novembre de 1974 — Oriol Bohigas dins d'un autocar, a dalt dels Andes


El Coll Bermejo: al fons l'Argentina, més cap aquí Xile... i al bell mig el Cristo Redentor que presideix la frontera   © Flickr


Els tres volums —sobretot els dos primers— de memòries que Oriol Bohigas ha anat publicant les dues últimes dècades són una autèntica mina d'anècdotes, xafarderies, curiositats i opinions tant reflexives com viscerals sobre arquitectura catalana, arquitectura internacional i sobre, en fi, la vida en general. Al primer volum, Combat d'incerteses. Dietari de records, publicat el 1989 per Edicions 62, hi explica les aventures que visqué i les impressions que li causà el seu primer viatge a l'Argentina, el novembre de 1974, viatge que complementà amb alguna escapada fins al país veí, Xile. Una de les situacions més grotesques —o, si més no, divertides— del viatge fou aquesta:


"L'abril del 74 rebia una carta de la Facultat d'Arquitectura de La Plata, signada per Tomás O. García [arquitecte argentí també conegut com "Wimpi" García], on m'invitava a pronunciar-hi unes conferències, a fer un curset concentrat d'una setmana. Hi vaig anar el mes de novembre. El periple durà més de quinze dies, perquè les conferències s'allargassaren fins a Mendoza, Rosario, Córdoba, Santa Fe i Mar del Plata. Fou el meu primer lligam amb la gent del país, un lligam ja mai més desfet, que, al llarg dels anys, ha anat provocant noves invitacions i, àdhuc, un parell d'encàrrecs professionals: el Parc d'Espanya a Rosario i el Parc Sarmiento a Córdoba.

[...] Com he dit, en el meu primer viatge a l'Argentina no tan sols em vaig ficar en els mons una mica contraposats de La Plata i Buenos Aires, sinó en el de moltes altres ciutats del país i dels seus veïnatges. Fins i tot vaig fer una escapada a Santiago de Xile, on vaig conèixer molts arquitectes que en aquelles doloroses circumstàncies seguien batallant per unes formes democràtiques i per una cultura que havien perdut. Gràcies a aquestes coneixences faria després un parell de viatges més a Xile, coincidint amb algun congrés o amb algun afer universitari.



A la dreta Argentina, a l'esquerra Xile i al mig els Andes (la torturada línia blanca és la frontera)


L'anada a Santiago des de Mendoza —amb un autocar que feia la línia directa travessant els Andes— fou un viatge curiosíssim, ple d'anècdotes i de petites aventures. L'autocar anava carregat de dones xilenes esvalotades i cridaneres que havien anat a Mendoza simplement a comprar roba, suposo, per tornar-la a vendre a Xile i fer un negoci miseriós enmig de les restriccions imposades per la situació econòmica. El que més abundava eren camises i pantalons texans que sobreeixien d'uns paquets rudimentaris i barroers, acumulats sobre tots els seients de l'autocar.

El trajecte fou magnífic. La travessia dels Andes creuava el Paso de Bermejo, entre les masses de l'Aconcagua i el Tupungato, un paratge desert i misteriós que anàvem descobrint a mesura que pujàvem i baixàvem muntanyes de dimensions deshumanitzades, seguint una carretera que no era gaire cosa més que un camí de bestiar —o de contrabandistes— lleugerament condicionat a les reduïdes possibilitats d'autocars com el nostre, esbufegants i sorollosos, que espetegaven malaltissament a les pujades i es deixaven anar mig endormiscats quan arribaven als plans i a les baixades sinuoses.



Un tram de la carretera (o "camí de bestiar") que va de Mendoza cap a Santiago de Xile tot pujant cap al Coll Bermejo   © Flickr



Un autocar baixant (en direcció contrària, doncs, a la que anava en Bohigas) des del Coll Bermejo cap a l'Argentina   © YouTube


També fou magnífic l'espectacle intern de l'autocar. La xerrameca d'aquelles dones no tenia pèrdua. M'era difícil de classificar-les socialment perquè eren, em sembla, arreplegades d'un aiguabarreig complicat per les circumstàncies. A través de les converses entenia alguns aspectes de l'estructura feble del país, abans d'arribar-hi, perquè eren talment una síntesi de tots els tràfecs que aleshores sotraguejaven els xilens.

Vaig deduir que un parell d'aquelles dones eren velles prostitutes que completaven el sou amb el contraban setmanal d'uns quants texans i uns quants parells de sabates. Però hi havia també alguna petitburgesa caiguda vergonyosament en la desfeta econòmica. Per acabar-ho de completar, al final de l'autocar seien dues monges —una jove i una vella, com sempre— que també traginaven un bon paquet de productes argentins, no sé si per a les necessitats del convent o com a mercaderies d'un negoci entre reixes i confessionaris.

Al Paso de Bermejo hi havia la frontera, enmig d'unes ondulacions geogràfiques que la grisor de la neu geometritzava fent-ne un paisatge d'escenografia d'òpera postwagneriana. Era un capvespre fosc i fred, desemparat, petri. Poc abans de la frontera, les expertes viatgeres començaren l'operació dels amagatalls i les disfresses. Com que estava prohibit passar tanta roba se'n posaven a sobre tanta com podien, com si fos d'ús propi i ocasional. Amb poc temps, totes s'engruixiren una bona quantitat de centímetres i quedaren submergides sota un desgavell d'indumentària.

Un d'aquells monstres disfressats em demanà que, per favor, em posés un parell de pantalons texans per poder-los dissimular al pas de la frontera. No sé ni com ho vaig aconseguir. Sobre els propis pantalons, entre els sotracs imprevisibles de l'autocar, m'havia de posar dos texans que amb prou feines m'entraven.



Pujant pels Andes fins al Coll Bermejo (Paso Bermejo o Paso de Uspallata) on hi ha la frontera entre Argentina i Xile   © YouTube



El Coll Bermejo: a l'esquerra Xile, a la dreta l'Argentina... i al bell mig el Cristo Redentor que presideix la frontera   © Flickr



El Coll Bermejo té aquest nom pel color vermellós de les muntanyes pelades i desèrtiques que l'envolten



Al Coll Bermejo: vent, molt de vent... en un paisatge que Bohigas defineix "d'escenografia d'òpera postwagneriana"   © YouTube


L'espectacle fou ridícul i trist. Baixàrem de l'autocar tots en fila índia, ens introduïren en una barraca de fusta atapeïda pel fum de les estufes i vàrem haver de declarar entre metralletes i uniformes escaguitxats, les nostres dades personals i les nostres pertinences. No sé què varen pensar aquells pobres soldats de Pinochet, però veient aquelles dones i imaginant-me com se'm veia a mi, no podia entendre aquella acceptació despreocupada d'unes disfresses tan evidents i tan exagerades.

Al cap d'una hora de fum i fred, reprenguérem el viatge i tots férem dins de l'autocar el corresponent streep-tease. Les dones més contentes, afectuoses i xerraires que mai, i jo integrat en aquell sarau, perduda la timidesa i els prejudicis socials.

Per rematar el panorama pintoresc, en arribar a Santiago, la primera cosa que vaig veure fou un gran anunci lluminós, amb lletres immenses, al mig del carrer, que deia textualment: "Sáquese la polla." Vaig quedar esfereït i ni tan sols tenia esma de preguntar a les meves companyes de viatge a què treia cap aquell exabrupte.

El pitjor fou que l'endemà al matí hi havia en el diari local un titular encara més agressiu: "Se saca la polla y su novia muere de la sorpresa." Sort que, tot seguit, els amics xilens que ja m'acomboiaven i amb els quals tenia més confiança m'ho varen aclarir de seguida i em desmuntaren les meves males suposicions sobre l'escandalosa publicitat pornogràfica. La "polla" a Xile no és sinó el nom de la loteria. I la forma reflexiva del verb "sacar" és una de les habituals deformacions lingüístiques del seu castellà. Jo ja havia après a l'Argentina que no podia dir "coger" perquè en aquell país era la forma més ordinària i malsonant de dir "joder". Però no imaginava que a Xile les variants castellanes arribessin tan amunt.



Polla Chilena de Beneficencia, a Santiago de Xile   © Flickr


Amb aquest aclariment entrava a tot un altre Xile, deprimit per la situació política imposada feia poc amb el dramàtic assassinat [l'11 de setembre de 1973] de Salvador Allende, però encara amb molts amics plens d'entusiasme i abnegació cultural.

Amb la Montserrat Palmer, la Roser Bru —magnífica pintora catalana, casada amb Cristian Aguadé, antic alumne de l'Institut-Escola i fill de l'alcalde republicà de Barcelona— i els arquitectes Hugo Gaggero i Margarita Pisano, Sergio Larrain, José Ricardo Morales, Ángela Schweitzer i Cristian de Groote vaig conèixer Santiago, Viña del Mar i Valparaíso i em vaig endinsar en el petit món de l'arquitectura experimental i resistent i en els problemes gravíssims dels fracassats intents de rehabilitar el centre d'aquestes ciutats, malmesos alhora per la descurança i per la disbauxa especulativa."



Oriol Bohigas, juny del 2010   © Flickr

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada