Alfred Paluzie i Lucena

Alfred Paluzie: detall de la cornisa i un balcó (amb 'coup de fouet' a la barana) de la Casa Gassiot a Olot | Flickr


Principal exponent del modernisme a Olot, Alfred Paluzie i Lucena va néixer a Barcelona el 26 de juny de 1870. Aprovat el seu exercici de revàlida per la Junta de catedràtics de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona el juny de 1897, Paluzie va obtenir el títol d'arquitecte el dia 31 del mes següent. A l'escola d'arquitectura havia estat company de promoció d'altres coneguts arquitectes modernistes catalans com Eduard Ferrés i Puig, Arnau Calvet i Peyronill, Joan Maymó i Cabanellas o Lluís Homs i Moncusí. El 1902 l'Ajuntament d'Olot va nomenar-lo arquitecte municipal, amb el previ concurs corresponent. A partir d'aquesta data n'Alfred passà a residir habitualment a la capital garrotxina.
A Olot desenvolupà la seva activitat professional al servei del municipi i, al mateix temps, projectà diverses construccions d'habitatges que s'inicien amb la transformació de la casa Masllorens (1902), que representa una de les primeres incursions significatives del modernisme a la ciutat. Paluzie va fer edificis modernistes i eclèctics durant un període molt prolongat, però segurament es va haver de moderar a l'hora de projectar, ja que sovint els propietaris no devien voler fer despeses que consideraven supèrflues. Un professional de l'arquitectura exercint en una capital de comarca no solia tenir els clients de què gaudien els arquitectes de renom del moment i que treballaven al nou eixample barceloní. Paluzie s'adaptava a les possibilitats i gustos dels seus clients, per un costat posant fre a la creativitat ornamental i per l'altre emprant uns materials d'ús corrent, per tal de no encarir excessivament el resultat de l'obra.
Aquests materials de construcció han suportat malament el pas del temps però, en els darrers anys, s'han restaurat un bon nombre d'edificis. Dels d'en Paluzie en destaquen la Casa Gaietà Vila (El Drac) (1903-05), plena d'evocacions de l'arquitectura de Domènech i Montaner; la Casa Escubós (1905-06); la Casa Gassiot (1911-21), de llenguatge més medievalista, però amb formes típicament modernistes; i un pla de remodelació de la plaça del Palau (1908-12, executat el 1920-30). Així mateix, com a arquitecte municipal completà el pla urbanístic (1903-06) iniciat al segle XIX pel mestre Esteve Pujol. Algun autor li atribueix, també, el Centre Cultural Colomenc de Santa Coloma de Farners. El 1913 deixà el càrrec d'arquitecte municipal d'Olot i obrí despatx a Barcelona, on ja havia començat a construir alguns habitatges al Tibidabo.
Alfred Paluzie era nét d'Esteve Paluzie i Cantalozella, reconegut pedagog i paleògraf, fundador de l'Editorial Paluzie i fill il·lustre d'Olot. El seu pare, Faustí Paluzie i Tallé, i els seus germans, n'Esteve i en Josep —destacat problemista d'escacs—, continuaren l'activitat editorial. N'Alfred i alguns dels seus germans van mantenir-se vinculats a Olot al llarg de la seva vida, on conservaven una casa al carrer de Sant Rafael, que havien adquirit el 1786 els seus avantpassats, quan des de Lodeva (Occitània) van passar a residir a Olot, el 1773. Casat amb Concepció Teixidor i Surroca (†1957), Alfred Paluzie morí a Barcelona el 17 de gener de 1943.

+  Alfons Petit, "Girona, París, Bucarest", Diari de Girona, 30 de novembre del 2003
+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006
+  Joan Barnadas, "Esteve Pujol i Riera", El Cartipàs nº 35, octubre del 2009
+  Lluís Paluzie, "El fons olotí d'Alfred Paluzie i Lucena", El Cartipàs nº 36, novembre del 2009
+  Joan Barnadas, "El primer pla general", El Cartipàs nº 52, juny del 2011
+  Xavier Moliner, "El somni de Marville", El Cartipàs nº 52, juny del 2011



Cronologia


1902  —  L'11 de juliol ocupa el càrrec d'Arquitecte municipal d'Olot


L'avi de n'Alfred, Esteve Paluzie (1806-73), i un germà, Josep Paluzie (dreta, 1860-1938) | Enciclopèdia | Viqui


L'arquitecte Alfred Paluzie i Lucena va ser l'autor del primer [sic] pla d'urbanisme que ha tingut la ciutat d'Olot, datat ara fa cent anys, l'1 de desembre de 1906, un projecte de gran envergadura i que ha estat la base a partir de la qual s'han redactat tots els que han vingut a continuació. Paluzie va ser el primer arquitecte municipal de la ciutat i l'autor de la majoria de les construccions que es van fer a Olot en un ampli període, seguint la tipologia modernista del moment. Tot i això, la seva obra i la seva personalitat han estat molt poc divulgades [Entre abril de 2004 i juny de 2005 es van publicar sis textos sobre aquest arquitecte a 440, La Revista d'Olot, escrits per l'autor del present article]. Davant l'avinentesa de l'esmentat centenari, ens ha semblat oportú fer un breu apropament a l'obra d'aquest professional a terres gironines.
A l'Arxiu del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya hi ha poques dades de Paluzie; tant és així que no hi consten ni referències personals ni l'any que va obtenir el títol, particularitats que solen figurar habitualment en els fitxers dels col·legis professionals. La poca documentació personal que ens ha arribat de l'arquitecte es troba a l'arxiu de Lluís Paluzie i Mir, un descendent seu, gràcies a la qual sabem que va néixer a Barcelona el 26 de juny de 1870 i que va morir, també a Barcelona, el 17 de gener de 1943; l'arxiu inclou el certificat notarial del títol d'arquitecte.
Ara sabem també l'any en què es va fer càrrec de la plaça olotina. En els llibres d'actes de les sessions municipals hi ha un parell de notícies interessants. El 20 de maig de 1902, uns regidors lamentaven no tenir cap arquitecte o mestre d'obres al municipi, ja que aquesta feina la feia provisionalment Simó Cordomí, un arquitecte olotí que ni residia a la població ni estava interessat en el càrrec, i opinaven que podria ser el moment de convocar un concurs per proveir la plaça. Pocs dies després, en la sessió del 3 de juny, es declarava la vacant d'arquitecte municipal, i s'obria el termini per presentar les sol·licituds. S'hi van presentar dos aspirants: Alfred Paluzie i Josep Balet, ambdós barcelonins. El 10 de juliol de 1902 es va acordar nomenar Paluzie, si bé també es va fer constar que tots dos arquitectes reunien "les condicions i circumstàncies d'honradesa i aptitud necessàries, sent potser més conegut el Sr. Paluzie per haver portat a terme alguns treballs en aquesta població".
Mentre que no hi ha obres documentades de Balet en la zona, sí que coneixem una referència, que figura al COAC, d'un projecte de Paluzie de l'any 1901, consistent en un transformador que volia construir una empresa elèctrica local. Potser també va influir en l'elecció el fet que era descendent d'Esteve Paluzie i Cantalozella, un culte pedagog olotí resident a Barcelona i alhora fundador d'una de les primeres editorials del país dedicada a la difusió de materials de contingut docent.

+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006


1902  —  Reforma de la Casa Masllorens (Olot)


Façana del projecte de la casa i foto de la mateixa | Revista de Girona


A l'Arxiu Històric Comarcal d'Olot hi ha una abundant documentació gràfica i escrita de les obres fetes per Alfred Paluzie a partir del moment que fou nomenat arquitecte municipal. El primer any que treballà a Olot, el 1902, entre el 8 de març i el 27 de desembre ja va projectar disset construccions, una quantitat vertaderament important, ja que gairebé totes les intervencions eren d'obra major, consistents en noves edificacions o remodelacions d'edificis. I aquest bon ritme es va mantenir els anys següents. En alguns casos la remodelació transformava la construcció prèvia d'una manera radical, com és el cas de la casa Masllorens del carrer de Sant Cristòfol, 14, un projecte important per a la trajectòria futura de l'arquitecte i també en el panorama arquitectònic de la ciutat, tot i que la seva ubicació, en un carrer poc concorregut, fa que sigui poc coneguda.
Manuel Masllorens volia reformar la casa on vivia, i així es va fer, com es pot observar en el projecte que reproduïm, on apareix fotografiat l'edifici original i al costat el projecte de Paluzie. En els plànols que es portaven a l'Ajuntament només es presentava la façana, la part de l'edifici que donava a la via pública. Cal destacar-ne les finestres de la planta baixa, amb uns interessants ferros forjats, així com el balcó a la primera planta, amb una decoració d'àligues bicèfales extretes de l'heràldica medieval.
Paluzie també va transformar l'interior, en sintonia amb l'estètica del "cop de fuet", emprant ceràmica modernista, esgrafiats, vidres emplomats... Va convertir una casa totalment anodina, com tantes altres hi havia i encara hi ha en aquest mateix carrer, en una residència singular, i aquest fet va ser admirat i reconegut pels olotins de l'època. La casa Masllorens va ser per a Paluzie la seva millor carta de presentació, i una de les primeres incursions arquitectòniques del modernisme a la ciutat d'Olot.

+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006


1903-06  —  Pla urbanístic "Projecte de millora i reforma de la Vila d'Olot" (Olot)


Vista aèria d'Olot des de dalt del Volcà del Montsacopa | FemTurisme.cat


El mestre d'obres Esteve Pujol havia estat actiu a Olot durant uns quants decennis del segle dinou, i va ser qui va iniciar el projecte de millora i reforma de la vila, però la mort li va impedir acabar-lo. Segurament des de la seva arribada a l'Ajuntament Paluzie ja va mantenir converses per continuar els dibuixos iniciats —dels quals desconeixem fins a quin punt estaven concretats—, però la primera constància escrita la tenim en el Llibre d'Actes municipals del dia 28 de maig de 1903, és a dir, al cap de poc més de deu mesos d'obtenir el càrrec [d'arquitecte municipal]. Els regidors es lamentaven de tenir-lo encallat, i van acordar "donar un nou i decisiu impuls a la consecució del pla".
La següent informació la trobem al cap d'uns mesos, en la sessió del 15 d'octubre, on es va llegir una carta que els havia adreçat Paluzie en la qual feia una sèrie de demandes tècniques i econòmiques per assumir el projecte: les peticions de l'arquitecte van ser acceptades i es va acordar tirar endavant el pla. Com tots els plans d'urbanisme, aquest projecte dissenyava el planejament de la població de cara al futur, preveient cap on i de quina manera havia de créixer la població, però també quines amplades i quines alineacions havien de tenir els carrers de la vila vella.
El "Projecte de millora i reforma de la Vila d'Olot", nom oficial, consisteix en un gran dibuix de 92.5 x 190 cm, fet a escala 1:1000, on es representa la població i es projecten els eixamples que s'hi havien d'anar construint: pel costat est, tot el barri de Sant Miquel; pel sud-oest, l'actual eixample Malagrida, i cap al nord, la zona de la carretera de Sant Joan de les Abadesses. Acompanyaven aquest plànol general dos grups més de plànols: nou de parcials, dibuixats a escala 1:300, on es detallaven tots els carrers, i onze de perfils longitudinals i transversals, representats igualment a escala 1:300; a més a més d'una memòria descriptiva. Tota aquesta documentació porta la data d'1 de desembre de 1906, que és quan el professional donà per acabat el projecte, i en la sessió municipal de pocs dies després, la del dia 11, el consistori es congratulà dels plànols presentats, ja que "no solament comprèn allò estipulat sinó que a més a més adjunta el traçat i l'estudi d'una multitud de vies situades extramurs de la urbs".
El 22 de gener de 1907 s'aprovà el pla i s'acordà d'exposar-lo al públic; això va fer moure molts olotins que se sentien afectats per diverses circumstàncies, com ho trobem escrit els mesos següents en les actes municipals, on hi ha un degoteig de sol·licituds i resolucions, noves demandes i nous acords. Després d'atendre positivament uns casos i rebutjar-ne d'altres, l'Ajuntament va acordar aprovar definitivament el projecte en la sessió del 16 de novembre de 1909, quasi tres anys després d'haver-lo finalitzat i després d'haver-hi introduït diversos canvis, que queden perfectament reflectits en el dibuix i anotats en els laterals dels plànols. Paluzie va fer una bona feina i s'han mantingut fins als nostres dies moltes de les noves vies que va projectar.

+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006



Vista aèria d'Olot des de dalt del Volcà del Montsacopa; al fons, el volcà Montolivet | FemTurisme.cat


