21 de maig del 2012 — Joan Margarit visita Ariadna Oltra i caça al vol "Chelsea Bridge"

Ariadna Oltra, desembre del 2011  |  Semproniana


Ariadna Oltra

El sempre espès Josep Cuní va deixar "Els Matins" de TV3 el setembre passat per presentar un nou programa a 8TV: el vespertí "8 al Dia". Des d'aleshores tenim una nova olla de grills (una altra!), a la cadena de l'infaust Grup Godó, amb les cotorres tertulianes habituals: Gabanchos, Calvets, Milians, Nebreres, Francesc-Marcs, Cuyassos, etc. Ara ja tenim safareig i discussions sobre retallades i independència al matí, al migdia i a l'hora de sopar. I més que en vinguin. Una de les coses bones derivades de la marxa d'en Cuní fou que Ariadna Oltra —que a part de tenir uns fantàstics ulls felins que desmunten a qui sigui i un deliciós somriure maliciosament encantador té el cap prou ben moblat— es fes càrrec de la conducció d'Els Matins. De moment, tot i la seva joventut, se'n surt prou bé i sap fer callar les cotorres quan toca. Directora d'orquestra.

La vocació original d'Ariadna Oltra no era, però, ni la de directora d'orquestra ni la de periodista: volia ser arquitecta. Tanmateix, i tal i com han anat les coses aquests últims anys de crisi, prou bé que va fer de no estudiar arquitectura. Ara, ben instal·lada en el món del periodisme, pot mirar-se (i admirar) l'arquitectura des de la distància disciplinar, que sempre és més saludable. La seva vocació arquitectònica la confessava en un d'aquells estranys, per confusos i no poc tediosos, retrats-entrevista del diari AVUI fets per Bibiana Ballbè, l'octubre del 2010:

T'agrades a les fotos? "Gens. A la tele tampoc. I de perfil, encara menys! No m'hi reconec." L'Ariadna no s'agrada a les fotos, però li agrada la fotografia. I la natació, i l'esquí i el submarinisme. És hiperactiva. No sap no fer res i fa anys que no seu al sofà simplement a estar; a badar. "Abans agafo el cotxe i marxo a conduir." Amb destí o sense? "Amb destí." Sempre has tingut clar on volies arribar? "No. M'ho he anat trobant. Crec que sembla que tingui les coses més clares del que realment les tinc. Tinc dubtes i pors, com tothom. I ja m'està bé. Em faria por tenir-ho tot clar."

Això teu és vocacional? "No. Jo volia ser arquitecte. El periodisme no era una vocació, però ara no m'imagino fent una altra cosa." La teva és una carrera molt coherent. Recordes quan el Cuní et va fitxar? "Sí, i recordo que em va fer molt respecte. Em feia por fer un magazín; no m'he tingut mai per massa graciosa, i em feia por estrenar-me en segons quin registre. Jo em tinc per una persona molt poc creativa i això em genera inseguretat." Quins son els teus punts forts? "La constància. La voluntat. I la capacitat de concentració. Jo havia sigut nedadora professional, i crec que això hi té molt a veure."

L'exnedadora professional fent submarinisme amateur a les illes Medes, estiu del 2011  |  El Periódico


A dia d'avui, n'Oltra ja no és nedadora professional i no ha arribat a ser arquitecta (de moment, si més no). Però, en canvi, ocupa una privilegiada posició que li permet fer entrevistes a tort i a dret a la gent que s'asseu a allò que l'hilarant Chris Elliott —ex-partenaire de David Letterman al mític Late Night— anomenava "the hot seat". Això vol dir que, de tant en tant, la mestressa pot entrevistar a algun arquitecte: la seva vocació original. Aquest passat 1 de juliol, en una conversa amb el diari Ara, explicava que un dels seus entrevistats que més admirava era l'arquitecte i poeta Joan Margarit, qui passà pels Matins el 21 de maig. Arquitectura i poesia, combinades, semblen un trumfo força clar per guanyar-se a aquesta noia. Si més no, per guanyar-se-la com a contertuliana. Aquestes són les dues entrevistes esmentades:

Fragment de l'entrevista a l'Ariadna on comenta l'admiració per en Margarit, juliol del 2012  |  Ara

Entrevista de l'Ariadna a en Margarit a Els Matins, 21 de maig del 2012  |  TV3


L'entrevista

Transcric la conversa entre en Margarit i n'Ariadna, ni que sigui perquè alguns dels aforismes que deixa anar el ja jubilat poeta-arquitecte estructurista —alguns prou brillants o, com a mínim, no pas pitjors que algunes de les cites que maldestrament encapçalen les memòries d'alguns projectes d'arquitectura (o làmines de concursos)— quedin registrats per les aranyes robòtiques de Google. Un dels més afortunats i difícils de rebatre, de tant senzill com és (bé, tots els aforismes i axiomes d'aquest món ho són) és aquest: "No et garanteix res l'art".
En Margarit, però, a l'inici de l'entrevista contraposa massa abrandadament art i arquitectura —entesa com a ofici— i aquí sí que l'erra: en l'art hi ha inclosa, definitivament, l'arquitectura (tant la disciplina artística com la professió)... potser no la firmitas (l'especialitat d'en Margarit), potser no la utilitas, però sí la venustas: no hi ha, ni hi ha hagut mai, cap garantia apriorística d'èxit plàstic per a cap arquitecte. En cap projecte. L'arquitectura sempre és atzar, és a dir, Art total:

Ariadna Oltra: Joan Margarit, jo deia abans: "arquitecte i poeta", però em diu: "no, no, només poeta, jo només sóc poeta..."
Joan Margarit: Home, ja fa deu anys que pràcticament només faig que poesia... Poesia l'he feta tota la vida, arquitectura l'he feta una part. La poesia no és un ofici.

