquen noms com Jean Nouvel, David Chipperfield, Toyo Ito i Richard Rogers, entre d'altres. Tot i això, Pinós creu que "hi ha una idea de ciutat i se sap què es vol aconseguir amb cada intervenció, sigui més o menys encertada". Això sí, considera que seria adient obrir una reflexió sobre els models de ciutat que es volen portar a terme i puntualitza que "per a un problema global, cal una solució global".

I mentre demana que "s'obri el debat i s'afronti amb una ment oberta", Pinós reconeix que ella mateixa forma part d'aquest món globalitzat on destaca la hipocresia però on "cadascú té l'oportunitat de fixar els seus límits". Mentrestant, en el seu taller d'investigació, Pinós escull els seus projectes envoltada d'un equip de joves arquitectes que observen cada una de les peces necessàries per crear obres úniques. El món gira, es fa global, però Pinós manté la seva essència... d'artesana d'atelier.

Video


Premis Nacionals de Cultura   (Acte d'entrega | 25 Octubre 2008)
Lídia Heredia presenta, en directe pel canal 33, l'acte d'entrega dels Premis Nacionals de Cultura des del Teatre Kursaal de Manresa. | TV3, Televisió de Catalunya

Lluís Muncunill i Parellada

(foto vista a Ullastrell Campanar)

Dades
· Fals (Catalunya), 1868   -   Terrassa (Catalunya), 1931
· Estudis:   Arquitecte (1891)

Biografia
(Fals, Bages, 1868 - Terrassa, Vallès Occidental, 1931) Arquitecte. Titulat el 1892, s'establí a Terrassa, on exercí primordialment la professió. Treballà de primer dins l'historicisme, amb predomini del revival gòtic (Casa de la Ciutat, 1900-03) o romànic (Escola Industrial, 1901). El 1902 començà les seves experiències dintre el modernisme, inspirades en Domènech i Montaner (casa Baltasar Gorina, 1902), que alternà amb obres d'influència floralista (casa Barata, 1905). Vers el 1905 aconseguí un llenguatge propi, amb l'adaptació d'un element gaudinià, l'arc el·líptic, allunyat de tota referència decorativa (masia Freixa, 1907-10).
Per la seva tardana incorporació al moviment — malgrat que era de la mateixa promoció que Puig i Cadafalch i Jeroni F. Granell — cal incloure'l dins la segona generació modernista. Destacà també com a projectista de quadres industrials, on combinà intel·ligents solucions constructives, com l'antiga volta de revoltó, amb un clar sentit de l'estètica (fàbrica Aymerich, Amat i Jover, 1908). Els darrers anys retornà als estils d'inspiració clàssica. | Enciclopèdia Catalana

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)



Articles

La Sala Muncunill de Terrassa: Lluís Muncunill i Parellada
[ Ajuntament de Terrassa ]

L'arquitecte Lluís Muncunill, nascut el 1868 a Sant Vicenç de Fals - prop de Manresa - es va instal·lar a Terrassa el 1892, fins a la seva mort, el 25 d'abril del 1931. Amb la seva obra va convertir Terrassa en una ciutat prototípica del modernisme i del desenvolupament industrial català.
En els primers anys d'exercici professional, Lluís Muncunill és un arquitecte eclèctic que alterna l'academicisme amb el neogoticisme. A primers de segle, un incipient estil modernista es comença a fer pal·lès a la seva obra. En la seva època de maduresa professional és quan realitza obres tan singulars i importants com la remodelació de la Masia Freixa, una antiga fàbrica construïda per ell mateix el 1896, o la construcció del Vapor Aymerich, Amat i Jover, seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica (1907-1910).
Terrassa conserva un total de 42 edificis catalogats projectats per aquest arquitecte, la majoria dels quals són d'estil modernista. Lluís Muncunill és l'autor, entre d'altres edificis importants, del disseny del Saló Capitular i de la façana de l'Ajuntament de Terrassa - d'estil neogòtic (1903) -, del Palau d'Indústries - neoromànic (1904) -, o del Magatzem Farnés, que actualment acull l'Arxiu Tobella.



Exposició: "Lluís Muncunill, arquitectura per a la indústria"
[ Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (Terrassa) ]

· Lluís Muncunill va crear edificis per als usos més diversos i va definir diferents tipologies d'edificis industrials

Lluís Muncunill (1868-1931) és un referent de l'arquitectura industrial de Terrassa que adaptà l'estil modernista a l'arquitectura industrial. Entre el 1892 i el 1903 va ser arquitecte municipal, i fou el més prolífic que ha tingut Terrassa. Va crear edificis per als usos més diversos i va definir diferents tipologies d'edificis industrials. La varietat constructiva li va permetre configurar la imatge urbana de la Terrassa modernista, recorrent a la utilització de cobertes amb voltes de maó de pla, lligades amb tirants de ferro, suportades per pilars de ferro colat.

L'exposició permanent s'articula en cinc espais: La Terrassa industrial; Una nova arquitectura industrial; Els habitatges; L'arquitecte i la ciutat; i, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Els continguts s'ofereixen mitjançant informació gràfica i elements multimèdia que permeten interactuar amb dues pantalles tàctils; una mostra el catàleg amb més de cent edificis de Lluís Muncunill i l'altra convida a conèixer 25 edificis significatius, alhora que fa un recorregut virtual per la ciutat. El visitant contemplarà les maquetes del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (antic Vapor Aymerich, Amat i Jover), del sistema constructiu de la volta catalana, i recrearà la seva imaginació observant les línies corbes de la Masia Freixa.
La mostra té els referents en les obres que encara es poden contemplar i, per tant, convida els visitants a fer una passejada per l'ambient industrial i modernista que Terrassa avui encara conserva.

La construcció de la Terrassa industrial
Terrassa és una ciutat coneguda des d'antic per la qualitat de les seves manufactures tèxtils. A mitjan segle XIX viurà un gran desenvolupament industrial gràcies a l'aplicació de la màquina de vapor com a força motriu i a la substitució dels telers manuals pels telers amb mecanisme Jacquard.
El pla urbanístic del mestre d'obres Miquel Curet va marcar les pautes de creixement de la ciutat. Miquel Curet finalitza el seu Pla l'any 1879 en sintonia amb el d'altres ciutats catalanes, com el Pla Cerdà a Barcelona. En els darrers anys del segle XIX, Terrassa s'expandeix cap al sud, fins a superar la carretera de Montcada i cap el nord, gràcies a la construcció de l'estació de ferrocarril. Apareixen nous barris que acolliran les noves fàbriques, afavorits per la construcció del pont del Passeig i per la cobertura de la Riera del Palau. És sobre aquesta trama urbana que Lluís Muncunill situarà la seva obra arquitectònica.

Lluís Muncunill a Terrassa
Lluís Muncunill i Parellada va néixer el 25 de febrer de 1868, en una antiga casa pairal del terme de Sant Vicenç de Fals, prop de Manresa. Estudià al col·legi de San Ignasi d'aquesta ciutat i, acabats els estudis d'arquitectura l'any 1891, es va traslladar a Terrassa. Tres anys més tard va contraure matrimoni amb Àngels Palet pubilla de la casa d'aquest nom i va viure a Terrassa fins la seva mort. En els primers anys de professió va treballar segons els estils històrics i des de 1903 va desenvolupar un llenguatge arquitectònic cada cop més creatiu.

Una nova arquitectura industrial
Lluís Muncunill defineix diferents tipologies d'edificis industrials i desenvolupa solucions constructives més interessants en les fàbriques allunyades del nucli urbà. La funcionalitat dels edificis industrials i els seus coneixements tècnics li permeten crear construccions industrials de grans dimensions. En canvi els magatzems són cada vegada més luxosos per a impressionar els clients en les transaccions comercials, exhibien a les seves façanes les formes més arriscades del modernisme. El factor comú és la utilització de cobertes amb voltes de maó de pla.

Els habitatges burgesos i les "cases barates"
Els habitatges, excepte en casos excepcionals, presenten les dimensions d'un "casal", la repetició del qual dota a la ciutat d'una gran harmonia urbana. La distribució interior dels habitatges era molt simple: un cancell amb el "quarto de reixa", el passadís amb les habitacions i al fons el menjador i els serveis. Aquest esquema es reprodueix a diverses escales des de les cases burgeses a les promocions d'habitatges obrers. La dignificació dels habitatges dels treballadors, anomenades "cases barates", és una constant en aquesta època.

Una extensa producció
Lluís Muncunill va transformar la ciutat de Terrassa. Va treballar també a Rubí, Manresa, Ripoll, Matadepera, Montserrat i Ullastrell. A partir dels fons municipals s'ha pogut documentar una part de l'obra immensa que Lluís Muncunill produí, principalment a Terrassa. Fins el 1903, va ser l'únic arquitecte municipal amb residència a la ciutat. Realitzà treballs de planejament i urbanística, ponts, edificis públics i religiosos, fàbriques, magatzems i tota mena d'habitatges. A més de les construccions de nova planta, va fer reformes importants i petites intervencions. Va ser també arquitecte municipal de Rubí (1892-1925) i de Manresa (1924-1925).

L'arquitecte i la ciutat
Les poblacions d'origen rural com Terrassa, tenien una parcel·lació que definia solars d'uns cinc metres d'amplada, el "casal", la mida comuna de les bigues de fusta. La imposició espacial del "casal" no impedí a Lluís Muncunill desenvolupar un ampli ventall de solucions arquitectòniques, sempre a la recerca d'una composició estètica harmònica. L'amplada de les façanes dels edificis d'habitatges, fàbriques i magatzems situats en un entorn urbà responia a la pauta de múltiples de cinc metres. Les construccions tenien mida d'un, dos o tres "casals" segons les possibilitats econòmiques dels seus propietaris.
Lluís Muncunill configura la imatge urbana de la Terrassa modernista, és l'arquitecte més prolífic que ha tingut Terrassa. Hi va treballar durant quaranta anys, hi va fer tot tipus d'edificacions en una època en que la ciutat va créixer desmesuradament. D'altra banda, entre 1892 i 1903, els anys que va ser arquitecte municipal, va fer diverses obres de planejament, a l'entorn de la llera de la Riera del Palau, futura Rambla d'Ègara. Així mateix, altres arquitectes com Antoni Pascual, Melcior Viñals i Josep M. Coll i Bacardí també han deixat la seva empremta en la Terrassa modernista.

Plànols de Lluís Muncunill: Casetes de la Plaça Pearson i l'Escardívol (Rubí)
[ Museus i patrimoni moble (Generalitat de Catalunya), 18 Maig 2002 ]

Lluís Muncunill arquitecte municipal de Rubí entre 1892 i 1925, va dissenyar diferents edificis tant de caràcter públic com privat a la nostra ciutat. Veiem el plànol de les casetes de la Plaça Pearson, arquitectura de caràcter popular promogudes per la senyora Àngela Gilabet, que es construiren l'any 1922, i encara avui les podem veure amb la seva estructura original.
També veiem el plànol de la quadra de l'antic Rubí Industrial S.A. – ara l'Escardívol (arquitectura de caràcter industrial), que es va dissenyar l'any 1923 després que el 1922 s'incendiés la quadra de Rubí Industrial. Inmediatament després de l'incendi es va començar a treballar per pal·liar els danys, el gener de 1923 la llicència d'obres era aprovada; començava la reconstrucció.
Amb aquests dos edificis veiem representada part l'arquitectura modernista, popular i industrial, de la ciutat.

Seu del Diari de Terrassa

Cronologia
1999-02   Jan Baca i Pericot

Dades
· Inici obres: 1999 | Finalització obres: Novembre 2002
· Adreça: Carrer Vinyals, 61 (Terrassa, Barcelona)
· Superfície: 5.700 m2
· Promotor: Diari de Terrassa
· Equip de projecte: Jan Baca i Pericot (autor del projecte); Cristina Ciurans, Joan Dalmases, Xavier de las Heras, Jan Xalmet (redacció projecte)
· Estructura: Brufau, Obiol, Moya & Associats, S.L. (BOMA)
· Constructor: Construccions Baldó S.A.

Autors



Descripció

Diari de Terrassa: Identitat Corporativa: Filosofia de treball
[ Diari de Terrassa ]

Diari de Terrassa es planteja constantment la seva renovació i millora de la seva organització per enfrontar els reptes de futur amb garanties d'èxit.
Les nostres noves oficines, inaugurades el Novembre del 2002 i situades en un edifici emblemàtic al centre de la ciutat, varen suposar un important salt endavant quant a tecnologia de sistemes, processos i ambient de treball per a tot el nostre equip humà.

Seu Central de Caixa Terrassa

(foto vista a Caixa Terrassa)

Cronologia
(prèvia) 1907   Lluís Muncunill i Parellada (Vapor Albinyana enderrocat, 28 columnes de fosa a l'exterior)
1998-01   Jan Baca i Pericot

Dades
· Inici d'obres: 1998 | Finalització d'obres: 15 Juny 2001
· Adreça: Rambla d'Ègara, 350 (Terrassa, Barcelona)
· Superfície: 23.169 m2 (total edifici), 14.699 m2 sota rasant (soterranis i semisoterrani) + 8.470 m2 sobre rasant, 25.400 m2 (urbanització zona i Plaça Ricard Camí)
· Alçada: 25 m, 3 plantes sota rasant + 1 planta semisoterrani + 7 plantes sobre rasant
· Promotor: Caixa Terrassa
· Cost: 27 milions d'euros
· Equip de projecte: Jan Baca i Pericot (autor del projecte; cap de projecte: Joan Dalmases); Marc Brossa, Cristina Ciurans, Xavier de las Heras, Jaume Nogués, Jan Xalmet (redacció projecte)
· Estructura: Brufau, Obiol, Moya & Associats, S.L. (BOMA)
· Façanes: Centre Tecnològic de Transferència de Calor-Laboratori de Termotècnia i Energètica (Universitat Politècnica de Catalunya) (estudi energètic), Bellapart (mur cortina), Cricursa-Crisunid California Temp. 8.8/3 temp (vidres), Southwall (vidres), XIR Laminated de Southwall (vidres)
· Interiorisme: Movinord (envans i compartimentació interior), Intec (paviments elevats), Cador (paviments, envans fixes i mòbils), Pronto Seating (butaques sala d'actes)
· Instal·lacions: Master, S.A. Enginyeria i Arquitectura
· Paisatgisme: Jan Baca i Pericot
· Aparellador: Alfons Perdix
· Constructor: Dragados, S.A., Sogesa (instal·lacions), Bellapart (façana)
· Gestió del projecte: Master, S.A. Enginyeria i Arquitectura (Antoni Merino)

Autors



Descripció

Caixa Terrassa: Informació Corporativa: Seu Central
[ Caixa Terrassa ]

Presentació
Caixa Terrassa va inaugurar el 15 de juny de 2001 la seva nova seu central, a la Rambla d'Ègara 350 fent realitat un dels projectes més ambiciosos i importants de la seva història.
L'any 1977, en commemorar-se el Centenari de la institució, posàvem en funcionament els serveis centrals del carrer Portal Nou. I, vint-i-cinc anys després, vam estrenar aquest nou edifici, que respon al continuat creixement de l'entitat.
La nostra trajectòria s'ha caracteritzat sempre per l'evolució creixent de les magnituds principals i per un constant procés de canvi i d'adaptació a les necessitats de les persones, a l'evolució del sistema financer i a l'avanç tecnològic. Alhora, el nostre creixement sostingut ha estat compatible amb la consecució d'uns indicadors de gestió situats en llocs destacats dins del sector i hem assolit uns elevats coeficients de garantia i solvència.
Aquesta seu és un símbol de modernitat, però sobretot és una expressió de confiança en el futur i de voluntat decidida de seguir creixent, innovant i millorant dia a dia en qualitat de servei a favor de les persones, de les famílies i de les empreses, i de seguir creant valor social vers la comunitat.

Aquestes instal·lacions han suposat una ampliació de l'espai destinat a serveis centrals, per tal d'atendre les necessitats actuals i futures de l'entitat.
L'edifici té un disseny transparent, lluminós, obert de cara als ciutadans.
Està dotat de les tecnologies més avançades i, a més, es tracta d'un edifici sostenible i respectuós amb el medi ambient. En aquesta línia, s'apliquen solucions constructives que permeten reduir el consum d'energia i s'han adoptat criteris i procediments interns de gestió ambiental.
L'arquitecte terrassenc Joan Baca, de reconeguda sensibilitat arquitectònica i artística, va saber plasmar l'encàrrec que li va confiar la nostra Caixa de fer una edifici de disseny modern, confortable, d'alta tecnologia, i que suposés, a més, una aportació de qualitat per a l'arquitectura i l'urbanisme de Terrassa.

(foto vista a Pronto Seating)

Seu Central: Edifici emblemàtic i singular
La seu central ocupa un solar de 4.906 metres quadrats. La superfície total construïda és de 23.169 metres quadrats. La planta baixa i les sis plantes superiors ocupen una superfície de 8.470 metres quadrats. Sota rasant hi ha construïts 14.699 metres quadrats, en tres plantes soterrades, i una planta de semi-soterrani. L'edifici té una alçada de 25 metres sobre rasant i una fondària de 12 metres.
L'immoble consta d'un cos principal i d'un pavelló annex de planta baixa i pis. El volum és formalment emblemàtic i singular, com correspon a un edifici que vol donar imatge a una institució. S'ha dissenyat amb unes línies de simplicitat, puresa i amb limitació de materials, amb la finalitat d'obtenir una gran lleugeresa, transparència i lluminositat.

Els materials de construcció bàsics són el formigó i l'acer per a l'estructura, i el vidre, la pedra natural i l'alumini per als tancaments. En la construcció es van utilitzar 15.000 metres cúbics de formigó i 775 tones d'acer.
Per a les instal·lacions elèctriques es van utilitzar 250 quilòmetres de cable d'energia, 105 quilòmetres de cable de comunicacions (veu i dades) i 3 quilòmetres de cablejat de fibra òptica per a les interconnexions informàtiques. Per als serveis de climatització es van instal·lar 8,5 quilòmetres lineals de canonades.



Durada de les obres
L'acte de col·locació de la primera pedra d'aquest edifici va tenir lloc el 21 de novembre de 1998. Els treballs d'edificació van durar 31 mesos.

Plantes: grans espais sense pilars
Les plantes 1, 2, 3, 4 i 5, d'una superfície mitjana d'uns 1.300 metres quadrats cadascuna, es destinen a les oficines dels serveis centrals de l'entitat, mentre que la planta àtic és ocupada per sales de reunions i altres dependències institucionals.
Una característica destacada de les plantes és l'absència de pilars centrals, la qual cosa fa possible grans espais sense pilars i una major llibertat de compartimentació.
L'edifici té una cabuda total superior a 400 llocs de treball. Actualment és ocupat per prop de 300 persones.



Mur cortina de vidre ventilat
El tancament sud de l'edifici s'ha realitzat amb una façana de vidre de doble pell, amb cambra ventilada, per tal d'optimitzar el comportament tèrmic i garantir el confort a les àrees de treball. Aquesta aplicació es va portar a terme sobre la base d'un estudi realitzat en col·laboració amb el Centre Tecnològic de Transferència de Calor i el Laboratori de Termotècnia i Energètica de la Universitat Politècnica de Catalunya, centres amb seu a Terrassa.
La pell exterior del mur cortina de vidre, d'una superfície de 1.300 metres quadrats, s'ha construït amb vidres de seguretat, securitzats i laminars.
El tipus de vidre emprat en la doble façana és incolor i d'alta transparència, i es caracteritza per l'òptima transmissió lumínica i pel seu bon comportament tèrmic i acústic. Correspon a la darrera generació de vidres d'altes prestacions tècniques.

La façana de la cara nord està constituïda per un mur ventilat de pedra natural calcària de color lleugerament rosat.
A cada lateral el tancament és d'alumini per a cobrir les escales d'emergència. La coberta de la planta àtic és d'estructura metàl·lica, amb una planxa de coure tractada en verd, que entona amb les transparències verdoses de la façana de vidre.
L'edifici es troba en un emplaçament idoni, molt ben comunicat, en una de les principals vies de la ciutat per facilitar l'accés sobretot de les persones que venen a la seu central procedents de fora de la ciutat.



(foto vista a Bing Maps)

Alta Tecnologia
És un edifici d'alta tecnologia, dotat de sistemes informàtics específics que gestionen, regulen i controlen de forma automatitzada les instal·lacions: il·luminació, climatització, control de consums, manteniment preventiu, localització d'avaries, etc.
L'immoble té dobles escales i sortides d'emergència, que garanteixen una evacuació immediata en cas necessari. Disposa de sistemes de detecció i d'extinció d'incendis, amb una reserva de 250.000 litres d'aigua, detecció de monòxid de carboni a les plantes d'aparcament, serveis de megafonia per a comunicacions, circuit tancat de televisió, etc.
Les plantes -3, -2 i -1 estan destinades a l'aparcament de vehicles, amb un total de 300 places, i a instal·lacions i serveis tècnics.
La planta de semi-soterrani integra una sala d'actes, en forma d'amfiteatre i sense pilars, amb capacitat per a 300 persones, dotada de mitjans audiovisuals, tres pantalles de projecció i cabines per a la traducció simultània.

Per la porta principal de l'edifici s'accedeix a un gran vestíbul i entresolat de la planta baixa, on hi ha instal·lats els quatre frescos de Mon repòs, de Joaquim Torres Garcia, considerades com unes de les peces més importants del període Noucentista del pintor, que a la primeria del segle XX va viure a Terrassa.
Aquesta nova seu central, a més dels serveis centralitzats, integra també les companyies del Grup Caixa Terrassa: Caixa Terrassa Vida, Caixa Terrassa Corredoria d'Assegurances, Caixa Terrassa Previsió, Caixa Terrassa Gesfons, Caixa Terrassa Vida, S.I.C.A.V., Caixa Terrassa RF, S.I.C.A.V., Arrels CT Finsol, Catalònia Promodis, Arrels CT Patrimoni, Arrels CT Promou, Caixa Terrassa Societat de Participacions Preferents i Caixa Terrassa Finance, SD. A més, l'edifici compta amb una oficina especialitzada en el servei a l'empresa i unes dependències de la divisió de Banca Personal.



Repecte al medi ambient
En la construcció s'han aplicat tècniques d'arquitectura i tecnologies que permeten l'estalvi d'energia i afavoreixen la preservació del medi ambient. Alhora, s'ha desenvolupat un programa de gestió ambiental que inclou l'adaptació de processos interns, la recollida selectiva de residus, la compra verda, la sensibilització de les persones en aquest tema, etc.
Com a conseqüència d'aquestes actuacions, Caixa Terrassa va obtenir l'any 2001 la certificació ISO 14001 de gestió ambiental, concedida pel Laboratori General d'Assaig i Investigacions –organisme reconegut per la ENAC-. Va ser la primera entitat financera de l'Estat en obtenir aquesta certificació per les activitats dels seus serveis centrals. L'any 2005 va obtenir la certificació ISO 14001: 2004 concedida per l'empresa Applus.



Parc Urbà
Aquesta nova seu central es va construir en el marc d'un pla especial de millora urbana, impulsat per Caixa Terrassa, en el qual també figuren promocions d'habitatges i parc públic.
Aquesta àrea de millora urbana està delimitada per la rambla d'Egara i els carrers de Cervantes, Mare de Déu dels Àngels i Gabriel Querol. Té una superfície de 25.400 metres quadrats, dels quals 12.700 metres quadrats són de cessió pública per a parc urbà i un espai per a equipaments.
El parc urbà construït per Caixa Terrassa té 250 punts de llum, zones de gespa, arbres i arbusts d'una quarantena d'espècies diferents i dos estanys d'aigua, un amb un conjunt de sortidors, i l'altre destinat a plantes aquàtiques.
Com a testimoni dels antics vapors que van existir en aquesta zona queda la xemeneia restaurada de la fàbrica Oliu (antic Vapor Monset) i la reproducció geomètrica del basament en el mateix indret on hi havia la xemeneia de la fàbrica Badiella. També s'ha alçat un monument, constituït per 28 columnes de fosa, recuperades del Vapor Albiñana, del carrer de Mare de Déu dels Àngels, com a evocació de la Terrassa industrial.
Cal destacar també que la superfície de parc urbà s'ha vist incrementada en 3.500 metres quadrats més d'espai privat, corresponents a la zona exterior que envolta la seu central. En total, són més de 16.000 metres quadrats d'espai obert als ciutadans.

Direcció i equips tècnics
· Arquitecte, autor i director de l'obra: Joan Baca
· Arquitecte d'estructura: Robert Brufau
· Arquitecte col.laborador: Joan Dalmases
· Arquitecte tècnic i direcció d'obra: Alfons Perdix
· Enginyeria: Master S.A., Antonio Merino
· Equip tècnic de CaixaTerrassa: Pere Gil, Sebastià Mas, Javier Melendo



Monuments de Caixa Terrassa
[ Ajuntament de Terrassa ]

Una proposta és la constituïda per 27 columnes de ferro de fosa, recuperades de l'enderroc de l'antic vapor Albinyana, obra de Lluís Muncunill l'any 1907. El motiu del treball és homenatjar la història tèxtil i industrial de la ciutat.
Una altra proposta és una cal·ligrafia feta sobre un paviment de pedra, obra de l'artista Robert Cabeza. És un fragment del llibre de poesia de l'escriptor terrasssenc Ferran Canyameres titulat Com el Vallès no hi ha res (1957) i que recorda el passat tèxtil de la ciutat i del Vallès.
· Arquitecte: Joan Baca i Pericot
· Data inauguració: Juliol de 2001
· Ubicació: Seu de Caixa Terrassa a la Rambla d'Ègara.



(foto vista a Panoramio, autor: Marc Sellarès)

Office Buildings
[ Southwall Technologies ]

· Project: Caixa Terrassa | Location: Terrassa, Catalonia
· Architect: Joan Baca
· Solution: XIR Laminated

Office buildings typically feature the conflicting requirements of providing a pleasant and comfortable working environment for occupants, while also being as energy efficient as possible. Glass selection is a key factor for enabling these requirements to be adequately met.
A number of studies have indicated that workplaces with higher levels of natural daylight and thermal comfort tend to promote increased productivity and satisfaction among occupants. Glass products with high light transmission, however, often permit excessive heat gain resulting in higher energy costs and reduced comfort.
Both XIR® Laminated glass and Heat Mirror® Insulating glass are "spectrally selective" products that provide relatively high light transmission and comfort while keeping energy costs down.



(foto vista a Bellapart)

Caixa Terrassa
[ Movinord ]

· Sector: Bank Product: Partitions
· File Address: Rambla d'Egara, 237, 08224 Terrassa. Catalonia | www.caixaterrassa.cat
· Architect, author and director of the site: Joan Baca
· Interior project and installation: Cador Catalunya
· Installed in: 2002

Project
Caixa Terrassa is a medium-sized financial institution which manages customer accounts to the sum of around € 4,000,000,000 and has more than 200 offices in Catalonia.
Caixa Terrassa opened its new head office at Rambla d'Egara 350, Terrassa, on the 15th of June 2001. These new offices significantly enlarge the space given over to central services so as to attend the organisation's current and future needs. They also house the companies belonging to the Caixa Terrassa group: Vida, Insurance Brokers, the investment fund management firm Gesfons and the real estate company Catalonia Promodis. The building has a total capacity for more than 400 work posts.
The site was designed and directed by the Terrassa architect Joan Baca, who has a reputation for his architectural and artistic sensitivity. Baca designed a comfortable, modern, environmentally-friendly building which is open to the city. The construction of the building involved architectural and technological techniques which allow for energy saving and help preserve the environment. At the same time, an environmental management programme was developed which included the adaptation of internal processes, selective waste collection, ecological purchasing, making staff aware of the subject, etc.



Requirements
The project consisted of compartmentalising a total of 1,500 m2 of offices at the central building.

Solutions
A compartmentalisation system in line with the general objective of sustainable building, but which did not betray the building's public image, was chosen. For this reason, M92 partitioning with hidden profiling, which combines demountability and aesthetics, was opted for. Movinord's movable partition was also used in conference rooms in order to attain enhanced space performance and versatility. The modulation and finishes were selected to fall in with the exterior design: transparent glazed modules and white for the paint on profiling and surface finishes.
A surface area of 4,100 m2 of partitioning was installed.



Caixa Terrassa Bank
[ Intec ]

The building, planned to become a modern symbol of the Catalan city, is located in rambla d'Egara and involved an investment of about 27 milion euros.
With this project the ownership, one of the main Catalan bank corporations, wants to steady the development of the last years and in the mean time to prepare the expected future growth. The building, which occupies a 9,600 sqm area, has six floors and its peculiarity is the total absence of central pillars.
Intec supplied and installed around 6,000 sqm of raised flooring with calcium sulphate panel and primer top finish to allow placing of loose-laying carpet.

Jan Baca i Pericot

(foto vista a UNICA. Union Internationale du Cinéma)

Dades
· Terrassa (Catalunya), 1934
· Estudis:   Arquitecte (1958)

Estudi
· Rambla d'Egara 154, 6è, 08221, Terrassa (Barcelona, Catalunya)

Biografia
«Vull una casa, per poder telefonar-hi i dir a la dona que no hi aniré a sopar»...
Quan Jan Baca incorpora al seu llibre aquesta frase de Groucho Marx ja ens fa entendre que la capacitat d'observació irònica és un ingredient fonamental de La casa a mida. El que passa és que l'autor, que és arquitecte, es mira els seus personatges no tan sols amb humor sinó amb una tendresa que no pot evitar.
La casa a mida, llibre que va guanyar el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira, presenta divertidament les diverses motivacions que porten els ciutadans a voler tenir una casa pròpia i les seves reaccions al llarg de tot el procés.
Des que intenten explicar com volen la casa fins que assisteixen a les successives fases de la construcció. La il·lusió de la llar de foc, les discussions sobre les rajoles, les banyeres que surten a les revistes, els dubtes sobre els espais de la intimitat i de la convivència..., però també les relacions amb el constructor, els paletes, el jardiner, el decorador... Tot és descrit amb agudesa per Jan Baca, que converteix La casa a mida en una mena de comèdia en la qual es representen, a través de l'humor, una colla de tics, obsessions i somnis de la societat actual.
El llibre és il·lustrat amb divertits i excel·lents dibuixos de l'autor.
Jan Baca Pericot, Terrassa 1934. Arquitecte i dibuixant. Ha fet dos films sobre urbanisme per a la Generalitat de Catalunya. La Unió Internacional de Cinema no professional li ha atorgat 13 medalles d'or. Ha rodat 54 curt-metratges en col·laboració amb Toni Garriga. Li agrada fer submarinisme, cuinar i ballar claqué. | "La Casa a Mida" (Edicions La Campana)

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)



Articles

UNICA 1999 (Lappeenranta, Finland)
[ IAC (Institute of Amateur Cinematographers) - The Film & Video Institute, 1999 ]

The festival winner -getting a gold medal vote from all seven judges- was Del Costat de L'Ombra (Out of the Shadows) by Jan Baca - UNICA delegate from Catalonia and movie maker extraordinary. His work has been enjoyed and admired in Britain for several years - the IAC Film & Video Library has Accident (made with Toni Garriga) and How To Write Love Letters. In both films his leading actresses also won the Le Hedan trophy for best performance.

Interview: Marissa Josa & Jan Baca
[ Dave Watterson, IAC (Institute of Amateur Cinematographers) - The Film & Video Institute, August 2004 ]

A Cameo of Marissa Josa
· UNICA Festivals offer plenty of chances to chat with fellow moviemakers. At Warsaw in 2003 Dave Watterson spent a few minutes with Catalan director Jan Baca and the star of several of his films, Marissa Josa

How did you start your acting career?
Marissa Josa: I have only worked in the films of Jan Baca and two professional films, but I started in theatre and am mainly a stage actress. At present I am a voice and interpretation teacher in the Barcelona Theatre Institute, working with the actors of tomorrow. I have also done some directing in the theatre.

Why do you appear in the credits of Jan Baca's latest films as casting director?
Jan Baca: That's because when we need a certain sort of person we cry: "Marissa, can you find a man who looks like this, or a woman who is that age?"

Why do you work with Jan Baca whose plots have put your characters through so much pain?
MJ: That's a good question! Although I am a professional in the theatre, I am very interested in working with Jan because that way I can learn a lot about film making. I can be in the film production and outside it at the same time. I can look at my work from the outside.
JB: This is what happens with all our actors. They do not get paid, but for them it is a good exercise – helping them to learn from their own performances. They act, then watch what they have done. It is a form of feedback.
MJ: At the same time I help by directing the actors. This can be a problem because I might do more with my own part, but I have to do two things at the same time.

In real life you are always in motion but on film your stillness is an essential part of your performances. How do you achieve that?
MJ: Working with Jan is difficult because it needs a lot of concentration. When the role calls for such silences I concentrate and work very hard at it. Usually these silences and stillness are not just for me but involve relations with others in the scene. So there is reaction between the actors. But in general cinema without words is much more difficult – especially for a theatre actress – without the dialogue to lean on.

Much of your cinema performance is in your eyes.
JB: She gets angry with me because I say: "I am only interested in your eyes – I don't care about your hands, only your eyes. Never look down – always to the camera!"
MJ: Sometimes when I see the films afterwards I think that if I had known what the camera was seeing, maybe I would have done it differently. I don't always agree with Jan. Sometimes you are working in a certain direction but the camera does not capture your whole performance because it is working in another direction. Sometimes things that are easy for me are interpreted as very difficult!
I am relatively new in the cinema world and am still learning the language of close-ups and camera-angles. I expect the great actresses know a lot about this so they do not let themselves be surprised by the camera.

Finally which is your favourite of the films you have made with Jan?
MJ: "How To Write Love Letters".



(foto vista a Bisbat de Terrassa)

· Apart from her work on stage and in the films of Jan Baca & Toni Garriga, Marissa Josa has appeared in: "The Rising, Fall and Rest of Maria Von Herzig", Antoni Padrós; "Veronica L. A Woman in My Garden", Antoni Padrós

Films of Jan Baca
· 1968: "Maternasis" (Jan Baca & Toni Garriga); 1970: "Sex" (Jan Baca); 1971: "Habitat" (JB & TG), "Cicle" (JB); 1972: "Cançó de Bressol" (JB), "L'Home de la Poma" (JB & TG); 1974: "La Porta" (JB & TG), "Blanc i Negre" (JB & TG); 1975: "Els Cavalls de la Nit" (JB & TG); 1977: "La Frontera" (JB & TG); 1978: "Booum" (JB & TG); 1979: "Entre Silencis" (JB & TG), "Portrait-Retrat" (JB & TG); 1980: "La Cursa" (JB & TG); 1981: "Cinc Figures" (JB & TG); 1982: "Cruïlles" (JB & TG); 1983: "Miratges" (JB & TG); 1984: "Naufragi" (JB & TG); 1985: "Exterior Dia, Interior Nit-Outside Light, Inside Darkness" (JB & TG), "Entre Quatre Partes" (JB & TG)

And working under pseudonyms they made:
· 1989: "Cadell Blues" (Almogavers), "Un Casament" (Almogavers, Els); 1992: "Accident-Unfall" (Huston, Sirk & Co.); 1994: "Dies de Guerra" (Troia, C. de); 1996: "Una Dona-A Woman" (Jules & Jim); 1997: "Assaig" (Mastervideo), "Com Escriure Cartes d'Amor–How To Write Love Letters" (Licanthrop Ltd.); 1999: "Del Costat de l'Ombra-Out of the Shadow" (Wizard of Oz); 2001: "Dancing-Let's do it); 2002: "Un Toc de Gris" (Thelma & Louise); 2003: "Les Germanes" (Davis & Crawford)
· Film listing thanks to UNICA

Dietari
[ INDE (COAC), Novembre 2005 ]

17 de Setembre: Enderrocament de la Casa de Joan Baca
L'habitatge, que va dissenyar i ocupar l'arquitecte ara fa 35 anys a Matadepera, ha començat a ser enderrocat pel seu actual propietari malgrat els intents per salvar la casa per part d'amics i col·legues de l'arquitecte, encapçalats pel també arquitecte Toni Mas. La Delegació del Vallès del COAC, també va provar d'intercedir per l'habitatge mitjançant una carta que el delegat Jordi M. López i Claveria va adreçar a l'ajuntament de la localitat, segon que recull el Diari de Terrassa.

Mostra de curtmetratges MACCA 2007
[ Jordi Artigas, Cineclub Vuitimig, Gener 2007 ]

Marató d'animació: Cinema d'animació de la Transició a Catalunya
· Curtmetratges de Jan Baca i Toni Garriga, de Jordi Tomàs i Francesc Estrada, i de Jordi Artigas que es van realitzar entre els anys 1974 i 1981

Jan Baca, Toni Garriga, Jordi Tomàs, Francesc Estrada
Jan Baca i Pericot (Terrassa, 1934), Toni Garriga i Gimferrer (Barcelona, 1933), Jordi Tomàs i Freixa (Guardiola de Berguedà, 1931) i Francesc Estrada i Vilalta (Ribes de Freser, 1926) han desenvolupat tant la seva carrera professional com cinematogràfica a la ciutat de Terrassa.
La seva filmografia començà el 1965 en tots dos casos, però, si en el cas de Baca i Garriga encara continua en actiu, en el cas de Tomàs i Estrada acabà a finals dels anys 80. Començaren en formats de 8 i Súper 8 mm i continuaren en 16 mm. A més a més, la seva obra d'animació ha estat alternada segons les èpoques amb curts documentals i de ficció, amb la primacia d'aquest darrer gènere en la filmografia de Baca i Garriga, que tot s'ha de dir són un cas únic de continuïtat en el temps amb 41 anys d'ininterrompuda filmografia i més de 50 films – curts i migmetratges – en el seu historial.

Un altre punt en comú, al menys pel que fa als seus films d'animació, fou la utilització de la crítica social fent servir l'humor en una època especialment difícil com fou la dels anys finals de la dictadura franquista, curulls de penes de mort, declaracions d'estats d'excepció, segrestos de diaris i revistes, incendis de llibreries, així com atemptats terroristes d'un i altre signe; amb aquest panorama calia molt bon humor i molta valentia per dir les coses pel seu nom.
La tècnica utilitzada també ha estat la mateixa, la del paper retallat, amb alguna escapada al dibuix animat i a la pixel·lació. La tècnica del dibuix animat sobre acetat – avui adjectivada tradicional –, la més estesa en el camp professional, era pràcticament prohibitiva pels amateurs donada la inversió de temps i de material que exigia. Parlem, és clar, de l'animació abans de l'arribada de la informàtica.
Finalment, cal destacar que ambdós equips han vist reconegudes les seves pel·lícules amb nombrosos premis tant a certàmens del país com internacionals.

Video


L'enciclopèdia del cinema amateur català   (Telenotícies | 23 Setembre 2009)
S'ha editat un llibre recull de la història del cinema amateur fet a Catalunya. Ahir es va presentar a la Filmoteca amb la presència d'alguns dels cineastes, que tot i no ser professionals, han deixat una empremta en el gènere. | TV3, Televisió de Catalunya

Higini Arau i Puchades

(foto vista a L'Auditori)

Dades
· Barcelona (Catalunya), 1946
· Estudis:   Físic (Universitat de Barcelona, 1969), Doctor en Ciències Físiques (Universitat de Barcelona, 1984)

Estudi
· Estudi Acústic H. Arau
Travessera de Dalt 118, 3er 1a, 08024, Barcelona (Catalunya) | Web Oficial

Biografia
Estudi Acústic H. Arau és el despatx professional del Dr. Higini Arau, amb més de 30 anys d'experiència, especialitzat en tots els camps de l'acústica arquitectònica i enginyeria de les instal·lacions, contaminació industrial, urbana i viària.
En l'actualitat compta amb un equip humà interdisciplinar, format en el seu Estudi, procedents de diverses Universitats d'Enginyeria i Arquitectura, on alguns d'ells han rebut cursos d'especilització i de masters d'acústica.
Estudi Acústic H. Arau disposa dels medis més moderns de mesura i càlcul en el camp de l'acústica i de les vibracions.

El Dr. Higini Arau és Doctor en Ciències Físiques, en l'especialitat d'Acústica (1984) per la Universitat de Barcelona amb la qualificació de "Excel·lent Cum Laude". És membre de les següents Societats: Acoustical Society of America, està en possessió del diploma d'argent de la Societat ASA; European Acoustics Association EAA, pertany a la llista d'experts del Technical Committe Room and Building Acoustics of EAA. És professor de Màsters d'Acústica a la Universitat Ramon Llull, i realitza classes magistrals en diverses universitats i centres Tecnològics.

Va obtenir l'Accèssit del premi d'Investigació Joan Vigon del Patronat de l'Institut Nacional de Tècniques Aerospacials Esteban Terrades 1980/1981. A títol personal va obtenir els premis de disseny següents: pel Teatre Metropol (premi Rehabitec 1996); Premi d'Arquitectura FAD 2000: Menció Especial en reconeixement a la seva col·laboració en nombroses obres d'Arquitectura realitzades a Catalunya al llarg dels últims anys; Per l'Institut del Teatre és premi Construmat 2001.

Al llarg de la seva dilatada carrera científica, a títol personal sense ajuda de cap organisme oficial, ha realitzat una sèrie d'investigacions publicades en revistes i publicacions tècniques nacionals i internacionals, presentades en els Journals de màxim relleu internacional (la Teoria del Càlcul del Temps de Reverberació ha resultat la guanyadora en el Round Robin internacional, realizat per Bistafa-Bradley del Research Council del Canadà, on han competit totes les teories del segle XX, des del naixement de l'Acústica, i també els softwares de simulació informàtica de sales més utilitzats). | Arau Acústica

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)

Col·laboracions

Manel Colominas i Golobardes

(foto vista a Salou Municipal d'Informació)

Dades
· Estudis:   Enginyer Agrònom, Geògraf

Estudi
· Factors de Paisatge
Carrer del Rector Ubach 12, 3er 1a, 08021, Barcelona (Catalunya)

Biografia
Manuel Colominas és enginyer tècnic agrícola i llicenciat en Geografia i Història. És professor titular de Jardineria i Paisatgisme a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona i professor del Curs de Màster en Arquitectura del Paisatge i del Graduat Superior en Paisatgisme organitzat per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. A més de participar en varis cursos de diferents escoles catalanes i estrangeres.
El seu despatx Factors de Paisatge està format per un equip pluridisciplinar que sovint treballa en col·laboració amb diversos despatxos d'arquitectura nacionals i internacionals. També desenvolupa projectes de paisatge propis tant en l'àmbit privat com en el públic i direccions d'obra.
Ha guanyat varis concursos nacionals i internacionals, ha estat finalista del Premi FAD en l'apartat d'Espais Exteriors vàries vegades, i finalista del Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba.
Intervé en el paisatge a partir de les potencialitats del lloc activant i treballant els processos naturals propis del mateix.

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)

Col·laboracions

Gerard García-Ventosa i López

(foto vista a GV Arquitectura. García-Ventosa Arquitectes Associats S.L.)

Dades
· Barcelona (Catalunya), 1951
· Estudis:   Arquitecte (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1977), Doctor Arquitecte (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1993), Arquitectura Legal i Forense (Universitat Pompeu Fabra, 2004)

Estudi
· GV Arquitectura. García-Ventosa Arquitectes Associats S.L.
Avinguda Diagonal 535, 3er 1a, 08029, Barcelona (Catalunya) | Web Oficial

Biografia
Gerard García-Ventosa, designer and architect responsible for projecting Agbar Tower's interiors, describes the solutions that have been adopted in Jean Nouvel's Tower and explains the conceptual process followed to achieve them.
[...] Gerard García-Ventosa (Barcelona, 1951) qualified as an Architect (1977) and Doctor of Architecture (1993) from the Higher Technical School of Architecture of Barcelona (ETSAB) of the Polytechnic University of Catalonia (UPC), with the thesis "Capitals in the work of Domènech i Montaner", with Oriol Bohigas as tutor, and Graduate in Legal and Forensic Architecture from the Pompeu Fabra University (2004). Since 1977, he has developed his professional activity through the studio García-Ventosa Arquitectes Associats. Also, since 1984, he works as forensic expert for the Administrative Contentious Courtroom of the Upper Court of Justice of Catalonia.
He was a teacher at the ETSAB (1974-1990) and member on the Final Course Project Panel (1980-1990). He also taught interior design at the Escola Massana (1983-1984).
He has been a Culture voting member of the Architects School of Catalonia (COAC) and in charge of the library, historic archive, exhibitions, conferences and publications (1981-1985, 1986-1988 and 1994-2000).
He was a board member of the ARQ-INFAD (1992-1996) of the Forensic Technical Experts Group (1993-2000) and of the Cultural Heritage of Barcelona Territorial Commission (1994-2000). He is a patron of the Lluís Domènech i Montaner Foundation (2006).
He was managing director of the 1st Design Applied to Architecture Exhibition (MIDA), held from 1st to 6th July 1996, within the framework of the XIX International Union of Architects Congress (UIA).
He is author of the video series Catalan Architecture since the '80's (1987), made by the COAC and the ETSAB, entitled: "I: Restoration Works", "II: Public Spaces", "III: New building", which were selected by Videoarco '88 and in the International Architecture and Town-planning Film Festival of Lausanne (FIFAL) 1991. He is also author of the book Torre Valentina, a landscape project, by the architect Josep A. Coderch de Sentmenat (Ed. Rueda) and co-author of the book and exhibition Architectures absent from the 20th century (Ed. Tanais). | "La Torre Agbar. The interior" (Edicions UPC)

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)

Col·laboracions

b720 Arquitectura

(foto vista a INDE)

Dades
· Anna Bassat i Orellana: Barcelona (Catalunya), 1967
· Estudis:   Arquitecta (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, 1995), Paisatgista (Escola d'Enginyers Agrònoms de Barcelona)
· Adriana Plasencia i Coma: ?
· Estudis:   Arquitecta (1996)
· Fermín Vázquez Huarte-Mendicoa: 1961
· Estudis:   Arquitecte (1988)

Estudi
· b720 Arquitectura S.L.
Avinguda de Josep Tarradellas 123, 9, 08029, Barcelona (Catalunya) | Web Oficial

Biografia
b720 és abans de tot un equip. L'estudi, fundat el 1997 i liderat per Fermín Vázquez, soci fundador conjuntament amb Anna Bassat i Adriana Plasencia, té per vocació ésser un model de bona pràctica professional, rigor i autoexigència, posant gran atenció al procés constructiu per otorgar al projecte la més gran qualitat possible. En aquest procés participen més de seixanta arquitectes repartits entre les oficines de Barcelona i l'estranger, més diversos col·laboradors externs.
Perquè b720? i més...: b720 és un nom codificat. L'abstracció del codi (720 és el codi assignat a l'arquitectura pel sistema universal de classificació de matèries) indica la voluntat per desvincular-se d'adscripcions estilístiques, formalistes o personals; i expressa l'única ambició a l'hora d'abordar cada projecte: fer bona arquitectura. | b720 Arquitectura

Projectes (ordenats per any de finalització de les obres)

Col·laboracions