Enguany fa justament cent anys que el nostre Ajuntament va aprovar definitivament el primer Pla general d'urbanisme d'Olot. Ho hem commemorat exposant diversos plànols als baixos de Can Trincheria i recordant la trajectòria del seu autor, l'arquitecte municipal Alfred Paluzie i Lucena. Tanmateix, d'aquest primer Pla general se'n poden dir moltes més coses. Tot va començar el novembre de 1871 quan l'Ajuntament d'Olot, de majoria republicana federal, va acordar aixecar un plànol de la vila que "representi de manera clara i exacta les divisions de la propietat. I també camins i edificis amb totes les circumstàncies que facin comprendre la seva veritable posició i magnitud" i que "haurà de consignar les corbes de nivell per estudiar en el seu temps els desaigües i rasants". L'alcalde Joan Deu va encarregar el projecte al mestre d'obres i cunyat seu Esteve Pujol i Riera. El valor de l'obra eren 11.000 pessetes, que es pagarien en set anualitats, i havia d'estar acabat abans del juliol de 1873. La carlinada, però, va interrompre els treballs.
El projecte d'elaborar un pla geomètric es va reprendre quan un altre il·lustre liberal, Alexandre de Roca, va arribar a l'alcaldia i va consignar en el pressupost de 1882 els honoraris que havia de percebre Esteve Pujol. Els treballs es varen aturar de nou el 1884, aquesta vegada "perquè l'Ajuntament no ha acordat les alineacions que ha de tenir el plànol". No és cap casualitat: en aquells moments presidia l'Ajuntament Pere Basil, un home poc amic de trens, periodistes, catalanistes, modernitats i innovacions. No sabem del cert quan es varen reprendre els treballs, només podem dir que l'any 1899 un altre alcalde liberal, Joan Monsalvatje, va instar Pujol a acabar d'una vegada la feina "perquè és una necessitat" i perquè "ja s'han pagat 10 de les 11 mil pessetes acordades". En Pujol, però, era ja un home gran, estava malalt i no va poder acabar pas la feina. Quan va morir, l'any 1903, l'alcalde va decretar que tots els papers i documents elaborats per Pujol fossin donats a l'arquitecte municipal, Alfred Paluzie, amb l'encàrrec que acabés l'obra.
No sabrem mai, doncs, quina part de la feina va fer en Pujol i quina en Paluzie. Però podria orientar-nos comparar els honoraris que va percebre cadascun. En Pujol, 10.000 pessetes, i en Paluzie, 200 ptes./any (o sigui 600 pessetes), amb el ben entès que aquests honoraris havien de cobrir la feina del pla general i tota la resta de tasques municipals que tenia encomanades.
Esteve Pujol va ser el mestre d'obres d'Olot (juntament amb en Joan Cordomí) dels darrers cinquanta anys del XIX. Ell va dirigir les obres de fortificació de la vila i l'emmurallat de la tercera carlinada; ell va reformar l'Ajuntament vell i la rectoria; són seus els projectes de convent dels caputxins, les capelles del viacrucis del Montsacopa i les fàbriques de Tomàs Bassols, a la vora del pont, i de Baudili Descals, al passeig de Barcelona; també és seu el projecte del carrer Lorenzana i el primer enllaç de carreteres, la urbanització de la plaça Clarà, el carrer Vilanova... i una bona colla de cases d'Olot.

+  Joan Barnadas, "Esteve Pujol i Riera", El Cartipàs nº 35, octubre del 2009



El Volcà del Montsacopa, al bell mig d'Olot | GarrotxaTuristica.com


Quan escric sobre temes d'història, el meu principal neguit és no dir cap bestiesa. De fet, em pesa molt el record del meu pas per l'Ajuntament. Concretament, l'angoixant vergonya aliena que sentia quan escoltava alguns regidors que defensaven amb vehemència bestieses de l'alçada d'un campanar. Sobretot quan parlaven de temes que em són propers, com ara biodiversitat, transgènics, plàstics o perills de foradar Bracons. Ja que jo sí que sóc conscient de la meva falta de formació acadèmica en temes d'història i atès que en el meu camí d'aprenentatge he experimentat en pròpia pell el verdader significat de l'aforisme socràtic "només sé que no sé res", avui vull dedicar l'espai a esmenar-me a mi mateix. Activitat poc habitual, certament. Però absolutament necessària aquí entre nosaltres, ja que encara no hem trobat ni l'espai ni la forma de debatre, i rebatre si cal, sobre les diverses tesis o interpretacions històriques.
En una biografia de l'alcalde i líder republicà Joan Deu i Ros, vaig escriure que el seu ajuntament havia encarregat el primer Pla General d'Olot (1870) i ho lligava al caràcter innovador i modern de les idees republicanes. La realitat, però, és que aquest no va ser el primer Pla General. Per tant, tampoc el de l'Alfred Paluzie recentment commemorat. Ni de bon tros! Quan vaig decidir recular quaranta anys el meu període de recerca per mirar d'entendre com s'havia format a Olot una majoria social republicana i d'on venia la tradició obrerista que va permetre que Olot fos una de les viles de l'Estat on l'Associació Internacional de Treballadors va tenir més força, vaig descobrir el que alguns altres ja devien saber i és que l'any 1853 l'Ajuntament d'Olot havia encarregat una recanació del terme municipal a l'enginyer militar Antoni Masmitjà, que hauria permès al farmacèutic i regidor progressista Miquel Frigola elaborar un plànol urbanístic d'Olot un any després.
Ja molt més caut i una mica més savi, quan vaig fer la ressenya del plànol de Frigola per a una publicació de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, vaig tenir la prevenció de no escriure que era el primer Pla General d'Olot, tot i que ho semblava. Doncs bé, sort que no ho vaig fer. Ara que he retrocedit fins al Trienni Liberal (1820-1823), tot intentant esbrinar si això de la "liberalitat" és un herència familiar més que no pas una decisió personal, he descobert que l'any 1821 l'ajuntament presidit per Joan Serrat-Calvó va encarregar un Plànol Geomètric de la Vila i que el va exposar a final del seu mandat "colocado en medio de los dos escudos de armas de la misma, en el lienzo de pared entrando en la pieza interior comunal".
Ara mateix no goso afirmar que aquest sigui el primer Pla General d'Olot, tot i que m'ho torna a semblar. No fos cas que, si un dia decideixo, com m'agradaria, recular fins a la guerra del Francès per esbrinar si els liberals tenen les arrels entre els afrancesats o entre els patriotes, no ensopegui amb un parell de plànols més, i hagi d'escriure un nou mea culpa.

+  Joan Barnadas, "El primer pla general", El Cartipàs nº 52, juny del 2011



Fotografia d'Antoni Fortet d'un carrer d'Olot, abans d'implantar el Pla de Paluzie | El Cartipàs