AO: No és un ofici?
JM: No, és clar. I per això necessites tenir un ofici i per això sóc arquitecte, com podria haver estat dentista o com podria ser guixaire. Però la poesia és una altra història.

AO: I com que vostè era arquitecte això li deixava més llibertat a l'hora de fer poesia?
JM: No, és que tots els poetes han de tenir aquesta... Mira, l'ofici té una característica fantàstica i és que tu l'aprens i el comences a excercir. I si l'exerceixes amb un mínim de bona fe —que és el què tothom fa, tothom té ganes de fer-ho bé i estudia i procura avançar i tot això— doncs als quaranta anys ets millor en el teu ofici que als vint. I als cinquanta millor que als quaranta. Això és una garantia, un no es pot imaginar la meravella que és això.
Però és que amb l'art no passa això. Tu et llences a l'art als vint anys, la dedicació mental, emocional és absoluta i als quaranta anys pots ser un patata igual que als vint, o pitjor. No et garanteix res l'art. L'ofici et garanteix, amb l'ofici vius tranquil. Una altra cosa és que tinguis més o menys éxit, això és igual, però amb l'ofici tens una garantia: jo treballo, l'exerceixo bé, seré millor. Amb l'art això no passa.

N'Ariadna, esplèndida (els ulls, els ulls!), en una imatge promocional d'Els Matins d'Estiu, 2008  |  TV3

Tots els poemes (1975-2010), Joan Margarit, 2011  |  La Butxaca

AO: Tinc aquí a les mans aquesta antologia, Tots els poemes, de Joan Margarit des del 1975 fins al 2010. Fixem-nos ara en tota aquesta feina... I, aleshores, si no és ofici tot el què hi aquí, d'on ha sortit la força per escriure tot això?
JM: És que només té aquesta característica: que no és ofici. Tu has de parlar a la gent, has de parlar als lectors. Els lectors tenen una enorme característica —sinó no podries escriure res— i és que en el fons són com tu, és a dir, els hi passen les mateixes coses: tens les mateixes pors, els mateixos amors, els mateixos desamors... I, llavors, tu parles de l'únic que pots parlar que és de la teva vida, però buscant dins de la teva vida allò que també pertany a les vides dels altres. Això és una operació complexa, complicada, i pot ser que no te'n surtis, evidentment. És el què dèiem abans de l'ofici: [l'art] no et garanteix res.
Ara bé, si tu has de parlar de la teva vida vol dir que has de tenir una vida: una vida religiosa, una vida emocional, una vida sexual, una vida econòmica... has de tenir una vida. I els poetes tenen una vida. Per això, això que dius [al començament de l'entrevista] de "Joan Margarit, poeta i arquitecte"... doncs sí, i "marit de no-sé-qui", i "pare de no-sé-qui", i "germà de no-sé-qui", i moltes més coses, és clar.

AO: Joan Margarit diu que "llegim poesia per llegir-nos a un mateix", que lliga amb aquesta idea que vostè em deia. Però, és clar, quan jo llegeixo un poema que ha escrit vostè pensant en unes coses, però li dono una lectura meva diferent, això a l'autor com li prova?
JM: Miri, al llibre Marbre d'aire, que és un llibre que recull els poemes que he fet al voltant de les arts —al voltant de la pintura, de l'escultura, de l'arquitectura, de la música, etc, etc— hi ha un poema que es diu "Tors d'Apol·lo arcaic". Aquest poema parla d'un tors que, com a tal, és un tors grec que no té cap, ni braços, ni mans... és un tors. I el poema va explicant com la gent que el mira va acabant la figura. En el fons no saps mirar un tors: acabes imaginant-te un cap, i uns braços, i imaginant d'on ve aquell tors. Bé, un poema és semblant: el poema l'acaba sempre el lector. Si un poema tu el fas tancat, que el lector no pugui afegir-hi res, és un mal poema.

El poema "Tors d'Apol·lo arcaic" no només és un dels que recull el llibre recopilatori Marbre d'aire, sinó que n'és el que li proporciona el títol. L'editor, Sam Abrams, comenta al pròleg que "el marbre, base de l'escultura, s'ha convertit en aire, base de la veu poètica, el ritme, la mètrica". El text d'en Margarit, però, remet a un altre conegut poema del famós autor austríac Rainer Maria Rilke escrit el 1908 i que porta exactament el mateix títol: "Archaic Torso of Apollo" ("Archaïscher Torso Apollos", en l'original en alemany).
Rilke se sentia fascinat per la descoberta, el 1872 a l'antiga ciutat grega de Milet (ara Turquia), d'un tors de marbre que alguns estudiosos emparenten amb l'Apol·lo de bronze fet per l'escultor corinti Kanachos de Sició, el segle VI aC, per al temple grec de Didyma. Aquest tors de marbre que inspirà a Rilke és conegut com el Tors de Milet i està exposat al Museu del Louvre de París. Tant el poema d'en Rilke com el d'en Margarit fan referència a aquesta preuada peça marmòria conservada al museu francès.

El Tors de Milet i el tors d'una Afrodita del segle II (còpia romana d'un tors original grec, de Cnidos, perdut)  |  Flickr   Flickr

Ambdós poemes fan un trajecte similar. Tot partint de la morfologia incompleta del Tors de Milet i de la impossibilitat per part de l'espectador de no poder deixar d'imaginar quina mena de cap i extremitats hauria tingut l'estàtua en la seva forma original, acaben llençant quelcom semblant a una moral final: Rilke intenta fer-ne una sobre la vida, en Margarit prova de fer-ne una sobre l'art de la poesia.
A continuació els dos poemes germans (o, si més no, parents): a l'esquerra el d'en Rilke —que pel què expliquen tant The Guardian com Jacket Magazine és molt complicat de traduir de l'original alemany a l'anglès— i a la dreta el d'en Margarit —el qual fou publicat per primer cop el 1995 al llibre Aiguaforts, de Columna Edicions—:

Archaic Torso of Apollo
(Rainer Maria Rilke)

We didn't understand that outrageous head, the eyes
whose irises actually flowered. But his torso
still stares like a chandelier turned low,
dimmed to illuminate just its own steady

flame. Why else would the crease
of the chest muscles blind you? And the slight
tensing of the loin — it's nothing if not a smile
traveling to his center on a journey to procreation.

If not, this would only be a fragment
of mutilated stone under the shoulders' transparent
slump. Wouldn't glisten, anymore than a predator's

fur, or leap like radiating star fire.
Because there isn't any single part of it that isn't
watching you. You have to live another life.
Tors d'Apol·lo arcaic
(Joan Margarit)

Captivats per la pedra, tots admiren
—imaginant-lo radiant, complet—
el dur rostre del déu, amb el somriure
que saben esculpit en el no-res.

Cadascú veu el seu miratge estricte,
la boca amb un somriure, el front serè.
Tots admiren uns braços, les mans grises,
sense armes, o amb l'espasa alçada al cel.

Tota aquesta bellesa és marbre d'aire,
l'estàtua que mai no existirà
més que com cadascú l'ha imaginat.

Un poema és també un fragment exacte
que busca amb força ser acabat pels altres.
Un poema és un tors d'Apol·lo arcaic.

El Tors de Milet, exposat al Louvre. Obra esculpida pels volts de 480-470 aC  |  Flickr

Un suggeridor Tors d'Ariadna, a la Gala del Català de l'Any, maig del 2012. Obra esculpida el 1979 a Barcelona  |  La Vestiteca de TV3


AO: I abans d'acabar [el poema per part del lector] també és un pas escoltar el poeta recitar la seva obra.
JM: Això és un tema complicat. Hi ha gent, molt bons lectors de poesia, que no els agrada sentir recitar a ningú, ni al propi poeta, perquè és com una interferència. Això jo ho entenc perfectament i ho respecto, és clar. I la prova és que tens més lectors que no gent que ve als teus recitals... això també vol dir alguna cosa.

AO: A mi m'agradaria que recités Joan Margarit ara mateix un que jo he escollit, "L'educació sentimental" [Aiguaforts, 1995], que és un dels poemes que hi ha en aquest Marbre d'aire que Sam Abrams ha compilat. Un llibre que es presenta aquesta setmana...
JM: Ha fet més que compilar el Sam. És una persona complexa, també, que ha fet bastant més que compilar: ha organitzat una sèrie de poemes, extraient-los... és una gran feina. A més el Sam ja havia fet coses d'aquestes, havia fet un parell d'antologies meves: Barcelona amor final [Proa, 2007], que són poemes al voltant de la ciutat de Barcelona, i després havia fet Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa [Proa, 2003], que és una altra antologia. És a dir, ell ja havia fet molta gimnàstica fins arribar a aquest llibre. Però llegim això si vols...:

Margarit recitant al CCCB, durant el Kosmopolis 2011  |  Flickr
L'educació sentimental
(Joan Margarit)

Solia dir-me amb el seu vell menyspreu:
no serveix per a res la poesia.
Volia ensinistrar-me en un infern
on distreure's és perdre la partida
i on només els diners fan passar el fred

de l'edat. Però en canvi no sabia
que és per això que la necessitem,
i que cal rastrejar la poesia
pels hospitals i pels jutjats: més tard
ja acabarà parlant de l'estimada.

Hi ha poesia fins i tot en gent
com el meu pare, que odià la vida.
I tenia raó en allò que deia:
no serveix per a res, la que ell llegia.

AO: Es pot parlar de tot en poesia.
JM: Sí, és clar. El què passa és que no és fàcil parlar de tot... però sí, es pot parlar de tot.

AO: Però Joan Margarit ha arribat a fer una poesia, un poema, d'un judici a l'audiència on havia de declarar com a pèrit amb uns col·legues... Fa una poesia que explica aquest moment!
JM: Sí, aquest poema està fet a l'Audiència de Santander, on va caure l'Hotel Bahía i va matar a 8 o 9 treballadors que estaven, precisament, desguassant-lo. I a les ruïnes aquelles vam haver d'investigar perquè havia caigut, i allà estava jo fent aquest peritatge, fent la meva feina, fent una part de la meva vida. I descobrint, ara ho recordo, que per exemple s'estaven enduent —era un hotel antic, d'època— les banyeres per salvar-les, com a antiguitats.
Llavors les banyeres, per no treure-les del quarto de bany a l'habitació, i de l'habitació per la porta al passadís i endur-se-les, com que estaven enderrocant-lo doncs les treien directament: feien un forat a la paret i les treien pel passadís. Amb la qual cosa van malmetre tots els envans —que amb els anys eren més que envans, eren ja envans de càrrega— i a l'anar traient banyeres n'hi va haver una que la van treure i... l'hotel va caure. Ara, això, amb un munt de runes, tampoc és fàcil de descobrir; però bé, passa com amb els incendis dels boscos: tampoc entens com descobreixen a on va començar però... per això serveix la tecnologia.

