"Quatre artistes de viatge"

A l'hora de sopar del dimarts 22 de juliol de 1930, i després d'una tarda passejant per Barcelona, l'arquitecte francès Le Corbusier es disposa a cruspir-se una llagosta en un restaurant del barri de La Barceloneta. No ho farà sol: l'acompanyen a taula tres companys de viatge francesos —el pintor Fernand Léger, l'arquitecte Pierre Jeanneret i el compositor Albert Jeanneret— i tres amfitrions catalans —els arquitectes Josep Lluís Sert i Josep Torres-Clavé i el crític Màrius Gifreda i Morros—. Mentre tots plegats endrapen les viandes marineres que tenen a taula, en Gifreda aprofita per fer-li una entrevista a Le Corbusier. Una setmana més tard, el dijous 31, la publicarà a la revista cultural catalana Mirador, sota el títol "Quatre artistes de viatge".

No es pot dir que l'entrevista en si tingui una importància especialment elevada. De fet, és una conversa bastant curta i a on hi parla molt més en Gifreda que no pas Le Corbusier. Però potser és així perquè les circumstàncies evitaven aprofundir massa en cap tema en concret. Al cap i a la fi, quan s'està davant d'un tiberi que, tot apunta, devia ser imponent, les neurones estan més pendents de la llagosta o la paella que no pas de discutir sobre la irrupció del Moviment Modern en l'arquitectura contemporània. Tanmateix, i sense saber si l'entrevista fou totalment improvitzada o bé en Màrius ja la portava mínimament preparada de casa, tampoc és menyspreable el valor que té com a document únic: una conversa amb un dels quatre arquitectes més importants del primer terç del segle XX a escala mundial —juntament amb Gropius, Mies i Wright— i que, a més a més, fou el màxim ideòleg i teòric del Moviment Modern. Alerta, poca broma.

De fet, el 1930 és un any prou important en la vida d'un Le Corbusier que aleshores té 42 anys d'edat (a l'octubre en farà 43). A nivell personal destaquen especialment dos fets. El 19 de setembre, just dos mesos després de venir a Barcelona, adquireix la nacionalitat francesa —faig notar que en l'entrevista en Màrius l'anomena sempre "l'arquitecte suís", i és que, efectivament, en l'imaginari popular i tot i que ja portava instal·lat a París des de 1917, l'estiu de 1930 Le Corbusier encara era un suís—. D'altra banda, el 18 de desembre es casa amb la dona de la seva vida, la corpulenta model francesa Yvonne Gallis, la qual havia conegut el 1919 —quan en Corbu tenia 32 anys i ella 27— i amb qui conviuria des de 1922 fins a 1957, any en què morí després d'una llarga malaltia (en Corbu moriria vuit anys més tard que ella, el 1965).

D'esquerra a dreta: l'arquitecte Pierre Jeanneret (que era cosí i soci de Le Corbusier), Le Corbusier, la seva dona Yvonne Gallis (amb barret) i una amiga de la família. Foto dels anys 1920s, en uns dies d'esbarjo | Fondation Le Corbusier

D'esquerra a dreta: en Corbu, el pintor Fernand Léger, na Yvonne i el novelista i poeta suís Blaise Cendrars, reunits a la casa que en Cendrars tenia al poblet de Le Tremblay-sur-Mauldre, França, el 1931 | Centre d’Etudes Blaise Cendrars

A nivell professional també és un any prou destacat. De fet, és un dels anys més importants de tota la seva carrera, en ple apogeu de l'esclat d'aquella arquitectura que encara avui dia anomenem moderna. El propi Gifreda, durant tota l'entrevista i en les consideracions adjacents, sembla ser conscient de la revolució disciplinar que s'està vivint aquells anys, conscient d'estar vivint un canvi de paradigma com pocs n'hi ha hagut en la història de l'arquitectura occidental (de fet, aquell fou el primer canvi real de paradigma des del Renaixement... i encara ara estem esperant que en vingui un altre, perquè seguim instal·lats en el Moviment Modern, tot i que sigui en la seva segona —i qui sap si última— postmodernista fase).

La feina que Le Corbusier té entre mans el 1930 és realment per tirar coets. Durant la primera meitat de l'any treballa intensament en el disseny del macroprojecte Cité de Refuge (1931-33) a París, França, i finalitza la construcció del que serà l'autèntic edifici canònic de tot el Moviment Modern: la Villa Savoye (1928-30) a Poissy, França —les obres estaven prou enllestides a l'estiu com perquè en Màrius decidís il·lustrar l'entrevista amb un parell de gravats de la casa—. Així mateix, al llarg de l'any estarà enfeinat dirigint la construcció d'un dels seus projectes de més tirada internacional i més burocràticament complexos: l'Edifici Centrosoyuz (1929-33) a Moscou, Rússia —que també és motiu de comentari a l'entrevista—. I en algun moment de l'any rep l'encàrrec —i comença a treballar la proposta— per projectar el Pavelló Suís (1931-33) que es construirà a la Cité Internationale Universitaire de París.

Per si tot això no fos prou, aquest any també fa el projecte de la Maison Errázuriz que s'havia d'aixecar a Zapallar, Xile (però que al final no es va construir), comença les obres de la Villa De Mandrot (1930-31) a Lo Pradet, Provença francesa, les del gran bloc d'habitatges Immeuble Clarté (1930-32) a Ginebra, Suïssa, i fa el fantàstic Àtic Charles de Beistegui (1930) als Champs-Elysées de París. A nivell urbanístic comença a elaborar el Pla Obús (1930-42) per a la ciutat d'Alger, a Algèria, i durant la primavera desenvolupa un seguit de propostes urbanístiques per a Moscou, les quals acabarà incorporant més endavant al gargantuesc projecte, de caire utòpic, de la Ville Radieuse. A nivell teòric publica el llibre Précisions sur un état présent de l'architecture et de l'urbanisme basat en unes conferències que havia fet el 1929 a Rio de Janeiro, Buenos Aires i Montevideo —esmentades també a l'entrevista— i comença a col·laborar amb la revista francesa Plans fent una sèrie d'articles sobre les seves teories urbanístiques. Finalment, els dies 27, 28 i 29 de novembre participa en el III Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (els famosos CIAM), aquest cop celebrat a Brusel·les i a on exposarà els seus plans urbanístics.

En definitiva, un any esgotador però, alhora, extraordinàriament fructuós, un dels més exitosos de la seva vida. No deixa de tenir, doncs, la seva gràcia que quan en Màrius li pregunta "Treballeu gaire?" en Corbu contesti amb un més aviat lacònic "Faig el que puc". No sé si és que la llagosta era molt bona i el tenia ben distret o bé que el mestre pecava de falsa modèstia. Tot i així, val a dir que tres anys més tard, el 1933 i després d'haver finalitzat la construcció de tota aquesta voràgine de projectes, l'home es quedaria sense feina nova durant una dotzena d'anys degut a la crisi econòmica que patia França. Qui sap si el corb ja s'ensumava, aquest estiu de 1930, les dificultats que s'aproximaven derivades del Crac de Wall Street de l'any anterior...

La Villa Savoye, a Poissy, França, en construcció durant el 1929

Le Corbusier i l'arquitecte constructivista rus Nikolai Kolli davant de les obres de l'Edifici Centrosoyuz, a Moscou, Rússia, el març de 1930. Kolli fou el col·laborador local d'en Corbu en el disseny i direcció de les obres de l'edifici

És, doncs, al bell mig d'aquest atrafegat any en què en Corbu visita Catalunya per segona vegada —ja hi havia vingut el 1928 per veure Barcelona, fer-hi unes conferències i visitar Sitges—, però aquest cop hi vindrà de vacances, com a part d'una escapada estival que farà per tota la península ibèrica. Ho farà amb amics i familiars, fent allò que més els agradava fer: conduir amunt i avall, fer carretera—allò que els anglesos anomenen un road trip. Els seus tres companys de viatge seran Fernand Léger —reconegut pintor cubista i bon amic seu des de feia anys—, Pierre Jeanneret —arquitecte que a part de ser el seu cosí també era el seu soci professional i amb el qual treballà molts anys— i Albert Jeanneret —el seu germà, que era violinista i compositor (recordem que el nom real de Le Corbusier era Charles-Édouard Jeanneret)—. Els conductors seran, alternativament, en Corbu (que conduïa a sac) i en Pierre (que estava boig per la velocitat)—un parell de perles al volant, vaja.

El pla de ruta que segueixen obeeix a les recomanacions d'en Josep Lluís Sert, el qual havia entrat a treballar a l'estudi parisenc de Le Corbusier el 1929 i mantenia un cert grau d'amistat amb el mestre francès. L'itinerari que fan és el següent: el dissabte 19 de juliol surten de París, el dia 20 arriben i fan nit a la ciutat occitana de Caors, el 21 dormen a Cotlliure (al Rosselló, Catalunya Nord) i el dimarts 22 ja són a Barcelona. Durant la tarda d'aquest dimarts en Sert els porta a passejar per Montjuïc per veure els edificis de l'Exposició Internacional de 1929, a la nit sopen tots plegats a La Barceloneta —aquí és quan en Gifreda els fa l'entrevista objecte d'aquest article—, tot seguit van a prendre quelcom a un cafè del Paral·lel i, finalment, a la una de la matinada marxen cap a Sitges a fer-hi nit. L'endemà, sense pausa, enfilen cap al País Valencià i fan estada a València el dia 23 i dormen a Alacant la nit del 24.

A partir d'aquí abandonen els Països Catalans i entren al país veí, Espanya, seguint un itinerari circular en sentit horari: entre els dies 25 i 28 passen per Múrcia, entren a la província de Granada passant per Baza, Guadix i Granada, tot seguit passen per Antequera (a la província de Màlaga) i finalment el 28 fan nit a Sevilla. L'endemà enfilen el trajecte de tornada i, després d'aturar-se a Còrdova i Toledo, arriben a Madrid on hi passen la nit del 29. El dia 30 entren a Castella i Lleó i fan primer una parada a Àvila per, a continuació, visitar Valladolid, Burgos i Santo Domingo de Silos. Finalment, l'1 d'agost deixen Espanya i entren al País Basc tot arribant a Sant Sebastià. Sense aturar-se pràcticament ni un minut tornen a creuar la frontera francesa i, pujant per la costa atlàntica, el dissabte 2 ja han arribat a Bordeus a on decidiran que, per descansar de tot el frenètic viatge, faran nit al resort turístic costaner de Le Piquey, al Cap Ferret, a una cinquantena de quilòmetres a l'oest de Bordeus.

Així doncs, del dissabte 19 de juliol al dissabte 2 d'agost: dues setmanes seguides fent carretera sense parar, en un cotxe sense aire condicionat —òbviament— i sota un estiuenc sol de justícia (segons explicaria Léger més endavant, cap al sud de la península la calor era tan intensa que aturar el cotxe resultava "dolorós" [sic] i que era millor contemplar el paisatge a 80 per hora). Resumint, uns 4.000 quilòmetres pel cap baix (5.000 segons en Léger): una autèntica pallissa per a qualsevol persona—també per a Le Corbusier i companyia.

D'esquerra a dreta: Fernand Léger, Pierre Jeanneret i Le Corbusier, en una foto presa als afores de Toledo (segurament per n'Albert Jeanneret) durant el viatge que van fer per la península ibèrica el juliol de 1930 | Fondation Le Corbusier

Si d'una pallissa així en Corbu en deia "descansar uns dies voltant pel vostre bell país" —cita literal extreta de l'entrevista— és perquè l'home tenia una notable fal·lera pels cotxes (l'altra fal·lera —la important, de fet— era pintar, activitat que feia sovint per a relaxar-se entre tanta obra, tanta arquitectura i tant anar amunt i avall). Cal tenir present que en aquella època la producció de cotxes en sèrie per al gran públic era encara una cosa relativament novedosa i, com totes les coses novedoses, resultava atractiva per a molta gent. Le Corbusier, sempre amatent a les innovacions tecnològiques, a la mínima que en va tenir ocasió s'hi llançà de ple.

El seu primer automòbil va ser una espècie de furgoneta Ford, no massa cara. El desembre de 1921 ell i en Pierre sospesaven comprar un Morgan —com el que tenia el seu amic Amédée Ozenfant— que també era de preu assequible però que al final no van adquirir. Fins a l'hivern de 1925 en Corbu feia servir un petit utilitari, un Voisin C4, propietat d'en Pierre i, alhora, tenia un Citroën Torpedo que li havia regalat el banquer suís Raoul La Roche, el client que li havia encarregat un dels seus projectes més notoris: la Villa La Roche (1923-35) a París.

Finalment, el març de 1925, quan les seves finances personals per fi començaven a ser prou generoses, es va comprar un Voisin de segona mà—però dels bons, dels que es compraven la gent adinerada per fardar. Els Avions Voisin eren cotxes francesos de gamma alta, força cars. Van començar a comercialitzar-se el 1919 —amb el model C1— i es van seguir fabricant fins el 1939 —amb el C30—, és a dir, durant els feliços i pròspers anys d'entreguerres (el C4 que tenia en Pierre no formava part de la sèrie de Voisins de luxe). El d'en Corbu era un model que havia sortit al mercat el 1924: el Voisin C7 10CV, un model anomenat Lumineuse (lluminós) per l'extensa quantitat de superfície vidriada que tenia.

Le Corbusier i la que seria la seva dona al cap de poc temps, la model Yvonne Gallis, retratats a finals dels anys 1920s amb el seu cotxe Voisin C7 'Lumineuse' que en Corbu va tenir entre els anys 1925 i 1929 | Fondation Le Corbusier

Se'l va comprar a un preu especial gràcies a la mediació d'un client —el preu de mercat del Voisin C7 era de 63.000 francs però a ell només li va costar-ne 25.000, que eren, per exemple, una tercera part dels 74.000 francs d'honoraris que cobraria més endavant per fer la Villa Savoye—. Aquest primer Voisin li va durar cinc anys fins que l'octubre de 1929 se'l va canviar per un Voisin C11 14CV. El C11 havia sortit al mercat el 1926 i era el primer Voisin de sis cilindres. Fou precisament aquest C11 el cotxe que es va haver d'empassar milers i milers de quilòmetres durant les vacances ibèriques del juliol de 1930.

Tot i que aquest segon Voisin només li va durar tres anys, realment el va amortitzar prou bé. L'estiu de 1931 en Corbu i els seus mateixos tres companys de viatge van tornar a fer una altra ruta estiuenca sobre quatre rodes, però aquesta encara fou més bèstia que la de l'any anterior: dos mesos seguits anant en cotxe. Van sortir de París, van tornar a voltar per tota la península ibèrica (inclosa Barcelona), van baixar per la costa mediterrània fins a Gibraltar i, passant pel Marroc, van acabar a Alger, Algèria, on l'arquitecte estava desenvolupant un dels seus ambiciosos plans urbanístics.

El 1932, segurament perquè la pobra andròmina ja devia estar feta caldo, es va tornar a comprar un altre Voisin C11, lleugerament diferent de l'anterior, que li va durar quatre anys, fins el 1936. A partir d'aquí va tenir altres cotxes d'altres marques —de fet, el mateix juliol de 1930 ja havia adquirit un Peugeot 190 S, més senzill i barat que el Voisin C11, que li va durar fins el 1938—, però la seva fal·lera pel món del motor va anar decaient de mica en mica.
[Em permeto apuntar que jo de cotxes no en tinc ni la més remota idea i que si algú vol més detalls tècnics sobre els Voisin que tant entusiasmaven a Le Corbusier pot mirar aquesta pàgina a on s'explica la història de la marca i les característiques del C7, C11 i tots els altres Voisins.]

Per rematar el tema dels cotxes val la pena recordar que l'home va posar-hi tant d'interès que fins i tot va arribar a dissenyar-ne un l'any 1936: el Voiture Minimum, un cotxet similar al Porsche Tipus 12 (1931), que semblava de joguina —petit com un beetle o un Smart però amb una forma molt simplificada, quasi bé infantil— i que no va tenir massa èxit comercial perquè la gent el veia com una extravagància artística.

Una altra foto del Voisin C7 feta el mateix dia que l'anterior, amb Le Corbusier i el seu jersei ben kitsch

Un cop contextualitzada la situació tant professional com personal del Le Corbusier de l'any 1930, i abans de passar a la transcripció de l'entrevista pròpiament dita, valdrà la pena fer també un parell de breus apunts sobre el lloc a on aquesta es realitzà i sobre l'avui dia desconegut entrevistador, en Màrius Gifreda.

La millor manera d'entendre la dinàmica urbana i l'ambient de la Barcelona de l'any 1930 és amb imatges—i si són de vídeo, millor. A la xarxa no n'hi ha d'aquell any però sí de 1929: un petit film domèstic, rodat per l'enginyer i advocat barceloní Ramir Balari durant l'Exposició Internacional, que mostra imatges urbanes del port, de la Plaça de Catalunya i del Poble Espanyol a Montjuïc. Sabem que Le Corbusier i companyia van visitar el recinte de l'Exposició aquell juliol de 1930 —malauradament no van poder veure el Pavelló Alemany de Mies van der Rohe perquè aquest es va desmuntar tot just acabada l'Exposició el gener de 1930—, així que és possible que visitessin el Poble Espanyol. I, en la mesura que van sopar a La Barceloneta però després van anar a prendre quelcom a l'Avinguda del Paral·lel, molt possiblement també van passejar per davant del port. Al Paral·lel, de fet, també hi van anar a veure sardanes per desig exprés del germà d'en Corbu, l'Albert Jeanneret (que era músic), i al final del vídeo se n'hi pot veure una. Per tant, la del vídeo és, ben bé, la mateixa Barcelona que va veure Le Corbusier.

En les imatges rodades en primer pla des de la vorera de la part sud-est de Plaça de Catalunya es pot veure com eren els cotxes de l'època. Potser alguns dels que passen per davant de la càmara —més d'un segurament ocupat pels visitants estrangers que havien vingut a veure l'Exposició Internacional— són cotxes Voisin... I com a anècdota —i segons diu la persona que va penjar el vídeo a Youtube— faig notar que al minut 3:30 apareix, ni més ni menys, que Charles Chaplin en persona tocant el violí en un dels cotxes. No sé si realment és ell però la semblança és total (i és coneguda l'afició que tenia Charlot per tocar el violí):


L'indret a on es van portar a terme l'entrevista i el sopar va ser el restaurant Can Solé (aleshores anomenat Can Soler), ubicat al Carrer de Sant Carles, 4, al barri de La Barceloneta, quasi bé a tocar del port. Fundat el 1903 com a taverna de pescadors, a Can Solé sempre s'hi ha servit autèntica cuina marinera i encara funciona a ple rendiment—de fet, avui dia sembla que és un dels llocs més cars i de més anomenada del front marítim barceloní. El restaurant està en un edifici de finals del segle XIX que presenta una decoració d'aspecte noucentista a façana i que fou reformat als anys 1940s. Tot i aquesta reforma, l'establiment encara conserva les taules de marbre originals —per tant, si mai hi aneu potser menjareu a la mateixa taula que en Corbu— i part dels utensilis i decoració interior dels seus inicis (aixetes per rentar peix, rajoles o el rellotge de paret).

Per Can Solé hi han passat tota mena de personatges notoris al llarg dels anys, tant catalans com estrangers, des del món de les arts o l'entreteniment fins a escriptors —com Josep Pla— o polítics. Pla, a finals dels anys seixanta, publicà un recull de notes que incloïen un comentari poètico-descriptiu sobre el Can Soler de, precisament, el moment en què Le Corbusier i companyia van venir a Barcelona, el 1930, un cop acabada la dictadura de Primo de Rivera:

"A vegades recordo la preponderància que agafà el restaurant Soler de la Barceloneta quan, arraconada la dictadura de Primo de Rivera, pujà al poder el general Berenguer. L'única cosa artificiosa del restaurant era la senyora, que potser era gitana: grasseta, petiteta, mòrbida, de color de raig de lluna, amb un rínxol de cabells negres aixafat sobre el front, jove, però sense cintura, d'un nyeu-nyeu potser massa dolç. Com que, durant la dictadura, la gent havia tingut tants disgustos i havia produït tanta bilis, es tirà sobre el restaurant per rescabalar-se —en certa manera. Els popets engrescaven la concurrència com si es tractés de la Federal. Sobre el roig del romesco, les mitges llagostes semblaven la forma més gustosa –i més simbòlica– de la llibertat. La clientela menjava amb una empenta com si es tractés de «ara és l'hora, catalans!». Els plats de sopa de peix, la sarsuela, els arrossos, els calamarsets, les rodelles de llobarro... sortien de tot arreu. Era una taverna-restaurant a l'estat natural: ni tovalles, ni compliments i uns porrons enormes que semblaven expressos per a canviar de règim. Cuina a la vista del públic, admirable i neta, i un escamot de minyones pirinenques, de la Vall d'Aran concretament, molt adequades, de carnadura, a les digestions de l'establiment. Valga'm Déu! I les botifarres amb bolets, encara. En fi: el pròleg fou excel·lent."

—Josep Pla. Notes disperses. Barcelona: Destino, 1969

Can Solé a mitjans del segle XX, amb el seu conegut balcó del primer pis | Restaurant Can Solé

I, per acabar, un apunt ràpid sobre l'home que va gosar interrogar a Le Corbusier mentre aquest es cruspia una llagosta de les que, segons Pla, "semblaven la forma més gustosa –i més simbòlica– de la llibertat": Màrius Gifreda i Morros (1895-1958). Exercint tant de periodista i editor com de crític teatral, d'art i d'arquitectura —des de les pàgines de revistes culturals com ara Mirador, Gaseta de les Arts, Imatges, D'Ací i d'Allà o diaris com La Veu de Catalunya—, en Gifreda fou un dels promotors més entusiastes de l'arquitectura del Moviment Modern i de les generacions més joves d'arquitectes catalans, molts dels quals formarien part del GATCPAC, com en Sert i en Torres Clavé (que eren una mica més joves que ell). Va començar estudiant arquitectura però a mitja carrera deixà els estudis i entrà a l'Escola d'Art de Francesc Galí. En cas que hagués acabat la carrera, per edat hauria d'haver format part de l'última tongada d'arquitectes noucentistes, al costat de gent com Raimon Duran i Reynals. Tanmateix, l'home s'acabà guanyant la vida com a crític, escriptor i autor d'obres teatrals—i no li anà pas malament.

A l'entrevista, en Màrius revela devoció per Le Corbusier i una adscripció militant i sense paliatius a l'arquitectura racionalista, moderna. Ja el coneixia de quan aquest havia vingut per primer cop a Barcelona el 1928 (de fet, a la mateixa revista Mirador en Gifreda ja hi va publicar una interessant crònica sobre aquella primera visita —que incloïa declaracions d'en Corbu sobre l'arquitectura barcelonina— que algun dia també disseccionaré en un article del blog). I, tot i que té algun lapsus de tant en tant —insisteix en anomenar al germà d'en Corbu "Alfred" en lloc d'Albert—, l'article està ben muntat i els comentaris al marge que fa, especialment al final de l'entrevista, són prou perspicaços (tot i que no sembla que sàpiga anticipar la gran rellevància històrica que adquirirà, dècades més tard, un projecte com la Villa Savoye).

Els 7 comensals del sopar del 22 de juliol de 1930 a Can Soler. A dalt, els francesos (d'esquerra a dreta): Fernand Léger, Pierre Jeanneret i Le Corbusier (foto del juliol de 1930) i Albert Jeanneret (foto dels anys 1920s). A sota, els catalans: Màrius Gifreda (foto de principis dels anys 1930s) i Josep Lluís Sert i Josep Torres-Clavé (amb barret) (foto de 1934)

Sobre en Sert i en Torres Clavé, així com els altres tres francesos, no cal dir-ne gran cosa perquè estant més pendents de la llagosta que no de l'entrevista. Hi ha algun error de forma en el text publicat (per exemple, en alguna resposta no acaba de quedar clar qui està dient què), però s'agraeix que en Màrius inclogués els comentaris tangencials —com ara les interrupcions del xef del restaurant— que li donen un refrescant aire informal a l'article. Sigui com sigui, un document certament interessant. A la transcripció les negretes són meves i les fotos són les que il·lustraven l'article original. D'aquestes, val la pena destacar el parell de retrats que es van fer mútuament Léger i Le Corbusier mentre feien el ressopó a l'Avinguda del Paral·lel—uns simpàtics dibuixets que van regalar al Màrius i que aquest va publicar, una setmana més tard i en primícia, a Mirador.

Quatre artistes de viatge

Fa pocs dies hem rebut la visita de l'arquitecte Le Corbusier, del seu germà Alfred—intel·ligent compositor musical—, del seu cosí Pierre Jeanneret—arquitecte col·laborador del nostre amic—i del famós pintor Fernand Léger. Tots quatre venien de París, en un cotxe Voisin, de pas cap a Madrid, Andalusia, et toute l'Espagne.

***

A can Soler de la Barceloneta és un dels llocs gairebé rituals per a portar-hi els nostres visitants. Doncs bé, ja estem entaulats. Comensals: els quatre hostes anomenats, dos joves arquitectes catalans, senyors Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, i el que signa aquestes ratlles.
—Fa més de dos anys que no heu estat per aquí, amic Le Corbusier.
—Doncs a mi em sembla que només fa vuit dies. Tot ho recordo exactament.
—On heu anat aquesta tarda?
—L'amic Sert ens ha acompanyat a l'Exposició. Veritablement, heu fet a Montjuïc un esforç portentós.
—I de l'aspecte arquitectònic, què me'n dieu?
—Què hi farem! (La gentilesa li obliga a canviar de tema, però la seva adversa opinió ja ha estat prou subratllada amb el gest.)
—Sabeu que he quedat meravellat davant dels vostres pintors primitius?
—Oh, sí! La vostra pintura romànica del Museu és formidable—afegeix Fernand Léger.
—I d'arquitectura, com anem?
—Ja us ho podeu pensar, lluitant com sempre.
—Lluitant i triomfant, veritat?
—Hi ha molta feina a fer, encara, per a introduir la construcció moderna.
—Treballeu gaire?
—Faig el que puc. Temps enrera vaig anar a Rússia per a començar l'edifici del Centrosoyous a Moscou, he donat unes conferències a Buenos Aires i Río de Janeiro i actualment vull descansar uns dies voltant pel vostre bell país.
—A tot arreu ens serviran una llagosta tan ben cuinada com aquesta?—diu Jeanneret.
—Una especial de la casa i tres amanecidos—crida En Soler.
—Heu sentit? El patró diu que el plat és especialitat de la casa.

Façana nord de la casa Savoye | ARCA

—Jo crec, amic Le Corbusier, que l'anomenada arquitectura moderna ja comença a estabilitzar-se. Teniu ja una generació de precursors: Tony Garnier, Adolf Loos, August Perret, Peter Behrens i tants d'altres iniciadors eminents. Gràcies a les recerques de tots aquests «estructuralistes», la vostra promoció—la dels Oud, Gropius, Lurçat, Mies, Taut, vosaltres dos, etc.—podeu enfocar la qüestió amb més seguretat i més experiència. Després vindran els joves—com aquests Sert i Torres—, els quals continuaran l'evolució del fet arquitectònic, amb altres noves aportacions, i així, un dia o altre, potser arribarem a assolir la tan esperada «construcció arquitectònica».
—N'espero molt dels joves—diu l'arquitecte suís—; a ells pertoca, evidentment, continuar la ruta que nosaltres seguim.
—Procurarem seguir-la—apunten els dos comensals indígenes.
—Un perill, al meu entendre, persisteix encara, en algunes mostres de l'arquitectura nova: la idolatria maquinística. Amb aquesta servitud de la màquina, em sembla que aviat arribaríem a un altre prejudici estètic del mateix ordre que les «corbes de fuet» del 1900.
—La vostra campanya de L'Esprit Nouveau, amics meus, ha fet un servei tan valuós, que no sabrem mai com agrair-vos-ho (i aquest agraïment cal fer-lo extensiu al vostre amic Ozenfant). Quan combatíeu en aquelles pàgines, calia una reacció decidida i enèrgica contra tots els embafadors decorativismes. Després d'uns anys, veiem dolorosament que la causa encara no està guanyada. Hi ha molta feina a fer—com acabeu de dir—, i també cal vigilar la feina dels adeptes a les noves ideologies. En l'últim Saló dels Decoradors de París, el grup alemany del Werkbund sembla que pretén arribar a les últimes conseqüències del maquinisme: en el projecte del seu director, l'arquitecte Walter Gropius, endevino una mena de «romanticisme del maquinisme». I la mateixa tendència és acusada per alguns dels altres expositors alemanys: els arquitectes Marcel Breuer, Mies van der Rohe, els germans Taut, Ernest May, Richard Döcker, etc.
—Si els senyors volen firmar l'àlbum—interromp En Soler.

Jardí suspès de la casa Savoye, construïda a Poissy per Le Corbusier | ARCA

—És possible sentir una cobla de sardanes?—ens demana el músic Alfred Jeanneret. I al cap d'uns moments el popular Paral·lel satisfà la curiositat dels visitants, els quals es desfeien en elogis després de veure dansar la primera rotllana.
—Ara comprenc l'entusiasme de Strawinsky i Strauss per la vostra dansa—comenta Pierre Jeanneret.
—Barcelona em recorda el París d'avantguerra. Quan nosaltres teníem una mica més d'humor—diu Léger.
—Si haguéssiu vingut durant el directori [Dictadura de Primo de Rivera, iniciada el 1923 i finalitzada el 28 de gener de 1930], segurament ens hauríeu trobat molt ensopits. Però, allò, gràcies a Déu, ja ha passat, i ara comencem tot just a respirar i... ballar, com podeu veure.
En un recó [sic] de cafè, Le Corbusier s'entreté dibuixant la cara de Léger, i viceversa. (Remarco aquest fet perquè són els retrats que publiquem.)

Fernand Léger esbossat per Le Corbusier en un cafè del Paral·lel de Barcelona | ARCA

Le Corbusier esbossat per Fernand Léger en un cafè del Paral·lel de Barcelona | ARCA

***

Una de les darreres construccions que els arquitectes Le Corbusier i Jeanneret han edificat, és la casa Savoye, a Poissy. Com podeu veure pels gravats, conserva les característiques peculiars de les altres construccions d'aquests intel·ligents arquitectes. Però sempre hi ha alguna recerca nova en les seves edificacions. En el monumental edifici Centrosoyous de Moscou i en una fàbrica construïda a París, Le Corbusier ha emprat les dobles parets de vidre amb corrent d'aire fred o calent—segons la temporada—en l'interior del mur. Actualment està estudiant i realitzant—com en aquesta casa de Poissy—un model de finestra corredora que pugui desplaçar-se al llarg de l'obertura. Perquè l'anterior model de finestra de guillotina és, amb tot i les seves excel·lents qualitats, un element isolat i fix en la construcció; en canvi, amb la finestra corredora l'obertura serà movible a gust del consumidor.
Una altra disposició constructiva assajada en la darrera obra de Le Corbusier, és una rampa interior d'accés al primer pis, i una altra d'exterior que comunica aquesta planta amb el jardí de la terrassa superior. (En aquest punt l'arquitecte suís ha coincidit amb el Gaudí de la casa Milà.)
Potser, per totes aquestes solucions, els constructors alemanys acusen Le Corbusier d'«arquitecte per a la gent rica». Això em sembla un judici prematur. Si de les tres-centes mil cases per a obrers que, segons la llei Loucher, s'han de construir a França, n'encarreguessin unes quantes dotzenes al nostre amic, segurament sortirien a igual o millor preu que les projectades per altres arquitectes no tan moderns.

***

A la una de la nit ens acomiadàrem dels nostres visitants, els quals tenien intenció d'anar a dormir a Sitges. Després de quatre renseignements i d'haver pronunciat unes quantes vegades «carretera de Sitges», s'instal·laren dintre el Voisin. «Au revoir! Bon voyage!»
Hem resseguit la premsa comarcal temorosos de llegir aquesta notícia: «A la nostra ciutat han arribat quatre turistes francesos que s'havien errat de camí. El seu propòsit era d'arribar a Sitges.»
I com que no ho hem vist, és de creure que ja hi han arribat.

— Màrius Gifreda

L'article tal i com fou publicat al nº 79 de "Mirador" el 31 de juliol de 1930 | ARCA


En Màrius no va arribar a veure la notícia que Le Corbusier i companyia s'havien extraviat intentant trobar la via cap a Sitges perquè, com ja hem vist abans, tenien la ruta ben planificada i estudiada. De fet, quan en Corbu havia vingut a Barcelona dos anys abans, el 1928, també havia fet una visita a Sitges, i ja que l'arquitecte franco-suís assegurava a l'entrevista recordar-ho tot "exactament" devia tenir força clar com s'hi arribava.

Com a complement de l'article d'en Gifreda —i per a intentar contrastar-lo mitjançant el punt de vista francès de tota aquesta aventura— val la pena recuperar la crònica sobre el viatge que en Fernand Léger va publicar tres mesos més tard, el 3 de novembre, al diari parisenc L'Intransigeant sota el títol "A les carreteres d'Espanya" (Sur les routes d'Espagne). Fins i tot sense saber francès el text s'entén prou bé (i sinó Google Translate és un bon aliat).

Es nota que l'article està fet per una persona amb ànima d'artista —un pintor, en aquest cas— per la prosa floridament poetitzada. Per exemple, al segon paràgraf, on Léger es deixa anar amb frases sobre la lluminositat del paisatge com ara: "El sol és l'enemic. El país està en guerra contra el sol (...) Al desert, ell és el guanyador. Ha reduït l'adversari a una abstracció horitzontal". O la teoria —de taverna— que la velocitat dels països ve determinada per la velocitat dels seus animals domèstics. Afortunadament l'home aconsegueix no acaramel·lar-se en excés —ja se sap que, si se n'abusa, aquesta mena de retòrica pot ser perillosa— i, a part de fer una interessant interpretació sobre el temple de la Sagrada Família, l'article resulta prou digerible i aprofitable. Tanmateix, i tot que lloa efusivament la modernor de l'aleshores nou sistema de carreteres estatals —com faria també el propi Le Corbusier en una altra ocasió—, queda clar que els francesos veien la península ibèrica com un lloc poc menys que subdesenvolupat i exòtic (o "arcaic" com diu en Léger al cinquè paràgraf).

Curiosament la secció del diari francès es titula exactament igual que la de la catalana Mirador: "Les Arts". Llàstima, però, que el títol de l'article no sigui prou intel·lectualment perspicaç com per parlar de les carreteres d'"Ibèria" en lloc de les d'"Espanya", i que haguem de llegir quelcom tan absurd i culturalment despistat com ara anomenar a l'ultranacionalista català i declarat castellanòfob Antoni Gaudí "l'incarnation du génie espagnol moderne" (!!). Léger, com tants i tants altres desinformats turistes, valorava Gaudí amb un desconeixement total de la realitat cultural catalana, cosa que també quedava patent en la frase "En el país del barroc [Espanya], Gaudí és l'emperador" —és obvi que Léger no sabia que a Catalunya, a diferència d'Espanya, el barroc va ser una època de vaques magres no només en termes polítics sinó també arquitectònics, i que, per tant, la seva frase resultava del tot mal plantejada—. Però, vaja, ja sabem que fins que els catalans no aconseguim fotre el camp d'una vegada d'aquest malson que és l'Estat espanyol —i espero que no triguem massa—, a ulls estrangers seguirem sent espanyols, per molt rebuig i irritació que això ens generi (i a Gaudí, per cert, el primer).

L'article "Sur les routes d'Espagne", publicat el 3-11-1930 a "L'Intransigeant" | Bibliothèque nationale de France (BNF)

I, a continuació, un segon complement per a tota aquesta història estiuenca. Al llarg de 1930, Le Corbusier col·labora amb el joveníssim director de cinema francès Pierre Chenal per a idear i muntar tres petits films: Bâtir, L'Architecture d'aujourd'hui i Trois chantiers. L'objectiu d'aquestes pel·lícules és doble: per una banda promocionar les seves obres arquitectòniques —i l'obra d'altres arquitectes francesos moderns— i per l'altra promocionar el llançament de la que, amb el pas dels anys, esdevindria la revista d'arquitectura francesa més destacada i popular, L'Architecture d'aujourd'hui, el número 1 de la qual apareix el novembre d'aquest 1930. La revista produeix els tres films, Chenal fa de director i coguionista, en Corbu les coescriu, edita i fa els textos dels subtítols —són pel·lícules mudes— i el seu germà Albert fa la banda sonora. Les tres pel·lícules es presentaran al gran públic el maig de 1931, al cinema Rialto de París.

En realitat, l'objectiu d'aquestes pel·lícules no només era publicitar algunes obres en concret sinó publicitar tota la filosofia de l'arquitectura del Moviment Modern al complet: les seves virtuts i ventatges, els avenços tecnològics aplicats al món de la construcció i, fins i tot, un nou estil de vida més modern i saludable, higiènic, espaiós, en contacte amb la natura i en contraposició al món urbà més antic, caòtic, dens, contaminat i insalubre. Publicitar un idíl·lic i utòpic món de flors i violes, vaja.

De la segona pel·lícula, L'Architecture d'aujourd'hui (amb títol homònim al de la revista), se'n conserven quatre còpies: dues llargues de 18 minuts —una a l'EYE Film Instituut Nederland d'Amsterdam, amb subtítols en neerlandès, i l'altra al Centre national du cinéma et de l'image animée (CNC) de París, amb subtítols en francès— i dues curtes de 10 minuts —una al Museum of Modern Art (MoMA) de Nova York, amb subtítols en francès i que es pot veure a la web del Canadian Centre for Architecture (CCA), i una a la Cinémathèque Suisse de Lausana, sense subtítols—. Totes quatre còpies han perdut, malauradament, la música original composada a principis de 1931 per Albert Jeanneret.

La versió llarga conservada a l'EYE Film Instituut Nederland d'Amsterdam, amb subtítols en neerlandès, és la que mostra el vídeo següent —la versió curta del film era bàsicament un resum de la llarga i hi apareixien només les obres de Le Corbusier—. Comença amb dues esglésies de formigó armat dels germans francesos Gustave i Auguste Perret, pioners en l'ús arquitectònic d'aquest material: l'Església Notre-Dame du Raincy (1922-23), a París, i la Capella de Sainte-Thérèse (1926-27), a Montmagny, prop de París. Tot seguit es veuen dos projectes del notabilíssim arquitecte racionalista Robert Mallet-Stevens: l'Edifici d'Habitatges Méchain, 7 (1929-30) i el conjunt d'edificis Carrer Mallet Stevens (1926-27), ambdós a París. I a partir d'aquí comença el show Le Corbusier amb una sèrie d'obres —algunes fetes conjuntament amb Pierre Jeanneret— que ocupen els 15 minuts restants de vídeo. La primera és un conjunt de 51 cases anomenat Cité Frugès o Quartiers Modernes Frugès (1924-27) a Peçac, França, que inclou una publicitàriament bucòlica imatge d'un nen petit.

Després veiem imatges d'unes mans, presumiblement del propi Corbu, ensenyant dibuixos i perspectives de cases tradicionals que es presenten com a exemples caducs enfront de la nova arquitectura que ell proposa — una nova arquitectura que es justificarà, en la següent seqüència del film, mitjançant l'explicació visual d'un dels lemes lecorbusierians més icònics:

"Een auto is een machine om te rijden...
Een vliegtuig is een machine om te vliegen...
Een huis is een machine om te wonen..."

("Un cotxe és una màquina per a passejar...
Un avió és una màquina per a volar...
Una casa és una màquina per a viure...")

Els subtítols de "L'Architecture d'aujourd'hui", fets pel propi Le Corbusier, en el moment en què diuen "Una casa és una màquina per a viure". A dalt, extrets de la versió llarga, en neerlandès; a sota, els de la versió curta, en francès

Aquest lema condueix, amb un buscat efecte cinematogràfic, a la perspectiva clàssica —lleugerament girada, en escorç, i amb un pla obert que permeti veure que la protagonista està al bell mig d'un idíl·lic paisatge natural— de la "màquina per a viure" que Le Corbusier acabava de finalitzar aquest mateix 1930 (però encara deshabitada perquè els clients no hi entrarien a viure-hi fins el 1931): la Villa Savoye. Recordem que això no és una pel·lícula amb ínfules artístiques, sinó que, en realitat, només és un gran anunci, com els que fan per la tele sobre detergents, cotxes o sopes de pasta. I recordem, també, que els arquitectes són molt propensos a publicitar les seves cases just en el moment en què s'han acabat de construir, quan encara són netes i pures i els clients no hi han entrat per a viure-les —és a dir, per a carregar-se-les—.

Aquest efecte és la porta d'entrada per a presentar tres cases, tres fantàstics habitatges unifamiliars —paradigmes del racionalisme arquitectònic més pur— ubicats tots als voltants de París: la Villa Stein (1927-28) a Garches, la Villa Church (1928-29) a Ville-d'Avray, i la pròpia Villa Savoye (1928-30) a Poissy. I amb quin destacat element s'obre aquesta presentació? Doncs amb un dels objectes de màxim desig del Le Corbusier d'aquells anys: el seu Voisin C11 14CV... el nostre Voisin! el de Barcelona!... Imatges en directe de l'andròmina amb la qual en Corbu, en Léger, en Pierre i n'Albert van aconseguir el què en Màrius Gifreda temia que podria no passar: trobar la carretera per anar de Barcelona a Sitges, de nit i amb la llagosta de Can Soler encara a l'estòmac. Es pot veure com en Corbu baixa del cotxe des del seient de pilot —el volant del Voisin estava a la dreta— i entra a la Villa Stein amb energia i determinació després de treure's el cigarret de la boca al més pur estil Humphrey Bogart. Aquest és el Le Corbusier, en viu i en directe, que està canviant el curs de la història de l'arquitectura occidental. Poca conya.

Tanmateix, en un gest que, francament, ratlla la demagògia publicitària més penosa —el món publicitari n'és ple de demagògia i aquí Le Corbusier hi va caure de quatre grapes— les imatges de les cases es contraposen a imatges de la densa i atapeïda trama urbana de París, tot buscant forçar el màxim contrast possible entre el meravellós món natural més pur i el miserable món urbà més asfixiant. Una jugada bastant bruta perquè, en el fons, ni el primer és tot tant paradisíac ni el segon és tot tant infernal. Publicitat enganyosa, se'n diu d'això. De fet, els subtítols del film, escrits per ell mateix, revelen un llenguatge de lemes i aforismes forçats, de caire publicitari, un tant sensacionalista. No sé perquè l'home s'esmerçava tant a embolcallar la seva proposta arquitectònica amb tanta xerrameca i ferramalla barata si la pròpia arquitectura que feia ja era, de per si, imbatible i seductora des del més absolut dels silencis.

I, per acabar, desconec si l'home que apareix al film fent exercici amb les dues noies a la Villa Church és el propi Corbu. La complexió física —llarg i esprimatxat— és la seva, però de cara no sembla pas ell, tot i que l'expressió facial del minut 11:31 francament em fa dubtar... Qui sí que és ell és el del tram final del vídeo, on se'l veu dibuixant sobre un gran plànol la seva proposta sobre com fer que el dens centre urbà de París fos tan net i saludable com les seves cases d'extraradi: tirar-ne la meitat a terra. Una d'aquelles absurdes idees de bomber —de bomber urbanista, en aquest cas— que se li van acudir a un home que era un geni i que, com tots els genis, de vegades perdia la xaveta per complet. Afortunadament, i per molt xules que fossin les torres i àmplies zones de verd amb les quals pretenia omplir el centre parisenc, no li van deixar tirar endavant els seus agosarats plans.


Una cosa de l'entrevista que comparteixo amb en Màrius —tot i que no queda del tot clar si és ell qui pronuncia la frase— és quan avisa que un excés de "idolatria maquinística" o de "servitud" a la màquina pot portar l'arquitectura per mals viaranys. Al cap i a la fi, aquesta concepció maquinista és similar a la detestable estandardització a la qual condueix, en última instància, l'arquitectura modular o prefabaricada. Se n'ha de saber molt per introduir un concepte propi de l'enginyeria —com és la prefabricació— dins d'un projecte arquitectònic i aconseguir sortir-ne airós. Jugar amb la concepció maquinista o l'estandardització, en arquitectura, és jugar amb foc... i més d'un arquitecte s'hi ha cremat. El propi Corbu va acabar detectant les limitacions de la maquinització de l'arquitectura més d'hora que tard — tant aviat com el racionalisme va ser assenyalat amb el dit acusador dels postmodernistes a la segona meitat del segle XX: "less is a bore" i el context és indispensable.

I és que, en el fons, Le Corbusier anava errat: una casa no és —ni pot ser mai— una màquina. Una casa és un lloc —estàtic— que s'habita. I tots els llocs del planeta Terra són únics i diferents, són determinats i concrets per pròpia definició, tots tenen un context específic i unes coordenades úniques en l'espai i, en conseqüència, cap pot ser igual. Per tant tots els edificis han de ser diferents, cap ni un pot ser idèntic a un altre perquè cap ni un està al mateix lloc que els altres — encara que la distància entre ells sigui de només uns pocs metres. Això impossibilita, de facto, l'estandardització de l'arquitectura. Qualsevol intent d'estandarditzar una casa és, per definició disciplinar, un intent fallit. En canvi, una màquina si que es pot estandarditzar perquè és un objecte permanentment descontextualitzat. Un cotxe no té context: tota l'escorça terrestre és casa seva (i un avió encara menys: tota l'atmosfera és el seu hàbitat). L'arquitectura és estàtica i l'enginyeria és dinàmica. Les màquines van perdre la possibilitat de ser cases —i la ocasió de ser arquitectura— des del precís moment en què la humanitat va abandonar el nomadisme i va decidir quedar-se quieta i ser sedentària.

En realitat, com deia unes línies més amunt, tots aquests lemes i proclames arquitectòniques, aquests aforismes de vegades forçats i de vegades feliçment encertats —"Una casa és una màquina per a viure", "Menys és més", etc.—, no són res més que campanyes publicitàries per vendre el propi producte. I en les de Le Corbusier, que era un gran propagandista —potser el millor arquitecte propagandista de principis del segle XX—, s'hi barrejava com hem vist una autèntica fascinació pels cotxes.

Segurament perquè jo no comparteixo aquesta fascinació —de fet, jo, per no tenir, ni tan sols tinc carnet de conduir...!—, dedueixo que en aquesta devoció és a on hi ha el taló d'Aquil·les de tota aquesta història: una casa havia de ser una màquina com un cotxe perquè l'any 1930 la gent sentia fascinació pels cotxes—la mateixa fascinació que ell volia que la gent tingués per les seves cases. I no només la gent en general, sinó també els col·legues de professió: "N'espero molt dels joves; a ells pertoca, evidentment, continuar la ruta que nosaltres seguim" li digué Le Corbusier a en Màrius Gifreda mentre sopaven a La Barceloneta — i, per uns quants anys, mentre el GATCPAC florí i brillà, així va ser. Propaganda reeixida, corb.