L'any 1909 es va aprovar el primer pla urbanístic de reforma i millora de la ciutat d'Olot de mans de l'arquitecte municipal Alfred Paluzie i Lucena. Paluzie remarcà en la memòria del projecte que el pla se centrava en dos punts totalment insatisfactoris i malauradament encara d'actualitat: les condicions d'insalubritat d'alguns barris i la creixent dificultat de circulació de carruatges per alguns dels seus estrets carrers. La seva conclusió: "Una reforma radical és el què s'hauria de portar a terme".
Posar Olot a l'alçada de París és certament una gesta agosarada, per molt que m'apreciï la meva ciutat, però, aproximadament cinc dècades abans del primer pla olotí, la capital francesa va començar els grans canvis de la seva fisonomia a mans del Baró Haussmann, el qual va rebre l'encàrrec de Napoleó III. El recent proclamat emperador volia una ciutat renovada a l'alçada de la seva imatge, amb grans avingudes, sanejament dels barris insalubres, un nou sistema de clavegueram, a part d'altres millores que van culminar en la construcció de l'Òpera de París, imatge del nou imperi, edifici símbol de l'eclecticisme arquitectònic. El preu a pagar va ser la desaparició de molts dels carrers de l'antiga ciutat que ara es recorden amb nostàlgia.
Haussman però, va mostrar una sensibilitat insospitada: el 1865 va crear la Comission des Travaux Historiques, que davant la gran transformació que havia de patir la ciutat va considerar indispensable fotografiar tots els carrers que s'havien destruït, o que estaven a punt de ser-ho, com a testimoni topogràfic de l'antiga capital. El fotògraf Charles Marville va realitzar 425 fotografies que actualment són d'un valor històric i sentimental incalculable.
Olot va somiar fa un segle amb el nou pla urbanístic de Paluzie. De les seves propostes, l'actuació més destacada va ser l'obertura del carrer de Lorenzana per enllaçar-lo amb la plaça de Palau. Aquella intervenció va suposar l'aparició d'una nova avinguda i el necessari enderroc d'edificis. Curiosament, no només ens vam assemblar a París amb l'obertura del carrer sinó també en les imatges que testimonien el que hi havia. Olot també va tenir el seu fotògraf, Antoni Fortet i Pascual, que va fotografiar, tal com va fer Marville, aquells carrers estrets abans de ser transformats, en un mut testimoni del que era a punt de desaparèixer. Potser, per una vegada, la ciutat d'Olot va acostar-se per un moment a la capital francesa en un tímid i nostàlgic agermanament fotogràfic.

+  Xavier Moliner, "El somni de Marville", El Cartipàs nº 52, juny del 2011



Cafè Novedades (anys 1930s), als baixos de la façana lateral de la Casa Gaietà Vila, de Paluzie | 'Olot. Recull...'


"Ja hi era. El naixement d'una ciutat" és el nom d'unes visites guiades en les quals s'explica —a través de diferents elements que avui en dia encara són presents a la ciutat— com era Olot i com vivien els olotins l'any 1907. A continuació us presentem un breu extracte del contingut d'aquestes visites:
"La població a Olot era de 8.000 habitants. Durant els primers anys del segle, va arribar a Olot un miler de persones, provinents de pobles de la Garrotxa. La ciutat tenia onze barris i quatre quartels, que eren zones perifèriques, ocupats per unes 50 masies cadascun. L'ocupació de la gent era l'agricultura, però també les indústries locals (tèxtils, filatures, gènere de punt, tallers de sants) i el comerç. La majoria de nouvinguts a Olot anaven a viure al nucli urbà, a treballar a les indústries locals com a aprenents, però també anaven als quartels, en concret als masos, per fer de mossos i jornalers. Les dones treballaven en algunes filatures o feien de criades per a la burgesia local propietària de noves fàbriques, cases i botigues d'estil modernista, en voga en aquells moments, repartides pel centre urbà.
A nivell urbanístic l'arquitecte municipal Alfred Paluzie va redactar un primer pla de racionalització del creixement de la ciutat. El servei de subministrament d'aigua portava molts problemes, les fonts públiques eren molt concorregudes pels vilatans i també pel bestiar, que podia beure aigua a l'abeurador incorporat a la font. Els rentadors de roba s'havien de conservar nets i això obligava a un manteniment important que no sempre es portava a terme. L'electricitat arribà a finals de segle XIX a la ciutat, però encara no estava del tot generalitzada i també es començà a instal·lar una xarxa telefònica. El nucli urbà patia reformes constants per millorar el clavegueram o per posar llambordes als carrers, tant necessàries per evitar la pols que provocaven les tartanes o els carruatges que hi circulaven.
Les comunicacions a Olot eren molt complicades: el tren no arribaria fins el 1911. Les diligències anaven plenes durant les dues hores de trajecte fins a Sant Feliu de Pallerols per anar a buscar el tren, o quatre hores fins a Sant Joan de les Abadesses i fins a sis hores per arribar a Girona, passant per Besalú. Això quan la neu no ho impedia, perquè Olot podia quedar aïllat durant setmanes. Sorgí la iniciativa, per part d'alguns empresaris, d'establir locomòbils de càrrega de propietat col·lectiva. A les entrades de la ciutat els burots s'encarregaven de cobrar els impostos corresponents als carruatges carregats amb diferents productes i bestiar per vendre, sobretot els dies de fira i mercat."

+  "Ja hi era. El naixement d'una ciutat", Plafó nº 47, setembre del 2007


1903-05  —  Reforma de la Casa Gaietà Vila (Olot)


Façana principal, a la plaça dels Capellans, 8 | Panoramio



Alçat de la façana principal, a la plaça dels Capellans, 8, i secció | Revista de Girona



Alçats i seccions de les façanes posterior (esquerra) i lateral | Revista de Girona


La transformació de la casa Masllorens va fer sensació, i al cap de poc temps li van encomanar la remodelació d'altres edificis, alguns dels quals han esdevingut obres significatives del modernisme olotí, com és el cas de la casa Gaietà Vila, situada al davant de la parròquia de Sant Esteve, al cor de la població, els plànols de la qual es van presentar en tres moments diferents al llarg de l'any 1905.
Vila va començar demanant permís per fer obres a la casa número 8 de la plaça dels Capellans, davant de Sant Esteve. Paluzie primer va fer el projecte de reforma d'una de les façanes, la que considerava principal, amb una gran ornamentació, tot i que part de la iconografia projectada no es va arribar a dur a terme. Entre els elements eliminats s'ha de destacar la torre i el drac de l'angle esquerre. Poques setmanes després, el propietari tornà a presentar una instància on demanava reformar la fonamentació per fer obres a la planta baixa. L'estructura de la casa anterior era de parets de càrrega que aguantaven tot el pes de l'obra, però les grans obertures que projectava Paluzie s'havien de sostenir sobre uns bons fonaments, i aquest era l'objectiu de la nova llicència d'obres. Un mes després l'arquitecte va presentar un nou plànol per a la reforma de les dues façanes que no s'havien dibuixat anteriorment.
Paluzie va projectar l'edifici emprant ferros forjats i ceràmica vidriada, tot sobre un fons estucat de color mangra, elements que configuren un conjunt cromàticament molt aconseguit, amb decoració zoomòrfica i floral. Els panys de paret de la planta baixa, a manera de pilastres, estan coronats per una mena de capitells florals. En el balcó lateral del primer pis hi ha un drac, de ferro forjat, que és l'origen del nom popular amb què és coneguda la casa ["El Drac"]. El coronament de l'edifici recorda els merlets medievals, però amb una decoració escaient en un marc urbà.
En la façana lateral hi apareix la data de construcció dins d'una decoració d'arrel heràldica, recurs que l'arquitecte solia emprar freqüentment. Els animals fantàstics són presents en diverses parts de l'edifici, tant en forma d'escultures com de baixos relleus, sota els merlets. La casa Gaietà Vila és un dels millors projectes de l'arquitecte a Olot.

+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006



La casa vista des de l'escalinata de l'església de Sant Esteve | Panoramio


L'Ajuntament d'Olot sol·licitarà a la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat que es declari la Casa Gaietà Vila del passeig d'en Blay, popularment coneguda com el drac, monument d'interès històrico-artístic. L'edifici modernista, construït l'any 1905 per l'arquitecte olotí Alfred Paluzie, es començarà a restaurar aquesta primavera.
El Pla Especial del Patrimoni Històric Arquitectònic d'Olot, aprovat definitivament el març de 1989, ja inclou la Casa Gaietà Vila pel seu valor artístic i arquitectònic. En aquest sentit, el ple de l'Ajuntament d'Olot va aprovar ahir al vespre tramitar-ne la sol·licitud de declaració de monument d'interès històric. La Casa Gaietà Vila, situada estratègicament entre l'església de Sant Esteve i el final visual del Passeig d'en Blay, consta actualment d'una planta baixa comercial amb soterrani, que és la seu de la llibreria Drac, i de tres plantes d'habitatges.
A la primera planta, destaquen les tribunes i el gran finestral lateral, que en reforcen el sentit de planta principal. La segona planta recull les obertures i balcons més tradicionals i la tercera, amb un caràcter estètic més lleuger, corona, juntament amb les baranes de la terrassa, l'edifici. La casa, en el seu conjunt, copsa la composició prototípica del modernisme, amb una exuberant i prolífica utilització d'elements ornamentals i cromàtics. L'ús del ferro, la ceràmica i les decoracions de baix relleu constitueixen una altra mostra de les característiques pròpies d'aquest corrent arquitectònic. "Quan quedi restaurada, el ciutadà podrà contemplar les meravelles que amaga aquesta casa", va dir l'alcalde Pere Macias.
El seu dissenyador, Alfred Paluzie, va exercir com a arquitecte municipal des de 1897 [sic]. Entre algunes de les seves obres i projectes més destacats, al marge de la casa Gaietà Vila, destaca el Pla d'Urbanització de la ciutat del 1906 i un pla de remodelació de la plaça Palau executat entre 1920 i 1930.

+  Susanna Alsina, "Sol·liciten que la Casa Gaietà Vila sigui...", Diari de Girona, 22 de febrer de 1991



La façana posterior | Flickr


L'Ajuntament d'Olot va aprovar, en el seu darrer ple, demanar a la direcció general del Patrimoni Artístic de la Generalitat que declari monument d'interès històric i artístic la casa d'estil modernista Gaietà Vila d'Olot, també coneguda com "El Drac", la qual va ser construïda per l'olotí Alfred Paluzie l'any 1905 [actualment, any 2011, la casa és Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) i Bé Cultural d'Interès Local (Catàleg de bens i paisatges d'Olot)].

+  "Monument d'interès històric", Diari de Girona, 26 de febrer de 1991


1905-06  —  Reforma de la Casa Escubós (Olot)


Façana de la Casa Escubós, amb la font del Conill al davant | Flickr



Plànol original de les façanes; a l'esquerra, la façana de la plaça del Conill | Revista de Girona


Nonet Escubós va reformar una casa que tenia al carrer Major, entre la plaça del Conill i el carrer del Tura. Observant el dibuix de les façanes, ben diferent del que solia fer en altres ocasions, crida l'atenció fins a quin punt Paluzie es va moderar. Però el projecte de la casa Escubós té poc a veure amb el resultat un cop executada la reforma de les façanes, molt més ric en la decoració exterior que el que preveia el dibuix, com ho recullen diverses imatges de pocs anys després de finalitzada l'obra, que posen de relleu que tot l'immoble es va ornamentar seguint llunyanament el projecte que coneixem. No tenim constància que l'arquitecte hagués fet més dibuixos de l'immoble, com va succeir en la casa de Gaietà Vila, però no es pot descartar.

+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006


1906-07  —  Casa Can Prat (Olot)


Façana de Can Prat al barri de Sant Ferriol | El Punt


L'Ajuntament d'Olot ha modificat dos cops el pla d'ordenació urbana municipal, cosa que ha permès frenar el deteriorament de can Prat, al barri de Sant Ferriol, i el seu enderroc. Un grup de ciutadans hi promou un equipament privat, probablement d'ús cultural i polivalent. Per això, ha calgut també canviar l'ús inicial previst al pla, d'habitatge a equipament. Es tracta d'un edifici de principi del segle XX situat al costat de la capella de Sant Ferriol i que necessita una rehabilitació urgent.
L'Ajuntament d'Olot ha dut a terme dos tràmits molt importants per facilitar la conservació de can Prat. Quan es va revisar el pla general ja es va aconseguir salvar aquest edifici de l'enderrocament i mantenir-lo al catàleg de béns. Ara, el ple, en la seva última reunió, ha acordat una nova modificació que ha de servir per encaixar urbanísticament la casa en qüestió amb l'edifici del costat i, per tant, integrar-lo arquitectònicament a aquesta zona del carrer de Sant Ferriol, la que toca a la plaça Clarà. Ara, els promotors de la rehabilitació volen preservar la façana i reformar l'estructura, en espera de definir el projecte que hi volen posar en marxa.
Can Prat és un edifici projectat per Alfred Paluzie i construït entre el 1906 i el 1907, situat al número 46 del barri de Sant Ferriol, i a la fitxa del catàleg l'estil està qualificat de modernisme eclèctic. Té una terrassa amb una barana ornamental destacable i també ho són els elements dels marcs de les finestres i de la porta d'accés. El catàleg de béns municipal estipula que l'edifici té un interès històric i arquitectònic, perquè mostra la diversitat del treball modernista de Paluzie a la ciutat.

+  Jordi Casas, "L'Ajuntament d'Olot modifica dues vegades el pla general per...", El Punt, 2 de juny del 2009


1907  —  Reforma de la Pastisseria Ferrer (Olot)


Façana | Pastisseria Ferrer


A la plaça Móra, o també anomenada Font de l'Àngel degut a l'obra barroca que hi ha situada al bell mig, està ubicat l'edifici de la Pastisseria Ferrer, també de línies modernistes, on es pot observar l'ornamentació floral i les corbes de forja dels balcons realitzades a "coup de fouet". No es pot deixar d'entrar a la botiga per admirar el magnífic sostre empostissat i també els exquisits dolços que elabora, des de fa més de cent anys, la família Ferrer.

+  "Pastisseria Ferrer (1907, Alfred Paluzie)", TurismeOlot.com



Mànec de la porta d'entrada a la pastisseria | ElRacodelPare.blogspot.com


L'edifici on es troba ubicada la Pastisseria Ferrer és d'estil Modernista i forma part de la ruta turística del Modernisme que la Ciutat d'Olot ha creat pels seus visitants. En motiu del centenari de la botiga, la façana s'ha reconstruit per tal de reproduir amb la màxima fidelitat la imatge que lluïa el 1907. L'interior de la botiga ha estat restaurat respectant al màxim el disseny i els materials originals que es conserven en perfecte estat. L'actual plaça de Mòra, situada dins el nucli antic d'Olot, té un monument barroc que li dóna caràcter: la font de l'Àngel. Aquest espai deu el seu nom a la familia Móres, que hi tenia aixecada la seva casa al començament del segle XV. Després dels terratrèmols de 1427 i 1428, l'expansió urbana es produí fora del vell recinte emmurallat, és a dir, des del Tura cap a l'esglèsia de Sant Esteve, i això va propiciar que, amb el pas dels anys, es desplacés la vida vers aquest sector d'Olot.
El padró d'habitants de l'any 1905 ens diu qui vivia a l'edifici núm 6 de la plaça de Móra: dues families treballadores. A la casa s'hi establí, l'any 1907, Ramon Moliner Carreras. Al setmanari local "El Deber" es publicà, a mitjan juny de l'esmentat 1907, un anunci d'oferiment al públic de la nova botiga de "Confitería, pastelería y comestibles de Ramon Moliner / Plaza de Móra 6 / Olot / Especialidad en pastelería y repostería". Uns mesos abans, per l'abril, havien demanat permís a l'Ajuntament per tal de reformar les obertures de la planta baixa de la casa núm 6 de la plaça de Móra, d'acord amb el plànol que havia estat fet per l'arquitecte Alfred Paluzie.
Ramon Moliner continuà regint el negoci fins l'abril de 1946, quan el traspassà a Joaquim Ferrer Font. En produir-se el traspàs de la pastisseria, Ramon Moliner deixà clar que ho feia al seu antic oficial Joaquim Ferrer. Era natural de Roses, a l'Alt Empordà, on havia nascut el 27 d'abril de 1911, i la seva familia s'havia traslladat a viure a Olot. L'aprenentatge l'havia fet a la confiteria de Ramon Deu, a Olot, el qual, a final de novembre de 1927 expedí un certificat dient que Joaquim Ferrer Font havia complert tres anys d'aprenent i tres mesos de coonfiter i pastisser, observant sempre bona conducta.
Joaquim Ferrer romangué al front de la seva pastisseria fins un parell d'anys després d'haver complert l'edat de jubilació i morí el 5 d'abril de 1983. Llavors el substituí el seu fill Narcís, el qual ja duia l'ofici de pastisser a la sang, ja que havia ajudat el seu pare, havia exercit de repartidor i servia darrera el taulell al costat de la mare, la qual esdevenia, per la seva amabilitat, cura meticulosa i esperit servicial, la primera i millor imatge que oferia la Pastisseria Ferrer als qui entraven a la botiga. El seu fill Jordi Ferrer segueix l'ofici familiar. Com a pastisser, Jordi Ferrer ha sobresortit amb elaboracions artístiques, fruit de la formació rebuda a l'Escola del Gremi de Pastissers de Barcelona, on va aprendre a utilitzar els colorants alimentaris vegetals. És el cas dels pastissos amb fotografies comestibles.

+  "Història", Pastisseria Ferrer


1911  —  Habitatge Unifamiliar Colònia del Tibidabo, 8 (Barcelona)


La casa envoltada pel tren aeri del parc d'atraccions del Tibidabo, i façana des de baix | Cercador | Panoramio


[Carrer de la Colònia del Tibidabo, 8, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Estil: Noucentista | Ús original: Residencial] Habitatge unifamiliar aïllat i envoltat de jardí, bastit en origen com a segona residència a la urbanització "Colònia Tibidabo", al cim de la muntanya del mateix nom. L'edifici, bastit en planta semisoterrani, planta baixa, planta pis i golfes, composa les façanes amb un llenguatge modernista tímidament ornamentat. És destacable la seva situació, enfront del Parc d'Atraccions de la muntanya del Tibidabo, en què una de les pilones del tren aeri troba el seu recolzament en el jardí de la casa.

+  "Habitatge Unifamiliar", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona



La Colònia del Tibidabo | Ajuntament de Barcelona


Per sota el restaurant [del parc d'atraccions del cim del Tibidabo] podem veure la Colònia del Tibidabo o de "Cal Totxo", inicialment d'estiueig, que va ser traçada entre 1912 i 1919 per l'arquitecte Arnau Calvet. A través de carrers estrets i parcel·les de forts desnivell es van anar aixecant una vintena de cases unifamiliars, algunes d'elles d'estil modernista, què són, totes elles, obres dels arquitectes Josep Masdeu i Alfred Paluzie. Actualment, el conjunt de la Colònia, de gran valor arquitectònic, està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat i, entre els seus més de 300 residents, hi ha un bon nombre de descendents o antics treballadors del parc.

+  Josep Damé, "Colònia Tibidabo", Ajuntament de Barcelona


1911  —  Torre Benita (Barcelona)


La torre està just a sota de l'habitatge que està envoltat pel tren aeri del Tibidabo | Cercador de Patrimoni


[Camí de Cal Totxo, 8, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Estil: Eclèctic | Ús original: Residencial] Habitatge unifamiliar aïllat i envoltat de jardí, bastit en origen com a segona residència a la urbanització "Colònia Tibidabo", al cim de la muntanya del mateix nom. L'edifici, de planta semisoterrani, planta baixa i planta pis, està concebut com a "villa" d'estiueig, essent un fidel representant d'aquest concepte de vida de principi de segle. Bastit seguint un llenguatge eclèctic, destaca per la seva situació centrada i elevada dins de la parcel·la, deixant un jardí acabat amb balustres a la part inferior.

+  "Habitatge Unifamiliar", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona


1911-21  —  Reforma de la Casa Gassiot (Olot)


Casa Gassiot, cruïlla del carrer de Sant Rafael (esquerra) i el carrer Dolors | Flickr



Projecte original, amb el xamfrà diferent de com acabaria sent un cop feta la reforma | Revista de Girona


Amb la voluntat de repassar breument —en funció de l'espai disponible— els diversos tipus d'edificis de l'arquitecte hem escollit una torre, la d'Esteve Fàbrega, construïda l'any 1910 a l'antic carrer de Santa Pau, tocant al riu Fluvià. Com que en aquest cas hi ha dues façanes que donen a la via pública, es van representar dos alçats; el sud, és a dir el que dóna al Fluvià, i el carrer perpendicular. L'esglaonament que corona una de les façanes Paluzie ja l'havia projectat en altres ocasions, i és un element que també van emprar altres arquitectes modernistes. Així mateix, cal subratllar la subtilesa de les línies que rematen les obertures de les façanes.
Un altre edifici destacable és la casa de Jaume Gassiot, que demanà permís per reconstruir la façana de la casa situada a la cruïlla dels carrers de Sant Rafael i Dolors, en una de les vies més concorregudes de la població, l'any 1911. Cal remarcar-ne els balcons de ferro forjat, i les obertures coronades per arcs conopials amb intradós decorat a la manera gòtica, amb una gran estilització. També en ressalta l'escultura [anomenada "La Radiologia", obra de Rossend Aubert] al·legòrica a la radiografia, a l'altura de l'entresòl del xamfrà —que per cert no es va preveure inicialment—, que fa referència a l'especialitat mèdica del propietari de l'immoble.
Resulta freqüent veure diferències importants entre el dibuix i l'obra realitzada, que ben segur tenien el vistiplau de l'arquitecte; no podem descartar que Paluzie hagués fet altres esbossos, si no plànols, de les modificacions introduïdes. A la part superior del xamfrà hi ha un escut que en el projecte recorda el de la casa de Nonet Escubós, tot i que actualment té una forma diferent [una àguila amb les ales esteses que sosté un medalló; segons l'historiador Josep Murlà el medalló representa una al·legoria de la medicina, professió del propietari]. Finalment, cal destacar també un fris decorat a nivell de l'entresòl i una notable barbacana.

+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006



Façana i tribuna al carrer de Sant Rafael, i xamfrà | Flickr


El gener de 1911, el metge Jaume Gassiot Magret (Olot, 1876-1959), que feia menys d'un any que acabava de doctorar-se a Madrid, va demanar permís a l'Ajuntament d'Olot per fer una façana nova a una casa propietat del seu pare, el comerciant Joan Gassiot Camps (Olot, 1845-1920). El projecte volia, sobretot, obrir quatre finestres, un balcó i una imponent tribuna al primer pis de l'edifici, tot amb un aire plenament modernista. Per dur a terme la reforma, Jaume Gassiot va encarregar el projecte a Alfred Paluzie Lucena, arquitecte municipal d'Olot des de l'any 1902 i que va culminar l'any 1906 el plànol que va guiar l'ordenació de l'urbanisme de la ciutat fins al 1966.
Però el projecte inicial de la Casa Gassiot era inviable perquè les estrictes normes del Pla General de la població, que s'estava aplicant des de molt poc abans, preveien una important reducció del solar on volia fer la remodelació per facilitar l'ampliació de les vies públiques. Per ajustar-se al pla, Gassiot va retirar la sol·licitud i un mes després en va presentar una altra amb un projecte de major calat firmat pel mateix arquitecte. La proposta afectava ara el conjunt de la finca per encabir-hi una estructura vertical de baixos, entresòl i dos pisos amb un gran nombre de balcons. A més, la reducció de superfície del solar per regular les alineacions de les cases se solucionava amb un element innovador: un xamfrà que unia les façanes dels carrers de Sant Rafael i dels Dolors i acollia l'entrada principal.
El resultat va ser un edifici que incorpora un gran nombre d'elements modernistes amb un aire medievalitzant. A la façana del carrer de Sant Rafael, per exemple, s'aprecien ferros forjats en els balcons amb ornamentació de coup de fouet de motius florals i una tribuna on es juga amb el vidre i el ferro. És, però, en el tractament del xamfrà on l'edifici adquireix una singularitat visual especial, amb balcons geminats amb arcs conopials i un coronament amb un arc apuntat que sobresurt per damunt del teulat i on s'aprecia una àguila amb les ales desplegades que conté un medalló caironat.
En aquesta casa, Jaume Gassiot va instal·lar-hi, l'abril de 1912, un gabinet de radiologia. Els tres anys anteriors, l'havia compartit amb l'altre metge que havia introduït aquesta disciplina a Olot, Eveli Barnadas, al domicili d'aquest, situat al carrer de Sant Tomàs. Jaume Gassiot va ser, a més, un home preocupat per la cultura i per la política (va ser un membre destacat del Centre Nacionalista Republicà, l'any 1910). L'interès per la radiologia va moure Jaume Gassiot a incorporar posteriorment a la façana de casa seva un element no previst en el projecte inicial: l'estàtua d'una figura femenina com a al·legoria de la radiologia. La va encarregar a l'escultor i decorador Rossend Aubert Cros (Olot, 1879-1915), que més tard seria regidor de l'Ajuntament d'Olot en el bienni 1914-1915 i president de Concentració Republicana Democràtica. És probable que l'afinitat política que mantenien els dos personatges contribuís a aquesta elecció.

+  Antoni Mayans, Xavier Puigvert, "Aniversari: La Casa Gassiot d'Olot", Coup De Fouet nº 17, 2011


1912-19  —  Habitatges Unifamiliars Cal Totxo, 11-15 (Barcelona)


Col·laborador: Josep Masdeu | Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona


[Camí de Cal Totxo, 11-13-15, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Autor: Josep Masdeu i Alfred Paluzie | Estil: Modernista | Ús original: Residencial] Conjunt de cases modernistes de la urbanització "Colònia Tibidabo", realitzada al cim de la muntanya del Tibidabo a principi d'aquest segle. El conjunt el formen tres habitatges unifamiliars aïllats, situats sota del camí de Cal Totxo, i bastits seguint el mateix model. Cadascun d'aquests models el forma una casa de planta baixa i planta pis, de planta sensiblement quadrada, coberta a dues aigües. La planta baixa, sota el nivell del carrer, conté tota la zona residencial de l'edifici, essent la planta pis tan sols un espai central, remarcable en façana i característic d'aquest conjunt.
Els materials emprats en el tractament de les façanes són estucs lliscats i ceràmiques envidriades de color en teules i elements ornamentals. Són destacables les marquesines de vidre de la porta principal.

+  "Habitatges Unifamiliars", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona


1912-19  —  Vil·la Tibidabo (Barcelona)


Col·laborador: Josep Masdeu | Flickr


[Camí de Cal Totxo, 12-18, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Autor: Josep Masdeu i Alfred Paluzie | Estil: Modernista | Ús original: Residencial] Edifici d'habitages plurifamiliar i aïllat, de planta baixa i planta pis. Constitueix un paral·lelepípede de grans dimensions, situat sobre un aterrassat artificial que conté en el seu interior alguns garatges i magatzems generals de l'edifici. Conté vuit habitatges, quatre dels quals tenen l'accés per la façana principal, i els quatre restants per la posterior i mitjançant una escala pont que els comunica amb una terrassa superior. El tractament de les façanes és molt eclèctic, amb estuc llis lliscat, emmarcats de finestres i acroteris com a coronament de l'edifici. Actualment està en ús i s'utilitza com a residència permanent.

+  "Vil·la Tibidabo", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona


1913  —  El 30 de novembre deixa el càrrec d'Arquitecte municipal (Olot)


La Casa Gassiot | Panoramio


L'arquitecte va obrir despatx a Barcelona en una data que desconeixem, i durant anys va compaginar la feina a aquella ciutat i a Olot, com ho evidencien diversos projectes datats a Barcelona mentre era arquitecte municipal olotí. Imaginem que quan les coses li van començar a anar bé va decidir renunciar a la plaça municipal, ja que el desplaçament entre les dues poblacions havia de ser tot un calvari, sobretot si era un trajecte que s'havia de fer sovint.
Els darrers projectes dels quals tenim referència [a Olot] van ser un conjunt de cases del carrer de Vilanova, una de les vies principals de l'eixampla que havia projectat al sud-oest de la població, on va fer cases unifamiliars i de pisos entre parets mitgeres, un tipus de construcció que abundava als nous carrers de la ciutat, que anava creixent. Tots els projectes tenien diversos estilemes modernistes, molts dels quals han anat desapareixent. Aquest fet evidencia que en els darrers temps s'han perdut diversos elements d'interès del paisatge urbà de les nostres poblacions.
En la sessió municipal del dia 25 de setembre de 1913 els membres del consistori van llegir la carta que els havia enviat Paluzie, on deia: "sent-li convenient per als seus interessos particulars haver d'absentar-se d'aquesta ciutat es veu en el cas d'haver de renunciar des del pròxim primer d'octubre al càrrec d'Arquitecte municipal que des de l'onze de juliol de 1902 ha estat exercint". Tot i la renúncia, Paluzie s'oferia a continuar fent les tasques pròpies del càrrec fins que s'hi incorporés el nou arquitecte, que va ser el gironí Joan Roca i Pinet; per tant, devia fer-ho fins al 30 de novembre de 1913, ja que el seu successor va incorporar-se al lloc el dia següent.
Havia estat nomenat en la sessió municipal del 10 de juliol de 1902 i va prendre possessió el dia següent. En total va ocupar el càrrec poc més d'onze anys. Paluzie, un cop desvinculat del compromís amb el municipi i residint a Barcelona, va continuar relacionat amb Olot, tant emotivament com professional, ja que hi tenia família i residència, i regularment hi passava temporades. L'obra d'aquest arquitecte a terres gironines es va centrar a la Garrotxa i de manera especial a Olot. Diversos arquitectes van treballar a la ciutat durant aquest període, alguns hi van fer poques obres, altres hi van projectar més construccions, però Paluzie és, amb diferència, qui aportà més obres modernistes al paisatge urbà olotí.

+  Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006


1914  —  (Possible atribució:) Casa Farriols (Barcelona)


Casa Farriols | Flickr



Projecte per a la desapareguda Casa Castanyer i finestra de la Casa Farriols | VPTmod.blogspot.com | Flickr


La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada. Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.
Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista. El plànol adjunt es troba a l'Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

+  Valentí Pons, "Barcelona - Via Augusta, 298-300", VPTmod.blogspot.com, 6 de juny del 2009


1943  —  El 17 de gener mor a Barcelona


Merlet a una cantonada de la casa G. Vila, just on hi hauria d'haver hagut un gran pinacle amb un drac | Flickr


El fons documental d'Alfred Paluzie que s'ha conservat prové d'un conjunt de carpetes que eren guardades a la casa del carrer de Sant Rafael, on l'arquitecte residí en els seus anys d'estada a Olot, i que ens han arribat a nosaltres. La documentació, evidentment molt incompleta pel que fa a la seva activitat professional i artística, s'agrupa en sis carpetes, cadascuna de les quals conté temes molt diversos. És possible que molta altra documentació s'hagi perdut en el transcurs dels anys, atesos els canvis que ha sofert la casa de Sant Rafael en relació amb els seus ocupants. El període que abasta aquest fons, quan fa referència a Olot, va de 1902 fins a 1913, uns anys després que n'Alfred deixés el càrrec d'arquitecte municipal.
Entre la documentació de les carpetes s'hi troben dibuixos a llapis, tinta i aquarel·la de croquis de diverses obres; projectes de serveis tècnics i construccions diverses; estudis sobre divisòries de finques, alineacions de carrers, valoracions i plànols de permutes de finques, laudes, peritatges judicials...; correspondència amb l'alcaldia d'Olot, relativa a encàrrecs concrets sobre qüestions municipals i del planejament urbà; documentació relativa al projecte d'escoles municipals de Castellfollit de la Roca i a un projecte de "casa econòmica"... Finalment, també hi consten un dibuix del drac i els plànols de la casa de Gaietà Vila, al capdavall del passeig de Miquel Blay. En conjunt, el fons aplega 71 dossiers que comprenen, alguns, molts documents diversos.

+  Lluís Paluzie, "El fons olotí d'Alfred Paluzie i Lucena", El Cartipàs nº 36, novembre del 2009



Detall del coronament de la Casa Gaietà Vila, just a sota dels merlets | Flickr


El Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), a través de la seva demarcació de Girona, participa en una exposició dedicada al modernisme europeu que té lloc a Istanbul (Turquia) fins al 31 de juliol. L'exposició, Art Nouveau (1890-1930) D'Europe a Istanbul, s'ha organitzat amb motiu del XXII Congrés Mundial d'Arquitectura i està ubicada a l'edifici Darphane del palau Topkapi d'Istanbul. La mostra, comissariada per l'arquitecta Anna Albó, pretén oferir una mirada comparativa dels diferents modernismes europeus a partir de l'arquitectura de la ciutat turca. En l'exposició d'Istanbul, el COAC de Girona ha participat amb una selecció de fotografies actuals i de plànols originals de 17 edificis modernistes de Girona, Figueres, Olot, Palafrugell, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols i Santa Coloma de Farners.
Aquests edificis són obres de Josep Azemar i Pont, Alfred Paluzie i Lucena, General Guitart i Lostaló, i Joan Roca i Pinet. També destaquen les obres que tenen a les comarques gironines Lluís Domènech i Muntaner, i Joan Rubió i Bellver. Encara que la figura més destacada de l'exposició és la de Rafael Masó i Valentí, a la producció del qual es vol donar un caràcter més internacional, i de qui s'han presentat projectes com la farinera Teixidor o la Casa de la Punxa, totes dues a Girona, a més a més de la cooperativa L'Econòmica Palafrugellenca o la Casa Cases de Sant Feliu de Guíxols.
El Col·legi d'Arquitectes ha comptat amb la col·laboració de l'Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), que anteriorment havia fet un treball d'investigació sobre el modernisme i noucentisme gironí, i més concretament sobre l'arquitecte Rafael Masó, en el marc del programa Cultura 2000 de la Unió Europea de l'any 2003: L'arquitectura modernista a París, Girona i Bucarest.
Les construccions gironines d'Azemar representades a Istanbul són l'antic escorxador municipal de Figueres o la Casa Salleras. De l'arquitecte General Guitart hi ha Can Màrius de Palafrugell, i d'Alfred Paluzie la Casa Dracs [Gaietà Vila] d'Olot. Joan Roca està representat amb la Casa Norat de Girona i l'edifici de la fàbrica Can Descals d'Olot. Lluís Domènech i Muntaner hi té la Casa Solà Morales d'Olot. Finalment, Joan Rubió, que va ser col·laborador de Gaudí, és present a la mostra amb Sant Miquel de la Roqueta, de Ripoll.

+  "Girona representa Europa en una exposició a Istanbul sobre...", Diari de Girona, 6 de juliol del 2005