AO: I vostè en una situació així treu llapis, paper i escriu.
JM: Això sempre. És que si tu esperes, com diuen els clàssics, que tinguis tranquilitat, una bona vista, l'esperit assossegat per a escriure un poema... no, això és literatura. No va així. Per escriure un poema només es necessita una cosa que és tenir la necessitat imperiosa d'escriure'l, després saber escriure'l i, per últim, que la naturalesa t'hagi dotat d'això que es diu inspiració.

El poema que en Margarit féu sobre la tragèdia de l'Hotel Bahía de Santander —que col·lapsà el 27 de gener de 1992 a primera hora del matí, ocasionant la mort a 6 persones— es diu "A l'Audiència" i fou publicat per primer cop el 1999 al llibre Estació de França (Editorial Hiperión). El 2006, al llibret [pdf] d'un disc de Xavier Ribalta que musicava diversos poemes d'en Margarit, el propi poeta n'explicava més detalls:
"'A l'Audiència' va ser escrit a l'Audiència de Santander, mentre declarava com a pèrit de la defensa de dos arquitectes inculpats per la caiguda de l'hotel Bahía. Plovia, i a la sala —massa petita— ens premíem jutges, fiscals, defensors, acusats, pèrits i públic. Hi havia unes claraboies damunt de les quals batia la pluja. Es va poder demostrar la innocència dels arquitectes, un d'ells greument malalt a causa de les penalitats passades".

L'Hotel Bahía de Santander el dia que va caure  |  El Diario Montañés
A l'Audiència
(Joan Margarit)

En la petita sala del jutjat,
damunt les claraboies de llum grisa
la pluja bat igual que el mar.
Un peu s'està gronxant d'impaciència.
Els gastats miralls negres de les togues
reflecteixen la culpa.

La llei no mira com estrany l'estrany
i guarda als soterranis
proves i peces de convicció
com les prestatgeries d'un drapaire;
lligalls amuntegats
subjectats per les cordes de la mort.

Pesa la pluja, el seu murmuri diu
que el bé és comú i el mal és personal.
Es va fent fosc: les togues es despleguen
com grans ratapinyades al capvespre.
Tots tenim fesomia de culpable
i una vella mirada de fiscal.

AO: Quan va trobar el què vostè diu "la veu pròpia del poeta"?
JM: Jo cap allà als 40 anys. I he escrit des dels 18... [n'Ariadna somriu, captant de seguida el sentit mig-tràgic mig-filosòfic de les paraules d'en Margarit]. Sí, és que ja et dic, no és un ofici, és un altra història... És una altra història i amb molt de risc.

AO: Amb molt de risc?
JM: Sí, perquè com sempre el què es veu és la superfície, la persona que ha trobat una mica la seva veu, ha fet algun bon poema, ha fet alguna cosa... Però és que després hi ha milers i milers i milers de persones que fracassen en això de l'art. I fracassar en l'art vol dir fracassar a la vida, perquè no te n'adones que fracasses fins pràcticament al final. Té un punt de dramàtic.

AO: Quin és el sentit de la seva obra? Quin és el sentit que vol que quedi després de Joan Margarit?
JM: Miri, la defensa d'uns valors, que a mi em sembla que no són morals sinó que són de pura vida, de pura subsistència de l'ésser humà, com són l'admiració. És a dir, valorar coses com l'admiració que són la base del respecte i fins i tot de l'amor: l'amor comença sempre amb admiració. I jo veig al meu voltant que és molt més fàcil que imperi el menyspreu que no pas l'admiració. Això ho veiem, per exemple, al nostre país. Nosaltres som un país a on els sentiments d'enveja i menyspreu primen més que els d'admiració i afecte. I això fa molt mal.
Però és que no és fàcil admirar, perquè si no tens cultura no pots admirar. Has de tenir cultura d'alguna manera, i no vol dir que només sigui cultura llegir en Shakespeare, hi ha moltes maneres de tenir cultura. Però si no tens cultura no admires. S'ha d'explicar per a què serveix la cultura: la cultura serveix per a sobreviure, serveix per a resistir el dolor, serveix per a totes aquestes coses! Per a tot això no serveix la ciència. El càlcul d'estructures a mi em serveix per a aguantar un edifici, però si es mor la meva mare no em serveix per a res el càlcul d'estructures. I la vida està, molta part, feta de més coses que aguantar edificis. I a aquestes coses, sense la cultura, no s'hi té accés. Si vostè no cultiva, si no té a dins alguna cosa relacionada amb la poesia, la música, la pintura, amb la filosofia si vol, vostè està vivint al planeta dels simis. I al planeta dels simis el dolor és el què impera.

[...] AO: A qui admira Joan Margarit?
JM: Ui, a molta, molta, molta, molta gent. No ens hi cabria en aquest plató: la meva història és una història d'admiracions, afortunadament. I ho recomano més que el menyspreu. El menyspreu no et serveix més que per a un exabrupte, i al cap d'un minut ja estàs trist una altra vegada.

Una admirable Ariadna, a la Gala del Català de l'Any, maig del 2012  |  La Vestiteca de TV3   La Vestiteca de TV3


AO: Es llegeix poca poesia...
JM: No, miri... hi ha una relació entre l'esforç i la dedicació. És lògic que les persones en una primera aproximació tendeixin a buscar qüestions més fàcils d'arribar. Després, quan et fas una mica més gran aprens que aquí no es regala res i que, per tant, si tu una música no l'has pagada amb haver d'estar atent, amb haver d'aprendre-la i ha entrat de seguida [per una orella] també et sortirà de seguida [per l'altra orella]. Això és —aquesta frase catalana—, aquí no es regala res, no hi ha duros a quatre pessetes.
Per tant, igual que aprendre a escoltar Bach és difícil però en canvi no hi ha res que doni tant, que retorni tant la inversió com escoltar Bach, doncs amb la poesia passa igual. Hi ha el llibre que entra a la primera i que també sortirà a la primera —aquell llibre que en diem "de consum"—, i després hi ha el llibre que l'has de suar una mica però que et retorna sempre amb molta torna tot el què has invertit. La poesia és això. Com la música, també, la bona música, la música que queda. Aquella música que d'aquí a quaranta anys et continuarà salvant no és una música en la qual puguis entrar en tres segons.

AO: A vostè el salva, a banda de Bach, també això que ara sona?
[De fons, al plató d'Els Matins, comença a sonar exactament aquesta versió d'aquí baix de l'estàndard de jazz de Billy Strayhorn "Chelsea Bridge", interpretat per Ben Webster el 1964. Joan Margarit triga exactament (i paradoxalment, tenint en compte el què ha dit a la resposta anterior) 3 segons —només 3 segons!— a reconèixer-la. Aquest home, més que admirar, deu adorar a Ben Webster...]

Ben Webster, "Chelsea Bridge", 1964  |  YouTube
JM: [riu] Això és Ben Webster! Això és Ben Webster!

AO: L'ha reconegut a l'instant...
JM: Sí, és clar! Amb la música em passa que arribo fins a Xostakóvitx, fins a Stravinski... és a dir, arribo fins als anys quaranta. I a partir d'aleshores jo ja no m'hi entenc gaire: m'he fet gran. Llavors faig una finta i continuo pel jazz i, per a mi, això és la música moderna, que en diuen. És la música amb la qual continuo des de Beethoven, Brahms, Liszt... fins a Xostakóvitx o Stravinski, i llavors comença el jazz i a mi em serveix per a continuar. Però això no és cap... és que em surt així.

AO: Escolta música cada dia?
JM: Sí, és clar. I per sort tinc una persona a casa —amb la qual ara ja estem sols— que encara li agrada més que a mi. Per tant a casa nostra sempre hi ha música.

AO: Com és un dia, ara mateix, a la vida de Joan Margarit? Què fa?
JM: Home, ara la vida és una vida de jubilat en la qual, per exemple, em veig amb els amics, estic moltes hores llegint i escrivint. Sobretot escrivint perquè cada vegada més he d'escriure més i llençar més per quedar el què quedi, i és lògic perquè és un tema d'exigència: si quan et vas fent vell no t'exigeixes, és molt avorrit aleshores. O sigui que passo moltes hores llegint i escrivint, i m'agrada escoltar música també de fons. I això que diuen "no, és que la música de fons no, s'ha d'escoltar de veritat", doncs no, jo l'escolto de veritat i de mentida, per entendre'ns. La poso de fons i a vegades em desenganxo absolutament i ni la sento. De sobte torna a venir, de sobte deixo el què estic fent i m'estic una estona escoltant allò.
I això em passa fins i tot als concerts: jo als concerts m'hi haig d'endur paper i ploma i, de tant en tant, també desconnecto i me n'haig d'anar a un altre lloc i llavors torno a connectar. És que la música ho permet això, sobretot si la peça que estàs sentint no és la primera vegada, ni la segona ni la que fa cinquanta que la sents, doncs t'ho pots permetre, la coneixes suficient: és un vell amic que està allà, i va i ve. I així passo molta part del dia... Faig esport a primera hora del matí, nedo una estona, passejo i vaig molt encara als cafès —o en el què es converteixen ara els cafès, però m'és igual—, un lloc on hi ha gent i cadascú està a la seva taula i estàs sol en companyia: fantàstic.

"... i cadascú està a la seva taula i estàs sol en companyia: fantàstic"  |  Amics del MNAC


AO: En aquest Marbre d'aire, que es presenta aquesta setmana, hi ha un poema inèdit que és "Paratge".
JM: Sí, és sobre Andorra. És que aquesta editorial és d'Andorra.

AO: És una editorial petita.
JM: És petita com les que ara surten, i tenen potència, i salvaran el món de l'edició seriosa.

AO: Però és que, a més a més, vostè té una relació amb Andorra.
JM: Sí, jo tinc una relació d'adolescència. I per això aquestes persones d'aquesta editorial —una editorial magnífica [l'Editorial Andorra] que ara intenta entrar a Barcelona—, amb aquest atractiu i la relació que jo tenia amb la generació anterior d'aquesta editorial, a Andorra, a on el meu pare hi va fer un hotel per ells... i hi ha un primer poema que és diu "Hotel Andorra Park"... i jo em vaig enamorar de la filla... i hi ha una relació, diguéssim, d'adolescència, i... [en Margarit, tot recordant alegrament els seus anys d'adolescència a Andorra, s'excita per moments, concatenant episodi rere episodi, fins que n'Ariadna, empeltada de l'excitació, surt corrents a ajudar-lo:]

AO: Hi ha vida, en definitiva!
JM: [quasi desbocat] Hi ha vida, aquí també!... [més tranquil] I, llavors, a mi m'ha agradat molt fer amb ells aquest llibre que, repeteixo, ha fet el Sam Abrams i que per tant fer-los-hi companyia amb això m'ha agradat molt.

"... Hi ha vida, en definitiva!": n'Ariadna i en Margarit en plena escalada d'excitació discursiva

Un article del diari digital Vilaweb ["Joan Margarit i la 'connexió andorrana'"], el mateix juliol del 2012 i en ocasió de la publicació de Marbre d'aire, explica la relació de l'estructurista lletraferit amb Andorra:
"El pare del poeta i arquitecte Joan Margarit també era arquitecte i va treballar per a l'empresari hoteler Bartomeu Rebés construint el primer pavelló del Park Hotel Andorra, un dels més importants del país. En aquella època, a la primeria dels anys cinquanta, un Margarit adolescent, de dotze anys, hi va fer algunes estades. El futur poeta va viure un primer amor per la filla petita de la família Rebés.
Ara, més de seixanta anys després, la connexió andorrana de Margarit amb la família Rebés torna a fer-se sensible al llibre Marbre d'aire, una selecció de poemes dedicats a les arts, amb un d'inèdit, que publica l'Editorial Andorra, propietat dels Rebés. Margarit titula l'inèdit "Paratge", i evoca tota aquella època a Andorra. Aquest poema està posat l'últim. El primer, a mode de pòrtic, no és inèdit, es va publicar a Casa de misericòrdia [Proa, 2007], però també fa referència a la relació del poeta amb el país del Pirineu. Es diu "Hotel Andorra Park", i aquest sí que recorda

"aquell noi" que
"va amagar sota una pedra
una carta d'amor i va fer un mapa,
el veritable mapa d'un tresor"."

Oltra a l'aire lliure... having a ball (anglès per: passant-s'ho teta)  |  Ets el què menges

AO: Deia que ["Paratge"] era un poema inèdit, i vostè m'ha dit abans que estava escrivint. Tindrem nou poemari de Joan Margarit a finals d'any?
JM: Sí, a finals d'any, i tant.

AO: I de què parla?
JM: De què parlo? Miri, l'introdueix una cita d'en Josep Pla que em va facilitar el Pere Rovira, que és un gran buscador de coses d'en Pla. I la cita ve a dir —ara no la recordo textualment— que el parlar del passat, o el què se'n diuen biografies, totes s'haurien de fer en vers. Perquè si la poesia no serveix per a això, diu, per a què serveix sinó? I és veritat: l'autèntica exploració del passat és la poesia. Viure és estar atent a allò nou i contínuament explorant el vell, aquest doble joc es dóna sempre.

AO: De fet, vostè també diu que no hi ha poesia que no sigui autobiogràfica.
JM: No, no n'hi ha cap. Pot ser explícita o implícita, d'això no hi ha dubte, són dues maneres de fer. Però aquesta mania de dir que només hi ha uns poetes que parlen de la pròpia vida i que n'hi ha d'altres que no... no, els que no també parlen de la pròpia vida! Perquè, escolti, em vol dir de què es pot parlar sinó de la pròpia vida?
És com aquell amic meu, que va anar un altre amic a veure'l a casa seva i quan se n'anava li va dir: "Escolta, tens moltes fotografies teves aquí a casa", i l'altre li diu "Què vols que tingui, les teves?"... I, és clar, és que és evident! només pots tenir les teves! Ara bé, has de buscar en les teves allò que no només és teu, sinó que és dels altres. Si tu en un poema només t'hi poses a tu no tindràs ni un lector, ni un! Hi has de posar la part teva que també és de l'altre. Llavors l'altre, quan el llegeixi, ha de poder dir: "Aquest —o aquesta— sóc jo". Aquest és l'objectiu de la poesia.

Joan Margarit (aquí a la feina: és estructurista de la Sagrada Família): "La meva història és una història d'admiracions"  |  Flickr

AO: "Intentar fer un bon poema és la meva manera d'estimar als altres", diu vostè.
JM: Sí, perquè és allò que t'expliquen de petit, que veus que tenen tanta raó: estimeu-vos els uns als altres. Però et ve de seguida el desassossec de dir "i com s'estima als altres?" Perquè, és clar, jo sé com estimar la meva mare, el meu germà, però... i aquell senyor d'allà baix? i aquell marroquí, aquella persona de l'Àfrica? com s'estima als altres? Tu has de trobar la teva manera d'estimar als altres, jo no en tinc cap altra més que fer un poema.

AO: Doncs... jo, almenys, em sento molt estimada per vostè a partir de tots aquests poemes.

Ain't that nice...?

Ariadna Oltra, febrer del 2010  |  Flickr


L'entrevista té encara una última pregunta més abans de finalitzar però és millor acabar-ne la transcripció amb aquesta dolça contrarèplica de n'Ariadna, perquè el moment té la seva gràcia: qui miri l'entrevista en vídeo veurà que en Margarit —home savi i experimentat de 74 anys, poeta bregat a l'hora d'enfrontar-se a les sinceritats sentimentals més directes o cruament exposades, tant les amoroses com les doloroses, i amb un notabilíssim nivell intel·lectual propi de qui sap calcular parts de l'estructura d'un dels edificis més complexos de tota Europa: la Sagrada Família—, davant de l'exposició de sinceritat neta i diàfana de la seva contertuliana ("em sento molt estimada per vostè", dit amb aquella innocent naturalitat) queda mig-descol·locat.

A la següent pregunta que li fa l'Oltra, tota eixerida, en Margarit, amb cara d'ànima desconcertada —o acorralada— no sap més que contestar amb un sec "No" dit amb la boca petita: l'il·lustre arquitecte, el gran poeta, KO d'un sol cop! ... Qui hagi vist més d'una entrevista de les que fa aquesta noia veurà que aquest no és un moment rar. N'ha fet, i en segueix fent, uns quants d'aquests girs imprevistos, ja sigui a mitja entrevista o cap al final quan ja té la presa afeblida, l'entrevistat al sac. Cal dir que, de vegades, la dona es passa tres pobles amb el seu to i dialèctica incisius però d'alguna manera sempre aconsegueix rectificar, reconduir l'entrevista i caure de peus, com un gat. Gata maula: o l'Ariadna és una cabra inconscientment boja, o és la periodista, la mostela, més espaviladament múrria que ha passat per TV3 últimament. O potser tot alhora.

Ariadna Oltra, 33 anys: cabra inconscientment boja o mostela espaviladament múrria?  |  Ara

Actualitzant aquest escrit uns mesos més tard, val la pena recuperar un altre exemple dels moviments simpàticament peculiars de n'Ariadna: en una entrevista amb Oriol Junqueras a Els Matins, el 17 d'octubre del 2012, la noia va intentar tornar a jugar al gat i a la rata amb l'entrevistat. L'intent consistia en posar a prova el sentit de l'humor —o la paciència— del president d'ERC ("Es deixa Solidaritat, i les CUP també...", vegeu el fragment aquí sota). Aquest cop la jugada no li va sortir bé i va haver de baixar la mirada com una nena de set anys que acaba de fer una entremaliadura. L'escena és simpàtica —i més amb en Junqueras, que és un home de tracte afable— i revela que a aquesta noia li agrada el risc calculat... fins el dia que es foti en un bon embolic. Sigui com sigui, està clar que n'Ariadna enganxa i té, ara mateix, una estrella netament ascendent a TV3. De moment, presentarà La Marató 2012:

Oltra, múrria, busca les pessigolles a Junqueras (pel fracàs de les negociacions per a formar una
candidatura independentista unitària entre ERC, SI i CUP). Errat el tret, s'arronsa i abaixa la mirada

Per últim i per tancar el text: qui remeni la xarxa buscant informació sobre l'Ariadna veurà que a la mestressa li plouen tant els elogis desmesurats (de "guapa!" i "boníssima entrevistadora" cap amunt) com les crítiques furibundes (de "sectària" i "aquesta noia és curteta" cap avall). És allò típic de no deixar a ningú indiferent — que, al capdevall, sempre és el millor elogi: que parlin bé o malament de tu... però que en parlin. Sovint, per la manera de fer, se la compara amb la referència obligada: Mònica Terribas, una altra entrevistadora que també esgarrapava —metafòricament— al convidat si aquest es mostrava rebel a l'hora de proporcionar informació. De fet i si no m'erro, va ser la pròpia Mònica, quan encara era directora de TV3, qui la va "beneir" com a substituta d'en Cuní a Els Matins: la mestra promocionant a la deixebla.

Òbviament, els criteris sospesats per Terribas a l'hora d'aprovar Oltra com a conductora d'Els Matins degueren ser, en la seva majoria, professionals. Però ni a la mateixa Mònica se li degué escapar a l'hora de jutjar la idoneïtat de la noia per al càrrec, allò mateix que va contribuir —a part de la frase "em sento molt estimada per vostè"— a deixar en Margarit un tant estabornit al final de l'entrevista: els ulls de n'Ariadna. Els ulls felins d'aquesta dona són encantadors, però també letals. Cap antologia de poesia —i encara menys saber calcular estructures— et pot salvar de caure dins del pou sense fons d'aquestes pupil·les. En Margarit, gat vell, va trigar 22 minuts a caure-hi, però, al final, ni ell se'n va salvar. Resultat final del partit (tot i els interessants aforismes del savi arquitecte-poeta): Ariadna 1 - Margarit 0... I que vagin passant.

Allò que al final de l'entrevista va acabar "domesticant" a tot un Joan Margarit: els ulls felins...  |  Flickr

... d'Ariadna Oltra, ulls molt més fascinants que qualsevol Tors de Milet  |  TV3


Actualització: segona entrevista

Mig any després d'aquesta primera entrevista, de la primera trobada entre una Ariadna cautelosa davant no només d'un personatge admirat sinó també d'un entrevistat encara desconegut, ambdós contertulians es van tornar a trobar el mes de novembre següent per a fer una nova entrevista a Els Matins, aprofitant que en Margarit publicava el nou poemari esmentat al final de l'entrevista anterior: Es perd el senyal [Proa, 2012].
Si a la primera entrevista l'Ariadna va acabar guanyant —amb una estratègia molt espavilada: mantenir-se prudent durant tota la xerrada fins al moment de perpetrar l'esgarrapada (la frase) final—, aquesta segona entrevista va acabar segurament en un empat. Empat més aviat propiciat per algun demèrit de la pròpia Ariadna, com la despistada relliscada del final —"Tornem a la realitat més pura i dura", patinada resolta, però, amb un somriure d'aquests que fa sovint articulant tots els 43 músculs de la cara, similars a aquells enlluernadors somriures que feia Julia Ormond fa uns anys—, que no pas per alguna jugada mestra d'en Margarit. De fet, el poeta en aquesta segona entrevista, tot i aportar alguna interessant nova sentència, més aviat repeteix alguns dels aforismes i insisteix sobre alguns dels tòpics que ja havia exposat mig any abans... Perdre el senyal deu implicar, també, un cert esgotament. Llei de vida.

Més contenta que un gínjol i a punt per tornar a entrevistar a un Margarit ara ja un tant més ben apamat

La disposició i actitud de l'abella reina d'Els Matins, però, és molt diferent en aquesta segona ocasió: conegut i apamat l'entrevistat, ara, i ja des del principi de la conversa, el marca de molt més a prop. Per una banda no s'està de qüestionar sense masses manies bona part d'aquests aforismes un tant grandiloqüents que sovint deixa anar en Margarit. I, per altra banda, mostra una familiaritat i alegria possiblement obtinguda gràcies a la confiança adquirida no només per l'èxit d'audiència d'Els Matins —del qual ella n'exerceix d'incondicional Mestra de Cerimònies (i programa que, com diria en Jean-Paul Desgrava, "ho està petant" aquesta segona temporada)— sinó també pel fet d'haver-se tret del pap l'admiració pel poeta a l'entrevista amb el diari Ara el passat juliol.

Es fa difícil dir quina de les dues converses és més distreta, però si la primera és més pausadament poètica aquesta segona és, segurament, més divertida. És possible que a la xarxa hi hagi algunes entrevistes fetes a en Margarit un tant més profundes, fetes per periodistes més especialitzats en el terreny cultural que no pas l'Ariadna que treballa especialment el camp de la política, però la química que comencen a mostrar aquest parell, el poeta i la mostela múrria (que a estones recorden aquells clàssics moments que protagonitzaven Mònica Terribas i Tomàs Molina a "La Nit al Dia"), segur que té força més gràcia. "També és la sal de la vida, això!" diu en Margarit quan li pregunta a l'Ariadna si ella, com ell, també diu mentides a la vida. "Sí, alguna" contesta, baixet, la segona mentre el primer esclata a riure... Hi ha molta més "sal" en aquestes dues entrevistes d'Els Matins que no pas en segons quines altres revisions erudites d'arquitectura, art i poesia.

43 músculs facials, tots en funcionament i articulats per a radiar llum i foc. A la dreta, el poeta sota el foc (minut 20:04 del vídeo)

De fet, a aquelles profunditats d'entrevista especialitzada on potser la conversa d'Els Matins, per falta de temps o pel què sigui, no hi pot acabar d'arribar —tot i que no cal treure-li mèrits: algunes de les preguntes de la periodista i algunes de les respostes del poeta estan força ben desenvolupades i resulten ben reeixides— sí que hi arriben els somriures còmplices de l'Ariadna i l'intent constant d'en Margarit per a fer-li entendre i portar-la cap al significat de la seva poesia mentre ella ofereix una divertida resistència racional i pragmàtica pròpia d'una disciplinada exnedadora professional que no es deixa arrossegar, així com així, per quatre aforismes o versos més o menys ben muntats. I tot això també val el seu pes en or.

Al capdevall, per a explicar què és l'art i en quins dels seus llocs hom es pot salvar, potser sí que, com diu en Margarit, poden ser útils unes quantes notes de Schubert, com ara aquest deliciós i celestial Ave Maria. Però és que el rostre vital (els plecs i els solcs de les galtes) de n'Ariadna —tant durant els primers 5 segons de l'entrevista com en els moments previs just abans que el poeta reciti "Gent a la platja" (la foto d'aquí dalt)— radia molta més llum i foc que moltes obres d'art conegudes... per exemple el propi Tors de Milet, tors que segons diu Rilke "leaps like radiating star fire" (o, com tradueix el mateix Margarit de l'original alemany, "esclata fora dels seus límits com un astre"). A més a més, què coi, tant n'Ariadna com en Margarit estan ara i aquí, en temps present i amb un futur obert i encara per fer. Schubert, en canvi... qui sap on para! Schubert i Rilke són, des de fa temps, història feta i tancada.

Segona entrevista de l'Ariadna a en Margarit a Els Matins, 7 de novembre del 2012  |  introducció   TV3
Acabada l'entrevista, l'Ariadna rep felicitacions —mig-desconcertada— per tot arreu (inclòs el 3/24)  |  TV3

D'aquí a un temps, aquesta segona entrevista també la transcriuré tota sencera en un nou article del blog perquè s'ho val i perquè, tot i que l'arquitectura no fa acte de presència en cap moment de la conversa (a diferència de R.M. Rilke que aquest cop és mencionat fins a tres vegades per en Margarit), té tant o més interès que molts dels articles que publiquen bona part de les revistes especialitzades en l'art de construir edificis.

N'Ariadna potser no serà mai arquitecta —la seva vocació original— i no farà mai arquitectura, però tant li fa: ella mateixa ÉS arquitectura!... Frank Lloyd Wright, mestre entre mestres, segurament estaria d'acord amb mi — al cap i a la fi, si l'afirmació sobre Marilyn Monroe que va fer el 1957 era vàlida, perquè no ho pot ser ara però sobre l'Ariadna que és tant o més guapa que aquella mítica rossa?... (i, per cert, pel somriure murri del poeta durant no pocs moments d'aquesta segona entrevista, jo diria que en Margarit també hi estaria d'acord):
Frank Lloyd Wright, 1957: pot una persona ser arquitectura?,
sí, i tant, "extremely good architecture"  |  YouTube

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada