Cantallops i Rodrigo, Premi FAD

Escrit per Oriol Bohigas i Guardiola, l'article "Cantallops i Rodrigo, Premi FAD" fou publicat al número 106 de la revista catalana Serra d'Or, el juliol de 1968. Serra d'Or fou la primera revista de difusió cultural editada en català després de la Guerra Civil i, per tant, la primera en publicar articles sobre arquitectura catalana en la (única) llengua pròpia del país. Entroncava amb la plèiade de publicacions culturals catalanes —això vol dir, escrites en català— que hi havia hagut abans de la guerra, publicacions on l'arquitectura hi havia sigut prou present.

A través de la lloança sincera i la crítica permissiva, Bohigas es mostra prou feliçment satisfet amb la que fou l'obra guanyadora del Premi FAD d'Arquitectura de l'any 1967: la Residència d'Estudiants Mare Güell (1965-67), obra dels arquitectes barcelonins —i, aleshores, encara força joves— Lluís Cantallops i Valeri i Jaume Rodrigo i Dalmau, ubicada al barri de la Bonanova de Barcelona. I això, venint d'en Bohigas, crític de llengua esmolada, ja és tot un què. Cal recordar, però, que aquest (erroni) invent dels Premis FAD havia sigut una ocurrència del propi Bohigas, cap allà el 1958, i això no deixa de ser una bona porta d'entrada per a què l'home es mostri tan dòcil en la seva crítica (tot i que l'edifici és certament una obra notable).

Tot i ser un text curt, també ofereix una agraïda contextualització referent a l'arquitectura catalana d'aquell moment. Explicació que, de fet, és a on rau l'interès real de l'article: és precisament durant aquests anys, a finals dels seixanta, quan el propi Oriol comença a donar cos a una idea-força anomenada "Escola de Barcelona" (una denominació originalment proposada per Òscar Tusquets l'estiu de 1967 en un text a Serra d'Or sobre els Premis FAD de 1966) mitjançant la publicació de diversos articles, un dels quals n'és, precisament, aquest mateix que transcriuré a continuació.

L'etiqueta estilística "Escola de Barcelona", a dia d'avui, serveix per a denominar l'arquitectura catalana dels anys seixanta i primers anys setanta. Tanmateix, es pot estirar perfectament fins a l'arquitectura dels anys vuitanta perquè el famós Model Barcelona portava la idiosincràsia de l'Escola de Barcelona dins del seu ADN. Després, durant els noranta i 2000s, la cosa va variar substancialment, tot i que últimament hi ha hagut una espècie de revifalla —totalment indirecta i no buscada intencionadament— de part dels seus postulats. Cal dir, però, que el què hi ha avui dia no és una acció sinó una reacció: l'actual reviscolança d'alguns preceptes de l'antiga Escola de Barcelona no és deguda a cap actitud propositiva sinó que ha aparegut només com a resposta automàtica a la crisi econòmica i els seus estralls. És a dir, se segueix fent el mateix que es feia abans que esclatés la crisi però amb menys recursos econòmics. En canvi, l'Escola de Barcelona original tenia una mica més de gruix teòric.

La Residència d'Estudiants Mare Güell, al centre de la imatge, està a tocar de la cruïlla del Carrer de l'Esperança amb el Carrer d'Iradier, al barri benestant de Sant Gervasi-La Bonanova, a la part alta de Barcelona | Bing Maps

Façana posterior, des del Carrer d'Iradier | Google Maps

Tester de l'edifici, des del Carrer de l'Esperança. Maó arreu, tant pla com a sardinell | Google Maps

L'entrada de la residència, amb reixa de roig anglès, des del Carrer de l'Esperança | Google Maps

Tornant a l'article d'en Bohigas, la seva part més crítica consisteix en acusar l'obra de Cantallops & Rodrigo d'arribar tard a l'escena arquitectònica de la citada Escola. No deixa de ser una crítica un pèl primmirada quan, en realitat, tot just aquest estiu de 1968 el propi Bohigas encara estava acabant de perfilar el contingut teòric, el vademècum, del què se suposava que era aquesta Escola — cosa que sintetitzaria tres mesos més tard, l'octubre de 1968, amb un conegut article a la revista madrilenya Arquitectura titulat "Una posible «Escuela de Barcelona»". Serà en aquest article post-estiuenc a on exposarà més detalladament quines característiques havia de tenir una obra d'arquitectura, al seu parer, per a poder ser inclosa dins del selecte grup de l'Escola barcelonina.

Cal precisar, però, que l'acusació de tardança llançada per Bohigas rau en el fet que a allò conegut més tard com a Escola de Barcelona originalment se l'havia anomenat "realisme" (o "arquitectura realista"), i aquesta primerenca denominació sí que s'arrossegava des del final del Grup R, és a dir, des de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. Són tan volàtils aquestes etiquetes estilístiques arquitectòniques que, de vegades, no duren ni deu anys...

I si bé és cert que l'arquitectura realista inicial podia tenir algun element diferenciat respecte a la posterior de l'Escola de Barcelona —especialment una austeritat formal un tant més severa, encara més deutora de la contenció del Moviment Modern dels anys vint i trenta que no pas de l'antidogmatisme formal i l'atreviment del postmodernisme consolidat als anys setanta—, vist amb certa perspectiva històrica els principals elements definidors són bàsicament els mateixos per a ambdues etiquetes estilístiques. Cosa que converteix l'acusació d'en Bohigas en no més que una petita estirada d'orelles, en el fons no massa rellevant.

Tanmateix, i ni que sigui per a intentar capir la seva crítica, semblaria clar que la Residència d'Estudiants Mare Güell, tot i ser projectada el 1963 i construïda el 1965-67, està encara més a prop de l'elegant Seu Central de Johnson Wax (1936-39) de Frank Lloyd Wright —començant per la pròpia reixa de roig anglès de l'entrada i seguint pel maó com a element definidor de la plàstica de tot l'edifici— o de l'exquisit Ajuntament de Säynätsalo (1950-52) d'Alvar Aalto —una altra obra mestra del detall tant en l'obra vista com en la ceràmica i la fusta— que no pas de la irònica Guild House (1960-63) de Robert Venturi, també de maó però plantejada tota ella ja des de l'ideari sorneguer del postmodernisme dels anys seixanta—ideari que acabaria sent el principal aliment, food for thought, de l'Escola de Barcelona uns anys més endavant.

Dos projectes canònics de l'organicisme arquitectònic internacional, fonts d'inspiració per al realisme i l'Escola de Barcelona: a l'esquerra, la Seu Central de Johnson Wax (1936-39) de Frank Lloyd Wright, a Racine, Wisconsin, Estats Units | Flickr | a la dreta, l'Ajuntament de Säynätsalo (1950-52) d'Alvar Aalto, a Säynätsalo, Finlàndia | Flickr

La Guild House (1960-63) de Robert Venturi, a Filadèlfia, Estats Units, va ser el primer projecte del postmodernisme en el camp de l'arquitectura (juntament amb la Casa Vanna Venturi del propi Robert Venturi) | Flickr

L'article "Cantallops i Rodrigo, Premi FAD" aparegué a la columna que Bohigas publicava a Serra d'Or, anomenada "Revisió i actualitat", que habitualment era un text breu i concís, de tipus periodístic, sense fotos. L'article original escanejat es pot veure unes línies més avall d'aquest text. A la següent transcripció, les negretes són meves i les imatges que hi he afegit, tot i no formar part de l'article original, serviran per a entendre millor els comentaris d'en Bohigas. Els noms castellanitzats i les errades lingüístiques, encara que facin mal a la vista (sobretot els primers), es conserven tal i com foren publicats.


Cantallops i Rodrigo, Premi FAD

Al cap de deu anys, els premis FAD d'arquitectura i interiorisme han assolit una bona consistència, com totes les coses que mantenen una continuïtat seriosa. En aquest cas la continuïtat ha estat tan efectiva, que haurà ajudat a definir una certa «Escola de Barcelona», de la qual potser hom podria estudiar les característiques seguint només la història dels premis durant aquests deu anys.

Ara, el d'arquitectura ha recaigut molt justament a la «Residència Madre Güell», del carrer de l'Esperança, obra de Lluís Cantallops i del malaguanyat Jaume Rodrigo, mort fa tres anys en un desgraciat accident de carretera. És una obra de gran qualitat, sobretot en el tractament dels exteriors i de l'admirable pati d'entrada. Tot respon a l'esforç de determinació lògica de la forma a partir de les funcions i, sobretot, acceptant els autèntics processos tecnològics, sempre adequats a la realitat modesta i immediata, sense menysprear-la mai i fins i tot mantenint un gust per tradicions molt arrelades. Això són, al nostre entendre, característiques significatives d'aquesta possible «Escola de Barcelona», de la qual la Residència que comentem ve a constituir un exemple de qualitat.

La imponent façana interior de la Residència Mare Güell | Cuadernos de arquitectura y urbanismo

Detall de la façana interior, decorada amb fileres sobresortints de maó a sardinell que marquen els forjats. Els ampits de les finestres estan a només 55 cm del terra de cada pis, per això hi ha baranes que, al mateix temps, permeten la posició mig-oberta de les persianes | Cuadernos de arquitectura y urbanismo

El pati central presenta una escenificada geometria, tota d'obra vista, a base de terrasses o plataformes i uns bancs folrats amb rajoles blaves. La porta d'accés, culminació d'una escalinata, queda emmarcada per altes pilastres talment com si fos un petit temple egipci | Cuadernos de arquitectura y urbanismo

El pati vist des de l'escalinata. Al fons a l'esquerra, trencant parcialment la simetria del conjunt (que té l'eix desplaçat), hi ha l'accés al menjador de la planta semisoterrani | Cuadernos de arquitectura y urbanismo



Però també cal subratllar-hi la fidelitat a un «estil» molt del país, un estil alhora amb exigència de promesa constructiva i amb voluntat expressiva. És sorprenent de comprovar, per exemple, com s'emparenta formalment amb el Col·legi de les Tereses, de Gaudí, i les obres de totxo de Domènech i Montaner, o, posant exemples cronològicament més pròxims, amb el pavelló d'entrada de la fàbrica Godó i Trias, dels arquitectes Milà i Correa, quinta essència d'una manera d'entendre el disseny que, durant molts anys, en Correa va explicar a l'Escola d'Arquitectura, fins que en va ésser foragitat. Sense arribar a formes tan paral·leles, podríem assenyalar també parentius evidents amb obres de Bofill, de Domènech-Sabater-Puig, de Tusquets-Clotet, etc.

Projectes definits plàsticament a través de l'obra vista i la seriació: a l'esquerra, el Col·legi de les Teresianes (1887-89) d'Antoni Gaudí, al barri de Les Tres Torres de Barcelona | Flickr | a la dreta, el Castell dels Tres Dragons (1887-88) de Lluís Domènech i Montaner, al Parc de la Ciutadella de Barcelona | Flickr

A l'esquerra, el Pavelló d'Entrada (1960-64, enderrocat el 2003) de Correa & Milà (l'edifici a l'esquerra de la imatge), a la Fàbrica Godó i Trias de l'Hospitalet de Llobregat. A la dreta, la Residència per a Gent Gran (1966-68) de Laureà Sabater, Lluís Domènech i Ramon Maria Puig, a Lleida | Cuadernos de arquitectura

A l'esquerra una obra a mig camí entre el realisme i l'Escola de Barcelona, l'Edifici d'Habitatges al carrer Johann Sebastian Bach, 4 (1962-63) de Ricard Bofill, al barri de Sant Gervasi de Barcelona | Ricard Bofill, Taller d'Arquitectura | a la dreta una obra que ja forma part plenament de l'Escola de Barcelona, la Casa Fullà (1967-71) de Clotet & Tusquets, al barri del Guinardó de Barcelona | Viquipèdia

Potser d'aquesta mateixa comparació en podria sortir un petit retret: que l'obra ha arribat amb una mica de retard, massa adequada a la polèmica d'estricte realisme de fa uns quants anys. Cal reconèixer, però, que les obres d'arquitectura se solen allargassar molt i que, sovint, no poden fer sinó concretar posicions que corresponen encara al pensament d'uns anys enrera. També podríem posar en dubte la qualitat d'algunes zones interiors, però també ho excusarem per un altre problema tan freqüent a l'arquitectura: la impossibilitat que té l'autor de dominar l'obra fins al final, sobretot quan el propietari no s'hi sotmet o no s'hi integra. Sembla que, fins i tot, a última hora, en Cantallops va haver de renunciar a la direcció de l'obra per manca d'entesa i per massa entrebancs. És una llàstima que la clientela del país sigui sovint tan miop. Una obra magnífica com aquesta, guanyadora del premi FAD 1967, no ha estat encara prou compresa ni prou valorada pels seus mateixos propietaris.

— Oriol Bohigas

L'article tal i com fou publicat a "Serra d'Or" el juliol de 1968 | Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives


Per a complementar l'article i aprofundir en el projecte de la Residència d'Estudiants Mare Güell pot ser molt útil aquesta conferència del propi Lluís Cantallops feta el febrer de 1990 a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), a on ell mateix recita fragments de l'article d'en Bohigas. La xerrada s'incloïa en el marc de la XI Setmana Cultural de l'ETSAB dedicada a "L'Arquitectura del Realisme a Barcelona" (consultable a UPC Commons):


Així mateix, per a ampliar coneixements sobre l'anomenada arquitectura realista catalana dels anys cinquanta i seixanta, és recomanable mirar el vídeo que recull la taula rodona d'aquella mateixa XI Setmana Cultural de l'ETSAB de 1990. La taula inclou bona part de la intelligentsia arquitectònica del país de mitjans del segle XX, amb l'Oriol Bohigas al capdavant, rememorant les vicissituds i vaivens d'un període cabdal de l'arquitectura feta a Catalunya. Tots els articles —i molts d'altres— que cita el moderador a la introducció de la xerrada es poden trobar indexats a la Cronologia d'Arquitectes i Textos d'aquest mateix blog.
Tanmateix aviso que, malauradament, a partir del minut 30:02 el vídeo perd la coordinació entre imatge i so (durant la intervenció de Correa, que he retallat) i, a més a més, el final del vídeo està tallat. A la web d'UPC Commons passa el mateix problema, així que la cosa no sembla tenir solució tècnica possible... Tot i així, paciència, perquè el què s'hi explica val la pena:


Serveixi el rescat d'aquest primer article per a iniciar una sèrie recopilatòria —ja veurem si llarga o no, espero que sí— de transcripcions d'articles antics (i de no tant antics), històrics o curiosos que valgui la pena recuperar i tornar a posar sobre la taula. Articles, capítols de llibres, tractats, manifestos, entrevistes o qualsevol altre tipus de text que ajudi a esclarir i posar llum sobre la mil·lenària història de l'arquitectura catalana.

L'avui oblidada Residència Mare Güell es una bona manera de començar. El seu pati em recorda el pati d'interior d'illa del meu antic institut, Súnion ICC —quan aquest encara era situat a l'Avinguda Tarradellas de Barcelona—, el qual també era tractat espacialment a base de plecs que creaven una certa diversitat de racons, tal com fa el pati central de Cantallops & Rodrigo. També hi havia ceràmica. I pedra. Més que formes o dimensions específiques de l'espai que configurava el pati, el què en recordo són colors i textures. O com la llum exterior les alterava. De vegades els records són dispersos i barrejats, de vegades molt concrets, per exemple el tacte de la pedra dels bancs als palmells de les mans.

Tecnologia constructiva molt bàsica però que queda gravada en la memòria a través de les textures, els colors, allò tectònic, allò quasi bé tel·lúric: la terra, el fang, l'argila, que és d'on surt la ceràmica i el material per a fer maons. "Elogi del totxo" era el títol d'un altre conegut article d'en Bohigas dels anys seixanta (un manifest en pro de l'artesania en contraposició als processos industrialitzats). En definitiva: procés constructiu i materialitat — heus aquí un dels principals i més reivindicables llegats d'aquella Escola de Barcelona que ara, com ja he comentat al principi, ha mig-revifat precisament a través d'aquesta nova atenció per buscar l'honradesa més austera possible en l'ús dels materials constructius més bàsics (reitero, però, que la retòrica amb la qual es presenta aquesta atenció pels materials avui dia és sovint artificiosa perquè es presenta com a contrarèplica a aquella atenció per la forma que havia predominat durant els anys noranta i el primer decenni del segle XXI—i, en realitat, aquesta atenció per la forma, i el desfici per la imatge i l'objecte fotogènic, segueix tant viva ara com ho estava fa deu anys).

De fet, més enllà de la materialitat (o de la reivindicació, com feien Bohigas i companyia fa cinquanta anys, del totxo com a fil conductor d'una tradició cultural específica en la construcció i l'arquitectura catalanes), avui dia intel·lectuals d'arreu com ara Juhani Pallasmaa —l'arquitecte finlandès autor del famós llibret Els ulls de la pell (The Eyes of the Skin)— del compendi de tota aquesta mena de consideracions sensorials en diuen fenomenologia. De tot això ja se n'havia començat a parlar als anys setanta però és ara quan ha aconseguit tenir una mica més de capacitat d'influència sobre la pràctica professional de l'arquitectura arreu del món. Gent com Pallasmaa estudien tota aquesta casuística relacionada amb els sentits quan aquests interactuen amb els materials i l'espai. Interaccions que interpel·len el subconscient i l'indueixen a emmagatzemar records.

Els records que entren per la pell —pels "ulls de la pell"— poden assolir dins del cervell, de vegades, un estatus i una jerarquia superior, fins i tot, als que entren pels ulls, per la vista. Segur que a més d'una de les estudiants que han transitat per la Residència Mare Güell li quedarà gravat aquest pati en la memòria la resta de la seva vida, tant pel què fa a la visualment majestàtica simetria com pel què fa al tacte de les rajoles dels bancs refrescant-li les cuixes en un calurós dia estiuenc. I quan l'arquitectura se't queda gravada no només al cap sinó també a la pell, vol dir que, plàsticament, ha assolit el màxim al qual pot aspirar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada