estiu de 1931 — Charlotte Perriand s'enamora de ses illes després de voltar Mallorca


Charlotte Perriand dalt d'una canoa, surant damunt d'aigües mallorquines l'estiu de 1931   © Massilia


Ara fa tot just 81 anys, l'estiu de 1931 i pocs mesos després de tornar d'un viatge a l'URSS en ocasió del concurs pel nou Palau dels Soviets, l'arquitecta i dissenyadora francesa Charlotte Perriand decideix venir uns dies a Mallorca amb el seu marit d'aleshores (que no l'havia acompanyada a l'URSS). I no pas a mandrejar sinó a remar de valent fent la volta a tota l'illa —450 km en total... a rem!—, fent escala a diversos pobles i viles de la costa mallorquina. Na Charlotte adorava la naturalesa: la muntanya, els grans cims, sembla que eren el seu entorn preferit, però també el mar, l'aigua blava. Un article de l'any 2009 a la revista Massilia —publicació monogràfica dedicada a tota mena d'estudis sobre Le Corbusier—, "Charlotte Perriand a Mallorca", serveix per a introduir la seva aventura per ses illes (l'article situa el viatge l'estiu de 1932 però, en realitat, aquest es produí l'estiu de 1931):


"L'estiu de 1932 [sic], na Charlotte Perriand (1903-1999), arquitecta col·laboradora al taller de Le Corbusier i Pierre Jeanneret, viatja a Mallorca amb Percy Scholefield, el seu primer marit, i un grup d'amics per donar la volta a l'illa amb canoa. Charlotte, amb Pierre Jeanneret, cosí i associat de Le Corbusier, i Fernand Léger, pintor i comunista, representen l'ala esquerra del taller de Le Corbusier. Col·laboren als programes d'edificació i propaganda del govern del Front Popular francès i mantenen una estreta relació amb els arquitectes fidels a la República, especialment en Josep Lluís Sert, quan el nostre país és envaït pels exèrcits italo-alemanys que recolzen la insurrecció militar franquista.

Al taller de Le Corbusier, Perriand és responsable des de 1927 de l'equipament i mobiliari i dels aspectes més propers de la vida dels habitants, mentre Pierre Jeanneret resol els aspectes constructius i Le Corbusier es reserva la composició plàstica. Pierre y Charlotte deixen el taller el 1939, per les divergències polítiques amb Le Corbusier, i no tornaran a treballar amb ell més que ocasionalment, als anys 50.

Perriand, excel·lent fotògrafa, atrevida excursionista, amant de la vida natural, va dedicar una part important de la seva activitat al contacte amb la natura. Es conserven al seu arxiu centenars de fotografies de les seves excursions i viatges, a la mar i a la muntanya. Les que aquí es mostren, totes elles inèdites, són algunes de les fotografies del viatge a Mallorca. L'any següent va repetir la sortida, anant aquesta vegada a Eivissa. Temps després recordarà el viatge, al capítol "En canoë aux Baléares" de les seves memòries, Une vie de création."



Pierre Jeanneret, na Muncha (la dona d'en Sert), Josep Lluís Sert i na Charlotte. París, 1938   © MB


El capítol "En canoa a les Balears" ("En canoë aux Baléares") es pot llegir a la xarxa via Google Books, estri que permet llegir bona part de Une vie de création, l'autobiografia de Perriand publicada per l'editorial Éditions Odile Jacob, de París, el 1998. El text es pot complementar amb les fotografies de l'article publicat a Massilia. El relat de na Charlotte és més aviat curt i resumit, i bàsicament hi primen les sensacions i descripcions d'ordre literari i les anècdotes personals, més que no pas la menció de topònims de llocs concrets o la descripció pas a pas de la ruta costanera.

Tot i així, si se segueix la seva narració amb un mapa i les fotografies al costat —especialment la foto de Cala Figuera i la del gran massís del Cap de Formentor, que marquen una direcció—, hom acaba deduint que la ruta, que sembla ser que s'iniciava a Cala d'Or —on hi degueren arribar per terra després d'haver desembarcat a Palma—, la feren en sentit horari. És a dir, de Cala d'Or fins a Palma, i de Palma fins al Cap de Formentor, l'extrem nord de Mallorca, tot vorejant l'esquerpa i muntanyosa Serra de Tramuntana, la costa occidental de l'illa. Després de Formentor el relat s'acaba, però se suposa que si l'objectiu era donar la volta sencera, degueren baixar per les Serres de Llevant, la costa oriental, fins a tornar o bé a Cala d'Or o bé directament a Palma:



Une vie de création, Charlotte Perriand, 1998   © Odile Jacob


"Des del meu retorn a París vaig reprendre la vida quotidiana a Saint-Sulpice. Però l'ambient s'havia deteriorat, el meu viatge a l'URSS havia entelat la gran serenitat de Percy [na Charlotte tenia un àtic, convertit en apartament-estudi (li encantava la fotografia, a la foto de sota de 1927 porta la seva càmara a les mans), a la Plaça Saint-Sulpice de París. Hi vivia amb el seu primer marit, Percy Scholefield, un anglès nacionalitzat francès, 20 anys més gran que ella. S'havien casat a Saint-Roch el 22 de desembre de 1926, és a dir, quan ella tenia només 23 anys... massa aviat per a tal esperit lliure. Quan viatgen, doncs, a Mallorca l'estiu de 1931 ella —nascuda l'octubre de 1903— té 27 anys i ell... 47].



L'arquitecta més guapa que mai hagi transitat per Europa...: na Charlotte al Salon des Artistes Décorateurs de 1926   © The Red List



Perriand el 1927: al seu estudi de Saint-Sulpice i, a la dreta, amb Le Corbusier i el seu marit (al fons)   © TMag   © MondoBlogo



Perriand i l'arquitecte japonès Kunio Maekawa al despatx de Le Corbusier. París, 1928   © MondoBlogo


Havíem canviat les nostres passejades pel bosc per descensos de riu en canoa-caiac, com a entrenament en previsió d'un gran projecte: la volta a l'illa de Mallorca, a les Balears, quatre-cents cinquanta quilòmetres a rem i a vela. L'expedició estava organitzada per uns nois molt entrenats en canoa canadenca. Ens trobàrem a Palma amb aquest equip expert, la seva harmònica i les seves cançons picants per a alegrar les nostres nits al ras.

Horaris molt estrictes: cada dia, llevar el campament a les sis del matí, navegació fins a les dues de la tarda, hora fatal després de la qual navegar podia esdevenir perillós. Cada canoa era autònoma, amb una carta de navegació, una bombona d'aigua, una bossa estanca per a la roba, una altra pel menjar i una tercera pels diners i els documents d'identitat; tot molt ben subjectat a la canoa coberta en cas de bolcar... Vorejàvem la costa ben escarpada en direcció nord, cap a Formentor. Uns penya-segats grandiosos ens obligaven a recórrer trenta o quaranta quilòmetres abans de trobar una cala prou gran que ens acollís, encara que no sempre era hospitalària.



Sa illa de Mallorca. Na Charlotte la volteja sortint de Cala d'Or, al sud, a tocar de Santanyí, i en sentit horari


Després d'algunes nits en blanc lluitant contra els mosquits al voltant de grans fogueres per allunyar-los, a la fi la cala d'or [Cala d'Or], el paradís: una platja molt petita de sorra blanca al fons d'una cala empresonada per muntanyetes, una esplanada plena de baladres a on disposar les nostres quatre tendes.

Alerta a mitjanit, ens assaltaven porcs salvatges. A trenc d'alba, traient el nas per l'obertura de la meva tenda, vaig veure passar silenciosament, en fila índia, a cinc o sis tipus d'aspecte poc recomanable que portaven unes cistelles damunt del cap. Durant el dia, un pescador vingut del mar ens demanà, en un dialecte molt semblant al provençal que un de nosaltres parlava, si havíem vist passar algú. La nostra prudent resposta fou negativa; era el nostra dia de farniente [de tranquilitat i no fer res, vaja...].

Havíem descobert al nostre mapa que hi havia un poble prop de la cala d'or [na Charlotte no diu el nom del poble però si és per proximitat, i realment estaven a Cala d'Or, potser es refereix a Calonge o a S'Horta]. Potser hi hauria aigua? Vitualles?



La urbanització Cala d'Or al sud. Els llogarets de Calonge i S'Horta al nord. I enmig, camps... camps per tot arreu


El poble estava perdut entre oliveres, les cigales cantaven, els habitants, mig pescadors, mig pagesos, eren als camps. Al migdia, el so d'un corn marí ressonà durant una bona estona. Un a un, els homes tornaven al poble per dinar. Les cases estaven emblanquinades, vorejaven carrerons estrets, resguardats del sol per plates de vímet trenat sobre les quals s'assecaven tomàquets i d'on en penjaven cebes i pebrots.

Cap restaurant, però gràcies a la gentilesa d'aquestes dones guardianes de les seves llars, tres hores més tard, mentre els homes feien la migdiada, erem entaulats davant d'una sumptuosa paella guarnida de peix, d'arròs, de tota mena de coses bones —la sal de la vida—, erem reis. No m'agradaria tornar a aquell lloc beneït, perquè sé que ara és totalment un altre; transformat per l'era de l'oci, la cala d'or s'ha convertit en un lloc de moda, molt esnob.



Carpeta dels Archives Charlotte Perriand amb diverses imatges de l'estada a Mallorca   © Massilia


El dia de la nostra sortida feia mala mar, molta mala mar. Fórem recollits al mar per un vaixell de pesca, que ens va traslladar a un gran i formós iot d'esbarjo. El contramestre organitzà una sumptuosa recepció, però els seus desafortunats hostes, aquells ardits navegants, tenien per primer cop mal de mar [mareig]. Vaig acabar arraulida entre el cordam.

En despertar, vàrem suplicar a la tripulació que ens desembarqués davant del proper port pesquer. Anàvem en direcció a la badia de Formentor i per res del món no volíem escurçar el nostre periple, ni tan sols parcialment. Teníem pressa per remar en les nostres fràgils embarcacions. El nostre desembarcament fou espectacular, saludat pel corn d'adéu del iot que va atreure a molts curiosos. Vàrem haver de renunciar a renovar les nostres provisions, la nostra prestigiosa arribada [la cursiva és meva, N.T.] havia fet pujar els preus.



Na Charlotte arreglant (cosint?) la vela d'una canoa a la platja de Can Pere Antoni, a Palma   © Massilia



Platja de Can Pere Antoni, a Palma



Una sioux baixant pel Mississipí? ... No. Na Charlotte, pits lliures, esquena torrada, remant cap al Cap de Cala Figuera   © Massilia



El far del Cap de Cala Figuera, límit occidental de la badia de Palma i inici de l'escarpada Serra de Tramuntana



Hora baixa... cau el dia a la Cala de Santa Ponça. Les canoes reposen a la platja. Foto de Charlotte Perriand   © Massilia



Preparant les canoes per sortir de Santa Ponça. Na Charlotte ensenyant el cul... (o fotografiant-lo, si no és el seu)   © Massilia



La Cala de Santa Ponça, que mira directament a ponent


A l'escala següent, el poble [que podria ser Port de Sóller, d'acord amb el què explica Perriand i la foto d'aquí sota] estava de festa amb curses de braus, danses, cants joiosos fins ben entrada la nit estrellada. En Percy no havia seguit — renunciava. Al matí el vaig trobar tancat com una ostra, plegant el caiac, ens deixava. Jo era lliure de seguir-lo, era un ultimàtum.

Em vaig quedar, embriagada de llibertat. Em vaig quedar per aquelles grans platges d'arena rossa que m'esperaven, per aquella aparició a trenc d'alba d'un home dalt del seu cavall entre l'escuma blanca del mar. Em vaig quedar per seguir gaudint encara d'aquelles fragàncies mediterrànies. És a peu per un petit camí que sobresortia per damunt del mar, tota sola a través de la garriga i sota un sol de plom, que vaig retrobar els meus companys a l'etapa següent, per no separar-me'n més.



Na Charlotte (a sota) pujant a un pal farcit de garlandes de festa, a Port de Sóller   © Massilia



Port de Sóller està al bell mig de la gran Serra de Tramuntana que conforma tota la muntanyosa costa nord-occidental de Mallorca



Fantàstica fotografia de la Cala Bóquer, feta (suposo) per la pròpia Charlotte... i des de dalt d'una tremolosa canoa!   © Massilia



A l'esquerra, la punta de la Serra del Cavall Bernat (que a la foto de dalt és l'imponent massís del mig); al centre, la Cala Bóquer



I, per fi, l'impressionant Cap de Formentor, espectacle natural majúscul... i na Charlotte gaudint com una boja   © Massilia



El Cap de Formentor és la punta septentrional de l'illa de Mallorca, el tros de terra més al nord, i final de la Serra de Tramuntana



Tornant per la costa oriental de l'illa: parada a la Platja de Formentor (que Le Corbusier visitarà un any més tard)   © Massilia



La gran platja semicircular de Formentor



Marxant de Mallorca —la corprenent Serra de Tramuntana fotografiada per Perriand—, illa que li regalà felicitat eterna   © Massilia


Vingué el temps del divorci, que havia esdevingut inevitable: vaig deixar Saint-Sulpice a principis de 1932. Havia trobat un nou taller a Montparnasse. Ho deixava tot enrere: el "Bar sous le toit", la taula extensible, el far de cotxe, els meus cactus gegants, les torres de Saint-Sulpice, fins i tot les meves carpetes de dibuixos i... en Percy, ja que ell així ho desitjava. "La corda s'ha trencat noieta, i has estat tu qui l'ha estirada massa". Per fer evident el cop, em vaig mudar amb dos plats, dues forquilles, dues cassoles, l'una per fregar l'altra, una escombra; un mínim per viure la vida despreocupada de Mimi Pinson al seu setè pis.

—"Eh, petita foca, què hi fas tu al barri?", era en [Fernand] Léger; el seu taller estava al carrer Notre-Dame-des-Champs [al nº 86 més concretament], a Montparnasse, i la seva paret feia mitgera amb la meva.
Lliure. La vida era bella i jo la respirava a plens pulmons."



Charlotte Perriand: pulmons, pits, galtes i parpelles lliures sota l'escalf del sol... Llibertat total (divorci inclòs): felicitat total



D'esq. a dreta: Fernand Léger, na Charlotte, Le Corbusier, Albert Jeanneret, Pierre Jeanneret i Jean Badovici. Atenes, 1933   © MB



Na Charlotte mirant per una finestra al seu estudi de Montparnasse, circa 1934


Segurament és un tòpic extès entre els principatins que no tenim massa coneixement de l'ampli espectre cultural que ha generat Mallorca al llarg dels anys —i greu error, perquè tots formem part de la mateixa nació catalana, dels mateixos Països Catalans—, però hom identifica de seguida l'illa que captivà a Perriand amb la veu de Maria del Mar Bonet. Pot ser un tòpic grapejat fins a la sacietat, però segueix funcionant, i a més a més, què coi, la veu d'aquesta dona és una meravella: segur que a na Charlotte li hauria agradat molt escoltar-la amb un iPod mentre remava per la Serra de Tramuntana. Les fotos de Perriand evoquen el vídeo de la cançó "Mercè", de na Maria del Mar, on hi apareixen les escarpades llengües de pedra de la susdita, espectacular serralada. A YouTube no es pot trobar el vídeo sencer, però sí l'últim minut:



"Mercè", últims segons. Na Maria del Mar damunt de la Serra de Tramuntana


I al cap i a la fi, la Maria del Mar de finals dels seixanta i, en aquest cas, de 1971 —any en què gravà "Mercè" i, segurament, rodà aquest vídeo— és una total babe (tal com anomenen a Perriand al blog MondoBlogo) igual que la Charlotte que visità Mallorca. "Total babe" no té traducció al català —la traducció literal, "nena total", és massa casposa i no funciona— així que deixem-ho en, tot seguint l'advocació desfermada de na Charlotte pels espectacles naturals, "miracle de la natura":



Dos miracles de la natura: França (Charlotte, 1926) vs. Països Catalans (Maria del Mar, 1974)



Recital de na Maria del Mar al Palau Vivot, Palma, 1974. La seva mare, Mercè, a primera fila


Ara bé, deixant de banda la coincidència del vídeo de "Mercè" amb el trajecte en canoa de na Charlotte per Tramuntana, hi ha una síntesi de tot plegat encara més excelsa. Molts anys abans que Perriand visités Mallorca i que Bonet nasqués, un mossèn poeta mallorquí de nom Miquel Costa i Llobera —qui té uns jardins dedicats a Montjuïc: els Jardins Mossèn Costa i Llobera— es va treure un poema de la màniga que el temps ha marcat com a clàssic i que és tot un referent a Mallorca: "Lo Pi de Formentor".

Les mateixes muntanyes esquerpes del nord de l'illa, de tota la Serra de Tramuntana i fins al Cap de Formentor, que degueren meravellar a na Charlotte són les que inspiraren a Costa i Llobera a fer aquest poema el 1875, 56 anys abans de l'arribada de na Charlotte, 72 anys abans que nasqués na Maria del Mar. El poema verbalitza l'energia d'un pi indòmit regnant sobre les serres de Formentor i resistint l'embat de les onades mediterrànies. L'exaltació i glorificació que fa el poema sobre l'espectacle natural era EXACTAMENT el mateix que perseguia na Charlotte... i exactament el mateix, ni més ni menys, que li costà un matrimoni i que li proporcionà la llibertat total.

I, per tancar el cercle, Maria del Mar Bonet —qui si no— canta el poema com ningú. Publicat per primer cop al disc "Jardí Tancat" el 1981, fou ella mateixa —juntament amb Lautaro Rosas— qui, de manera brillant, el musicà (aquesta dona és realment molt bona musicant textos). La versió d'"El Pi de Formentor" acompanyada de la Coral Universitària de les Illes Balears que es pot escoltar al disc doble en directe "El Cor del Temps" —gravat al Palau Sant Jordi de Barcelona el 1997, en un concert que celebrava els seus 30 anys de carrera musical—, és la banda sonora ideal per al viatge que, l'estiu de 1931, portà a una de les arquitectes més reconegudes d'Europa a enfrontar-se, a pit descobert (literalment), a aquest tros de "paradís" (Perriand dixit) al planeta Terra que és sa illa de Mallorca:



Sublim i extraordinari "El Pi de Formentor" en directe, 1997... i vis-à-vis Maria del Mar vs. Charlotte, Charlotte vs. Maria del Mar


"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera / més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera / i lluita amb les ventades que atupen la ribera / com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada / no va la fontanella ses ombres a besar,
més Déu ungí d'aroma sa testa consagrada / i li donà per terra l'esquerpa serralada / per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina / no canta per ses branques l'aucell que encaptivam,
el crit sublim escolta de l'àguila marina / o del voltor qui puja, sent l'ala gegantina / remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta / revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta / i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta / de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge / domina les muntanyes i aguaita l'infinit,
per ell la terra és dura, més besa son ramatge / el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge / per glòria i per delit.
Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades / i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades / i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades / sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura / com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... / Oh vida! oh noble sort!
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada / i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals,
veuràs caure a tes plantes la mar del món irada / i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada / com l'au dels temporals."



Maria del Mar Bonet, "Jardí Tancat", 1981. Vinil   © eBay


Tornant a na Charlotte, però, cal recordar que el què realment la fascinava, encara més que el mar, era "la montagne". I la fotografia: fer fotos o ser fotografiada, tant era. Una de les fotos més conegudes de na Charlotte és una feta a dalt dels Alps francesos, on un altre cop, com a dalt de la canoa, s'allibera dels sostens amb orgull i s'enfronta a la natura a pit descobert — feminisme natural. Perriand és, de fet, una de les primeres heroïnes del feminisme. I sense pretendre-ho, perquè no en feia dogma de fe ni militava a consciència en el moviment tal com explica un article de Mary McLeod, de 2004, al nº 20 de la revista Harvard Design Magazine de la prestigiosa GSD de Harvard, "Perriand: Reflections of Feminism and Modern Architecture" [PDF]:


"Perriand is often grouped together with Eileen Gray and Lilly Reich as one of the unsung "heroes" of the European Modern Movement, whose design accomplishments have been eclipsed by those of the acknowledged giants: Le Corbusier and Mies van der Rohe. Aside from the three tubular-steel chairs that she designed with Le Corbusier and Pierre Jeanneret as a member of their firm, Perriand's work was little known, even though her career spanned three-quarters of a century and extended to locales as diverse as Brazil, Congo, England, France, Japan, French New Guinea, Switzerland, and Vietnam.

My initial interest in undertaking this book was sparked by a desire to redress this "wrong" and to make certain that her innovative designs would be removed from the shadow of Le Corbusier's towering presence. However, the frequently collaborative nature of her work —like that of Reich, Ray Eames, and Alison Smithson— has made it more difficult to assess her contributions.

In addition, like many successful women architects of her generation, Perriand did not wish to perceive herself first and foremost as a woman designer; nor did she particularly identify with the feminist movement in France, thus complicating efforts to cast her as a "role model" for contemporary women practitioners. Her career necessitated a more complex reading of the ways that gender intersected with Modern architecture than I had originally envisioned and raised several issues about the assumptions underlying many feminist readings of that architecture.



Perriand gaudint del tacte d'uns còdols a una platja de la Normandia, circa 1934; i passejant per Xangai, a la Xina, 1940   © TasteTravel


The first of these is the tendency to see women architects as victims, whose talent and vital contributions have been suppressed by their male collaborators or associates. This interpretation had a certain strategic value in the 1970s and 1980s, alerting architects to the shortcomings of the "Modern masters" and bringing the issue of gender discrimination to the fore.

No doubt there were disturbing inequities in the profession, as is clearly evident in Le Corbusier's oft-quoted, dismissive response to Perriand —"We don't embroider cushions in my atelier"— when she first asked him for a job there. However, Perriand's deep admiration for Le Corbusier, her insistence that being a woman did not interfere with her career, and her pleasure in seeing her work as part of a collaborative process all suggest that this characterization of women designers as victims, at least in Perriand's case, has been overstated."


L'esmentada foto als Alps francesos encara té més mèrit que la feta dalt de la canoa en càlides aigües mallorquines, perquè aquesta està feta a Savoia —a tocar de Suïssa—, a uns 2.000 metres d'altura. Pits glacials. És precisament en aquest lloc on, com a arquitecta, Perriand formà part de l'equip que dissenyà l'estació d'esquí Les Arcs:



Perriand estripant els seus sostens a Savoia, circa 1930. On top of the world... i amb un collar de perles


Un altre article, aquest firmat per Holly Brubach i publicat el març del 2011 a la T Magazine del New York Times, "Sight Lines", tot comentant l'interès de na Charlotte per la fotografia i la natura i la seva visió de la vida, fa referència a la famosa foto de Savoia:


"Precocious and self-possessed, Charlotte Perriand was a girl among men, admitted to the ranks of the architects whose names would become synonymous with the new century, at an age when her outlook on design and the world was still in formation. (...) Her father's people came from Savoie, and she harbored a deep respect for the rural way of life and local houses. Taking pictures of vernacular architecture seems, in retrospect, to have been a form of research for the rustic furniture she would later design, humble three-legged stools and chairs with rush seats.

In the years following her endorsement of metal, she reconsidered and came around to using wood in her interiors, introducing hand-carved pieces into the Modernist paradise of glass and steel. She seems to have spent her career stretching the boundaries of what Modernism could be, reconciling it with principles that many of her peers dismissed as antithetical to the cause — infusing the industrial with the natural, the rational with the sensual.



Perriand gaudint de la muntanya   © TasteTravel


An accomplished sportswoman, she remained true to her experience of her own body, her deep conviction that immersion in the outdoors is crucial to our well-being. She abhorred Art Nouveau, dismissing its coloratura plant forms as sentimental. Her admiration for nature instead compelled her to investigate its inherent wisdom, its irregularities and asymmetries, the formation of glaciers and the contours of the seacoast. "Straight lines rule in periods of great achievement," Le Corbusier declared, but Perriand seems to have been drawn to what Barsac calls "a world without right angles, in which wind, water and time constantly struggle against verticality and straight lines and always triumph in the end."

(...) Looking at the world through her eyes, we come to know Perriand, and thanks to a few occasions when the camera changed hands, we see her too. In one instance, she stands with her back to the camera, looking out over snow-dusted mountains, her arms in the air, exulting in the view. Her hair is bobbed. She is naked from the waist up, wearing only pants and what looks for all the world like a strand of pearls. The Modernists may have designed for the so-called New Man, but Perriand was the New Woman. "Life was good," she said, "and I filled my lungs with it." [cita que fa referència al comentari final del capítol "En canoa per les balears"]"



Charlotte Perriand a la platja de Dieppe, municipi al nord de França, circa 1933   © TasteTravel


La vessant fotogràfica i la devoció per la natura i la muntanya de na Charlotte —així com les més conegudes com a dissenyadora, arquitecta i urbanista— fou celebrada també a França no fa pas massa, entre abril i setembre de l'any 2011, amb una gran exposició retrospectiva celebrada al Petit Palais de París: "Charlotte Perriand: de la photographie au design". La mostra, que estava presidida per una enorme reproducció de la foto de na Charlotte estripant els seus sostens a dalt de tot dels Alps francesos, fou comissariada pel gendre de Perriand, Jacques Barsac —autor i realitzador de diversos documentals, alguns ja clàssics, sobre Le Corbusier i la pròpia Charlotte—, i tingué molt bona acollida segons diuen diferents cròniques.

Prèviament, entre juliol i octubre del 2010, al Museum für Gestaltung Zürich, a Suïssa, ja s'havia presentat una interessant mostra, molt similar, amb tot el mobiliari i fotografies de Perriand exposades: "Charlotte Perriand: Designer-Photographer-Activist". Hom suposa que a ambdues mostres s'hi exposaren algunes de les imatges de na Charlotte a Mallorca. Els tres vídeos d'aquí sota recullen, per una banda, un parell de reportatges sobre la mostra parisenca —on Barsac i la seva dona, Pernette Perriand (la filla de na Charlotte), expliquen l'actitud de l'arquitecta davant la vida—, i, per l'altra, una passejada per la mostra suïssa:



Mostra de París, "Charlotte Perriand: de la photographie au design"   © Vimeo



Mostra de París, "Charlotte Perriand: de la photographie au design"   © DailyMotion



Mostra de Zuric, "Charlotte Perriand: Designer-Photographer-Activist"   © YouTube


Creà —sola o acompanyada— dissenys icònics de mobiliari d'avantguarda que han esdevingut clàssics, entabanà i aconseguí reduir el masclisme —típic de principis del segle XX— de Le Corbusier fins a entrar a treballar al seu despatx, es mogué com un peix a l'aigua entre artistes plàstics, féu d'arquitecta sense haver estudiat arquitectura —com Le Corbusier—, conreà mostres irrepetibles de feminisme expressat en clau positiva i brillantment creativa més que no pas combativa, féu fotografies sublims de paisatges naturals i d'objectes de tota mena, ens obsequià el seu encantador somriure en incomptables imatges, tastà i es submergí en tota mena de cultures —des de la japonesa fins a la brasilenya i la catalana-balear—, i ens regalà fantàstiques fotografies del seu ferm pitram mentre l'aigua li regalimava per damunt la pell... Què més se li pot demanar, a una arquitecta?



Charlotte Perriand al seu estudi de Saint-Sulpice jugant amb Le Corbusier (la mà de l'esquerra) que la santifica, 1927   © The Red List

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada