arquitectura catalana

Jaume Mestres i Fossas

2012-01-08T13:49:00.025+01:00

Jaume Mestres i Fossas | Arxiu Històric d'Arquitectura del COAC

Nat a Barcelona el 25 de juliol de 1892, l'arquitecte Jaume Mestres i Fossas fou el pioner de l'arquitectura esportiva a Catalunya. Titulat a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona el 26 de novembre de 1917, formava part d'una generació d'alumnes interessats en la nova arquitectura moderna —juntament amb Rubió i Tudurí, Folguera, Raventós o els germans Puig i Gairalt— que mai estigueren, però, aglutinats al voltant de cap mestre de l'Escola. Adscrits a un catalanisme cultural cosmopolita, es mogueren sempre entre els esporàdics contactes amb l'avantguarda i el retorn al clacissime noucentista. Mestres fou un gran aficionat a tota mena d'esports des de ben jove —sobretot a la natació: fou un bon nedador i waterpolista—, i col·laborà en la seva difusió al costat de gent com Josep Elias —en Corredisses— o Bernat Picornell. Els seus primers projectes marquen l'inici de la proliferació d'instal·lacions esportives al país: l'Estadi Català a Montjuïc (1920-21, pensat per a acollir uns Jocs Olímpics, i el lloc on el futbol es transformà en un esport de masses), la Piscina del Club de Natació Barcelona (1920-25, la primera piscina coberta de l'Estat), l'Autòdrom de Terramar a Sitges (1921-23, el tercer circuit de competició automobilística construït a Europa després del de Brooklands i el de Monza) i el Camp de Les Corts del FC Barcelona (1922, la catedral del futbol). D'altra banda, el 1921 participà —amb N.M. Rubió i Tudurí i R. Raventós— en el concurs pel nou edifici del Teatre de la Ciutat que havia d'acollir, a Barcelona, l'Escola Catalana d'Art Dramàtic.
Molt influït per l'exposició d'Arts Déco de París de 1925 i en la nova línia que hom ha anomenat "noucentisme protoracionalista" —aquell que depurava progressivament els llenguatges històrics europeus i proposava unes formes més funcionalistes—, el 1928-29 projectà el Pavelló d'Artistes Reunits de l'Exposició Internacional de Barcelona i el Pavelló d'Indústries Catalanes de l'Exposición Iberoamericana de Sevilla. Ara desapareguts —i molt celebrats per la crítica—, ambdós compartien un lèxic similar que, obertament vanguardista, apuntaven el camí que seguiria Mestres més endavant.
Als anys trenta la seva obra s'acosta al racionalisme. Tanmateix, situat en l'òrbita d'una possible "producció crítica" allunyada de qualsevol dogmatisme gramatical i en busca d'un rigor compositiu i constructiu, el seu és un racionalisme influït pel corrent europeu que no és portat mai a les últimes conseqüències. Mestres arribà a ser soci director del GATCPAC però no participà activament en les tasques del grup. Donat d'alta el 16 d'abril de 1931, el 7 de gener següent renuncià a la condició de soci director. Es donà de baixa del grup el 15 d'abril de 1932. Sí que participà, però, en l'exposició organitzada per l'Associació d'Arquitectes de Catalunya a la Sala Parés de Barcelona el juny de 1931 i al Primer Congrés d'Arquitectes de Llengua Catalana —presidit per Francesc Macià— el juliol de 1932. Fruit d'aquest període són, a Barcelona, l'Edifici d'Habitatges Roger de Llúria 47 (1929, no construït), l'Edifici d'Habitatges Avinguda de Gaudí 71 (1929-33), la Seu de l'Editorial Seix i Barral (1930-31), l'Escola Blanquerna (1930-33, "una bona traça racionalista" segons Oriol Bohigas), la Botiga Fiat Hispania de Plaça Catalunya (1931, desapareguda), l'Edifici d'Habitatges Avinguda de Gaudí 44 (1931) o l'Edifici d'Habitatges Plaça de Molina 1-7 (1933-35). També féu un xalet a Sitges (1934) i un xalet i un edifici d'habitatges (1935) a Palma. Passada la postguerra i allunyat del racionalisme —estil prohibit per la dictadura franquista—, Mestres, després d'un retorn forçat a l'academicisme, recuperà un cert eclecticisme expressiu fent una lectura personal de la nova arquitectura dels anys cinquanta.
L'acció pública de Mestres fou marcada pel tracte amb el polític i escriptor catalanista Lluís Nicolau d'Olwer i l'afiliació al partit que aquest fundà el 1922: Acció Catalana, organització que agrupava membres escindits de la Lliga Regionalista —a la qual consideraven massa poc nacionalista—. Mestres formà part de la candidatura del partit en les eleccions del 12 d'abril de 1931. També fou secretari del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya els anys 1936-37, i col·laborà en les revistes del Col·legi d'Arquitectes La Ciutat i la Casa i Arquitectura i Urbanisme. L'any 1970, ja retirat, ell mateix donà el seu fons professional a l'Arxiu Històric d'Arquitectura de Barcelona del Col·legi d'Arquitectes. La documentació està formada per 24 expedients i 36 dibuixos realitzats entre 1919 i 1963. Cosí germà del pare del pintor Antoni Tàpies, Josep Tàpies i Mestres —un reputat advocat també de tradició nacionalista catalana però que, segons explica el propi Antoni Tàpies, considerava la família d'en Jaume com a "gent de la ceba, molt bons i moderns però llepaaltars" i part de "la branca carca del catalanisme"—, Jaume Mestres morí a Vallvidrera, Barcelona, el 19 de juny de 1981. Havia tingut sis filles amb la seva dona, Mercè Rodon i Blasa, la qual el sobrevisqué fins que morí a principis de març de 1985.

+ 1929, Eusebi Busquets, "Les arts decoratives a l'Exposició Internacional de Barcelona"   Arts i bells oficis
+ 1930, Jaume Mestres, "Què penseu de l'arquitectura moderna?"   Mirador nº 61
+ 1931, Jaume Mestres, R. Puig i Gairalt, "XII Congrés Internacional de..."   Arquitectura i Urbanisme nº 1
+ 1931, Eduard Sanjuán, "Parlant amb l'arquitecte senyor Jaume Mestres i Fossas"   El Matí nº 761
+ 1932, Jaume Mestres, "Les noves orientacions constructives i decoratives"   L'Abella d'Or
+ 1932, Eduard Sanjuán, "El que ens ha dit l'arquitecte senyor Jaume Mestres i Fossas"   El Matí nº 863
+ 1933, "Exposició d'Arquitectura escolar de Catalunya"   Arquitectura i Urbanisme nº 4
+ 1934, Jaume Mestres, "Vers el millorament de la construcció urbana a..."   Arquitectura i Urbanisme
+ 1936, Jaume Mestres, "El fracàs de L'arquitecte"   Arquitectura i Urbanisme
+ 1977, Antoni Tàpies, Memòria personal. Fragment per a una autobiografia   Editorial Crítica
+ 1978, Oriol Bohigas, Arquitectura i urbanisme durant la República   Editorial Dopesa 2
+ 1984, Jordi Monés, "La Mútua Escolar Blanquerna (1924-1938)"   L'Avenç nº 76
+ 1985, Alexandre Galí, Història de les institucions i del moviment cultural a...   Fundació Alexandre Galí
+ 1991, Hernàndez, Tatjer, Vidal, Passat i present de Barcelona (III). Materials...   Universitat de Barcelona
+ 1995, X. Pujadas, C. Santacana, "Esport, catalanisme i modernitat. La Mancomunitat de..."   Acàcia nº 4
+ 1996, Diversos autors, Registre d'arquitectura moderna a Catalunya. 1925-1965   COAC
+ 1999, Mariàngels Fondevila, "Aproximació a l'Art Déco a Catalunya"   Publicacions l'Abadia de Montserrat
+ 1999, Antoni Mirabent, Vida efímera d'una gran obra. Autòdrom Nacional   (autoeditat)
+ 2000, Estanislau Roca, Montjuïc, la muntanya de la ciutat   Institut d'Estudis Catalans
+ 2005, Xavier Pujadas, Els orígens de la natació esportiva a Catalunya   Generalitat de Catalunya
+ 2006, Antonio Pizza, Josep M. Rovira, G.A.T.C.P.A.C. 1928-1939. Una nova arquitectura per a...   COAC
+ 2006, Teresa-Maria Sala, La Casa Busquets. Una història del...   Universitat Autònoma de Barcelona
+ 2011, "Jaume Mestres i Fossas"   Enciclopèdia Catalana
+ 2011, "Mestres i Fossas, Jaume"   Arxiu Històric d'Arquitectura del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya

english, italiano
+ 1978, Sir Roland Penrose, Antoni Tàpies, Tàpies   Rizzoli, USA
+ 1985, David Mackay, Modern Architecture in Barcelona (1854-1939)   The Anglo-Catalan Society, UK
+ 1989, Antonio Pizza, Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'...   Tesi di Dottorato, UPC, Catalogna
+ 1989, Autori vari, Annali della Facoltà di lettere e filosofia, Volume XXII-XXIII   Editrice Antenore, Italia
+ 1996, Various Authors, Register of Modern Architecture in Catalonia. 1925-1965   COAC, Catalonia
+ 2002, M. Cervelló, M. Gausa, M. Pla, Barcelona: a guide to its modern architecture...   Actar, Catalonia
+ 2002, A. González, R. Lacuesta, Barcelona architecture guide. 1929-2002   Gustavo Gili, Catalonia
+ 2006, A. Pizza, J.M. Rovira, G.A.T.C.P.A.C. 1928-1939. A new architecture for a new...   COAC, Catalonia
+ 2006, Various Authors, Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí   Yale University Press, USA

1917
El 26 de novembre aconsegueix el títol d'arquitecte a Barcelona

Jaume Mestres, de jove

1920-21
Estadi Català (Estadi Municipal de La Foixarda)
Camí de la Foixarda 14-18, Parc de Montjuïc, Barcelona Google Maps Bing Maps
L'Estadi es projectà com a possible seu d'uns Jocs Olímpics barcelonins, a celebrar el 1924, que finalment es feren a París. Mestres formà part del Comitè que n'organitzà la candidatura (que no s'arribà a presentar)

Notícia del gener de 1922 sobre la inauguració de l'Estadi esdevinguda el 25 de desembre de 1921 | D'ací d'allà

Dia d'inauguració: 25.000 persones; la Foixarda havia estat una de les moltes pedreres de Montjuïc | D'ací d'allà

El Barça jugà els dos partits d'inauguració de l'Estadi: els dies de Nadal i de Sant Esteve de 1921 | FC Barcelona

L'equip del Barça que inaugurà l'Estadi Català (jugà els dos partits amistosos contra l'Sparta de Praga) | FCB

A part del futbol, l'Estadi (que no es finalitzà) havia de tenir també una pista d'atletisme de cendra de 106 m

Josep Samitier, que va jugar aquell dia, admetia: "Sempre he cregut que la visita de l'Sparta va ser decisiva per al futbol català. A partir d'aquells [dos] partits el públic va créixer com l'escuma" | Catalunya Gràfica | Ara

L'abril de 1923 el Barça jugà a l'Estadi, en el que fou el primer campionat de Catalunya de bàsquet | Euroleague

Durant l'Exposició de 1929 a l'Estadi s'hi instal·là un parc d'atraccions | BarceloFilia

El parc d'atraccions al fons, darrera del Poble Espanyol i el Palau de la Química de l'Expo | BarceloFilia.blogspot

L'Estadi de la Foixarda acull avui sobretot rugby (des de 1954) i hípica; el 1978 s'hi féu el gimnàs annex | Flickr

1920-25
Piscina de l'Escullera del Club de Natació Barcelona
Passeig de Joan de Borbó Comte de Barcelona 87-93, La Barceloneta, Barcelona Google Maps Bing Maps
El 17 d'abril de 1921 es col·loca la primera pedra del projecte de Mestres. El 1923 es cobreix la piscina i el 1924 es posa en marxa el servei d'aigua calenta. El 1955 Mestres féu la piscina descoberta de la platja

La primera piscina coberta de l'Estat | Ciutat Vella

Foto de 1923, en obres: s'acaba de col·locar la coberta | WaterpoloLegends.com

Un partit internacional de waterpolo al Club de Natació Barcelona, any 1923 | WaterpoloLegends.com

Entrant a l'aigua, fotografia de principis dels anys 1930s

Nadant, fotografia de principis dels anys 1930s

Façana principal | Panoramio

Entrada a la piscina i escut del club | Flickr

Piscina d'aigua salada a la platja, obra conjunta de Mestres i l'arquitecte Josep González i Esplugas, 1955 | CNB

Història del Club de Natació Barcelona | YouTube

1921-23
Autòdrom de Terramar
Sant Pere de Ribes—Sitges, Barcelona Google Maps Bing Maps
Per fer el projecte Mestres estudià els 2 primers circuits de competició d'Europa: Brooklands (1907, que visità personalment) i Monza (1922); i el primer dels EUA: Indianapolis (1911). Col·laborador: Josep Maria Martino

Foto de l'instant de la sortida de la primera cursa (categoria 2 litres); 28 d'octubre de 1923 | L'Altaveu de Ribes

Diverses imatges dels anys vint, amb l'Autòdrom en construcció i ja inaugurat | L'Altaveu de Ribes

Imatges dels anys vint; Mestres havia presentat el projecte el gener de 1922

Les obres del circuit començaren el 17 de setembre de 1922; s'inaugurà el 28 d'octubre de 1923 | Panoramio

La pista, de 18 m d'ample a les rectes, té una anella de 2 km de recorregut amb dos revolts petits ... | Flickr

... de 110 m de radi units per una corba de 1.500 m i una contracorba de 1.000 m de radi | Flickr

Els peralts, espectaculars, tenen uns 60 graus d'inclinació i l'amplada s'estén fins als 22 metres | Panoramio

L'Autòdrom, a dia d'avui, abandonat, espera la materialització d'un projecte de revitalització | Flickr

A dalt, planta inicial publicada el febrer de 1922; a sota, planta de la configuració final de l'Autòdrom

Perspectiva publicada el març de 1922; la tribuna i les llotges foren projectades per Josep Maria Martino

Reportatge del "Telenotícies Cap de Setmana" sobre l'Autòdrom de Terramar; 21 de maig de 2011 | TV3

Un molt bon reportatge sobre l'Autòdrom de Terramar, combinant imatges antigues i contemporànies | Vimeo

1922
Camp de Les Corts del Futbol Club Barcelona
Travessera de Les Corts amb Carrer de Numància, Les Corts, Barcelona Google Maps Bing Maps
Totes les fonts —també algunes dels anys 1920s i, fins i tot, a la web oficial del Barça— atorguen l'autoria del camp a un tal "Santiago Mestres" — en realitat, però, es tracta d'en Jaume. Col·laborador: Josep Alemany

Foto acolorida del dia de la inauguració del camp: el 20 de maig de 1922 | FC Barcelona

Foto de la tribuna del camp a mig fer, 1922; l'estadi va costar oficialment 991.984,05 pessetes | FC Barcelona

Perspectiva de com havia de ser la marquesina del camp (similar a la de la Foixarda), publicada el 20-2-1922

El camp un dia de partit; a dalt: Carrer de Numància; a l'esquerra: Travessera de Les Corts | Coleccionista63

Foto aèria de 1929: el camp feia 101 x 62 m —en un terreny de 200 x 123 m (23.385 m2)— | Cartoteca ICC

El camp amb la marquesina de Jaume Mestres; l'estadi tenia aleshores una capacitat per a 22.000 espectadors

El 1943 l'enginyer Eduardo Torroja projectà una nova marquesina aixecada per damunt de la de Mestres | FCB

Any 1954: la marquesina nova i l'estadi ampliat per a 60.000 espectadors; s'enderrocà el 1966 | Cartoteca ICC

L'estadi de Les Corts (1922-1957) (TVE) | DailyMotion

Més que un club (canya contra Espanya!): El tancament de l'estadi de Les Corts (1925) (TVE) | DailyMotion

L'estadi de Les Corts (1922-1957) (TV3) | YouTube

L'expresident Enric Llaudet desbarrant una mica sobre l'enderroc de l'estadi de Les Corts (1966) (TV3) | YouTube

1922-28
Hospital de Santa Maria
Avinguda de l'Alcalde Rovira Roure 44, Lleida Google Maps Bing Maps
Els edificis originals del complex hospitalari, d'estil noucentista, són obra de l'arquitecte Joaquim Porqueres i Bañeres, amb la col·laboració de Jaume Mestres. Les obres s'iniciaren el 1922 i s'acabaren l'1 de maig de 1928

Porta d'entrada al complex hospitalari | Panoramio

1928-29
Pavelló d'Indústries Catalanes a l'Exposición Iberoamericana de Sevilla
Entre el riu Guadalquivir i el Paseo de la Palmera, Sevilla, Estat Espanyol Google Maps Bing Maps
El pavelló, desaparegut, mostrava clarament l'interès de Jaume Mestres per l'Art Déco: la composició general és quasi un plagi del Pavelló de Lió que Tony Garnier dissenyà per a l'Exposició d'Arts Déco de París de 1925

Foto de l'edifici, des del riu Guadalquivir, al seu emplaçament de l'Exposició | "Barcelona 1929-1936. Il ponte..."

Mapa general de l'Exposició de Sevilla; el Pavelló d'Indústries Catalanes és el nº 65 | amplia la imatge

Esquerra: el pavelló de Mestres; dreta: el Pavelló de Lió de Tony Garnier per a l'Expo Art Déco de París de 1925

Perspectiva, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

1929
Pavelló d'Artistes Reunits de l'Exposició Internacional de Barcelona
Avinguda dels Montanyans, Parc de Montjuïc, Barcelona Google Maps Bing Maps
L'interior fou obra del decorador Santiago Marco. És conserven les vidrieres de la porta d'accés —amb una plàstica triangularitzada à la Auguste Perret— a la botiga Biosca & Botey de la Rambla de Catalunya de BCN

L'edifici, desaparegut, en la seva ubicació original dalt de Montjuïc | Arts i bells oficis

La porta d'entrada, que recorda l'obra de Perret, s'ha conservat | Arts i bells oficis

El pavelló, mig centímetre per sota del punt vermell, durant l'Exposició de 1929

Vista del "hall" | Arts i bells oficis

Vista del "hall" | Arts i bells oficis

La galeria superior del pavelló | Arts i bells oficis

Mapa general de l'Exposició de 1929; el Pavelló dels Artistes Reunits és el nº 67 | amplia la imatge

Planta general del pavelló | Arts i bells oficis

Seccions | Arts i bells oficis

Alçat i perspectiva del pavelló, original de Jaume Mestres | Arts i bells oficis

Reportatge de "Valor Afegit" sobre l'Exposició de 1929; 20 de maig de 2009 | TV3

1929
Edifici d'Habitatges Roger de Llúria 47
Carrer de Roger de Llúria 47, La Dreta de l'Eixample, Barcelona Google Maps Bing Maps
No construït

Perspectiva, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936..."

1929-33
Edifici d'Habitatges Avinguda de Gaudí 71 (Casa Sala Viladot)
Avinguda de Gaudí 71, La Sagrada Família, Barcelona Google Maps Bing Maps
Situat en una parcel·la pentagonal, les façanes mostren un sistema que transmet a l'exterior l'estratificació del programa mitjançant una acusada horitzontalitat no exempta encara de reminiscències Art Déco

Carrer de los Castillejos amb Avinguda de Gaudí; l'Hospital de Sant Pau al fons a la dreta | Google Maps

Cantonada i façana a l'Avinguda de Gaudí | Pobles de Catalunya

L'edifici acabant-se de construir | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

Planta tipus | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

Perspectiva, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936. Il ponte..."

1930-31
Seu de l'Editorial Seix i Barral
Carrer de Provença 217-219, La Dreta de l'Eixample, Barcelona Google Maps Bing Maps
Enderrocada el 1978, la façana presentava una forta i eclèctica càrrega expressionista a base de maó i estucat. Una modernitat, però, bàsicament epidèrmica

Desapareguda façana al Carrer de Provença (ara hi ha un edifici d'habitatges i un pàrquing)

Planta tipus i, a sota, planta baixa

1930-33
Mútua Escolar Blanquerna (actual IES Menéndez y Pelayo)
Via Augusta 138-154, Sant Gervasi-Galvany, Barcelona Google Maps Bing Maps
L'escola està avui molt desfigurada respecte el projecte original (d'estructura totalment metàl·lica). Per les seves aules hi han passat Oriol Bohigas, Antoni Tàpies, Mònica Terribas, Dolors Camats o Carles Rexach

Foto antiga del pati de l'escola i l'edifici original | Generalitat de Catalunya

Des de la Via Augusta, abans de la reforma del 2008 (però ja molt modificat respecte els anys 1930s) | Viqui

Després de la reforma 2008 (i amb un estucat rosa que es carrega el blanc racionalista original) | Google Maps

El cos a l'esquerra de la caixa d'escales forma part d'una ampliació posterior a l'edifici de Mestres | Cercador

Planta del primer pis de l'edifici original | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

Perspectiva militar del conjunt, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936. Il..."

Perspectiva, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

1931
El 16 d'abril es dóna d'alta al GATCPAC

Jaume Mestres | "Vida efímera d'una gran..."

1931
Edifici d'Habitatges Avinguda de Gaudí 44 (Casa Ginestà)
Avinguda de Gaudí 44, La Sagrada Família, Barcelona Google Maps Bing Maps
Casa de lloguer propietat de Joan Ginestà. Distribució simètrica de 3 habitatges per pis (dos a banda i banda i un a la cantonada), l'escala és al centre de la planta i els balcons arrodonits desafien el racionalisme pur

L'edifici presideix una de les cantonades Avinguda de Gaudí amb Carrer de Còrsega | Google Maps

Contrapicat de la cantonada | Pobles de Catalunya

L'edifici poc després d'acabar-se | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

Planta tipus | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

Perspectiva, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto..."

1932
Proposta per a una xarxa d'estadis comarcals i locals a Catalunya
Encara apassionat per l'esport, a principis dels anys trenta elabora una estudiada distribució de centres esportius que cobreixi tot el país, jerarquitzada d'acord amb la dimensió urbana de cada municipi

Féu la proposta 6 anys després de la "Catalunya Ciutat" de Nicolau M. Rubió i Tudurí | Cartoteca ICC | amplia

1932-35
Edifici d'Habitatges Alexandre Rosselló 6 (La Fertilitzadora Cross)
Carrer d'Alexandre Rosselló 6, Palma, Mallorca, Illes Balears Google Maps Bing Maps
Edifici d'habitatges al centre de Palma, rehabilitat fa pocs anys

Cantonada Carrer de Lluís Martí amb Carrer d'Alexandre Rosselló | Google Maps

1933
Reforma del Mercat Municipal de Teià
Plaça de Catalunya 6, Teià, Barcelona Google Maps Bing Maps
El mercat fou construït el 1916. Inicialment descobert, tenia 19 parades. El 1933, després d'unes inundacions, Mestres en construí la coberta amb plaques de fibrociment, féu la façana i n'arranjà els pilars, parets i terra

El mercat a principis del segle XX, abans de cobrir-se | Butlletí Municipal

El mercat a dia d'avui, la marquesina de l'entrada fou reformada el 2008 | Panoramio

1933-35
Edifici d'Habitatges Plaça de Molina 1-7 (Casa Sans)
Plaça de Molina 1-7, Sant Gervasi-Galvany, Barcelona Google Maps Bing Maps
Bloc unitari (acabat en 2 fases: 1936 i 1942) format per 2 edificis de 7 plantes, amb 2 habitatges de 195 m2 per replà. Un dels primers intents en què s'utilitza una estructura metàl·lica sense recórrer a murs de càrrega

L'edifici en un parell de fotos antigues | Enciclopèdia Catalana | Cercador Patrimoni Arquitectònic

Entrant a Plaça de Molina per Via Augusta, la cantonada de l'edifici fa de porta del Carrer de Balmes | Panoramio

Façana a Pl. de Molina, lleugerament (i assimètricament) bicolor, marcant les 2 fases de construcció | Panoramio

Cantonada Plaça de Molina amb Carrer de Balmes | Panoramio

Planta tipus de l'edifici de Plaça de Molina amb Carrer de Balmes | "Barcelona 1929-1936. Il..."

Planta tipus de l'edifici de Plaça de Molina amb Carrer d'Alfons XII | "Barcelona 1929-1936. Il ponte..."

Perspectiva general, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

1934
Edifici d'Habitatges Carrer de Balmes 166
Carrer de Balmes 166, La Dreta de l'Eixample, Barcelona Google Maps Bing Maps
Edifici d'habitatges de C.A.V.I.S.A.

Just al costat de l'alta i imponent seu del Banc Sabadell de Francesc Mitjans | Google Maps

1934
Casa Roca
Sitges, Barcelona Google Maps
Desapareguda. Articulada en forma d'L i amb l'accés al centre de l'habitatge —fent de ròtula— la residència fou encarregada per Artur Roca

La casa s'enderrocà fa uns anys | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

Planta baixa | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

Perspectiva, original de Jaume Mestres | "Barcelona 1929-1936. Il ponte incompinto dell'architettura"

1930s
Altres projectes de Jaume Mestres dels anys trenta

1931 - Piscina i Club de Natació (Adaptació del Pavelló d'I. Catalanes), Sevilla, Estat Espanyol (no realitzat)
1935 - Xalet, Palma, Mallorca, Illes Balears

1940-51
Església de l'Escola Pia Sant Antoni
Ronda de Sant Pau 56-72, El Raval, Barcelona Google Maps Bing Maps
Durant la crua postguerra Mestres féu algunes obres religioses per sortir del pas com aquesta església d'una escola d'El Raval

Façana a la Ronda de Sant Pau, al costat de l'edifici de l'escola | Google Maps

1941
Can Frouschtman
Carrer del Puig 19-21, Argentona, Barcelona Google Maps Bing Maps
Bé Cultural d'Interés Local d'Argentona. Xalet de planta rectangular i teulada a quatre aigües. El porxo encara evoca el racionalisme que Mestres començarà a abandonar els anys quaranta, després de la guerra

Vista general i la cantonada amb porxo | Ajuntament d'Argentona

1941-42
Edifici d'Habitatges Via Augusta 114-118
Via Augusta 114-118, El Putget i el Farró, Barcelona Google Maps Bing Maps
Projecte per a un bloc unitari de dos edificis (el 114-116 i el 118) d'habitatges de lloguer

Via Augusta a tocar de la Plaça de Molina; l'edifici del centre, de balcó a balcó | Google Maps

1944-45
Edifici d'Habitatges Carrer de Muntaner 333
Carrer de Muntaner 333, Sant Gervasi-Galvany, Barcelona Google Maps Bing Maps
Projecte per a un edifici d'habitatges de lloguer propietat del senyor Baciana

Cantonada Carrer de Muntaner amb Carrer de Calaf | Google Maps

1944-53
Edifici d'Habitatges Plaça de Gal·la Placídia 4-6
Plaça de Gal·la Placídia 4-6, La Vila de Gràcia, Barcelona Google Maps Bing Maps
Projecte per a un edifici d'habitatges de lloguer propietat del senyor Baciana

Cantonada Plaça de Gal·la Placídia amb Travessera de Gràcia | Google Maps

1940s
Altres projectes de Jaume Mestres dels anys quaranta

1944-48 - Edifici d'Habitatges Carrer de Balmes 341-343, Barcelona (desaparegut)

1953-54
Edifici d'Oficines Carrer de Balmes 210-218 (abans Col·legi Balmes de les Escoles Pies)
Carrer de Balmes 210-218, Sant Gervasi-Galvany, Barcelona Google Maps Bing Maps
Inicialment l'edifici estava destinat a espais docents i després passà a espais comercials. Antoni Tàpies féu els relleus escultòrics que hi ha entre les files de finestres verticals de la façana. Té un camp de bàsquet al terrat

Carrer de Balmes, mirant cap a mar | Google Maps

1950s
Altres projectes de Jaume Mestres dels anys cinquanta

1954 - Santuari de la Verge de Fàtima al Monestir de Monges Carmelites, Tàrrega, Lleida
1958 - Església Convent de les Monges Carmelites, Valls, Tarragona Google Maps

1960
Casa Bernades
Carrer de Can Caralleu 17, Sarrià, Barcelona Google Maps Bing Maps
Un arquitecte en retirada: xalet costumista a la part alta de Barcelona, propietat del senyor Bernades

Façana just al davant de la Ronda de Dalt | Google Maps

1960s
Altres projectes de Jaume Mestres dels anys seixanta

1963 - Casa Brotons, Premià de Dalt, Barcelona
1963 - Casa Creixell Pons, Vallvidrera, Barcelona

Guillem Abiell

2011-12-16T20:05:00.018+01:00

Hospital de la Santa Creu (al centre de la imatge); dibuix Jan Cornelisz Vermeyen, 1535 | Cartoteca ICC | amplia

L'Hospital de la Santa Creu de Barcelona és l'edifici gòtic més gran erigit a Catalunya després de les Reials Drassanes de Barcelona i un dels més importants i millor conservats d'Europa. Fou fruit de la fusió en un hospital de caràcter general, el 1401, de sis hospitals més petits de la ciutat que es trobaven en un estat força precari. Tot i que no s'en sap del cert l'autoria s'atribueix a Arnau Bargués —el mestre de cases de major prestigi a Catalunya a finals del segle XIV— la direcció inicial de les obres. El distanciament de Bargués del món de la construcció d'ençà de 1406 coincideix amb la signatura del contracte, aquest mateix any, entre el mestre Guillem Abiell i el prior de l'hospital per a realitzar les galeries del claustre. Abiell les hagué de resoldre de manera no massa feliç degut a la presència d'uns contraforts que l'obligaren a perdre l'alineació dels eixos de les voltes de creueria amb els eixos dels arcs faixons. Tot i així, també se li atribueixen les espectaculars voltes de les estances de la planta baixa del sector nord-est de l'hospital. Molt rebaixades, quasi bé planes, els nervis d'aquestes voltes demostren, segons Alexandre Cirici, que en Guillem gaudia d'una capacitat de precisió estereotòmica (l'art de tallar pedres) considerable. Per si això fos poc, la plementeria entre nervis és de maó de pla i configura, atenció, les que són considerades les voltes catalanes més antigues que es coneixen a dia d'avui a Catalunya.
Guillem Abiell, ciutadà de Barcelona —civis Barchinona—, picapedrer —lapiscida— i mestre de cases —magister domorum—, fou, juntament amb el mestre Bartomeu Gual, l'hereu natural d'Arnau Bargués, tant pel que fa a les seves extraordinàries relacions amb els alts càrrecs eclesiàstics, municipals i reial, com per la intensa activitat professional que va desenvolupar. En efecte, gaudia del beneplàcit del rei Martí l'Humà qui, personalment, el designà supervisor i avaluador de les obres de reforma que s'havien de realitzar al Palau Reial Major de Barcelona el 1402. Algun autor el situa per primer cop treballant al Convent de la Mercè de Vic, el 1391. El 1410, d'altra banda, se sap que signà una àpoca de 18 florins d'or d'Aragó per a l'execució d'un sepulcre al Monestir de Sant Francesc de Barcelona. També participà en les obres públiques de la ciutat, treballant, per exemple, en la nova escola municipal —situada a la cantonada dels carrers d'en Guitart i de na Riba— el 1413. Més tard, el 1416, en ser cridat per a participar en el famós congrés celebrat a la Catedral de Girona per discutir-ne la idoneïtat del projecte de nau única, se'ns diu que en aquell moment era el mestre major —magister operum— de les esglésies barcelonines de Santa Maria del Pi (Ecclesiarum Beatae Mariae de Pinu), de les dels convents de la Mare de Déu del Carme i de Montsió (Beatae Mariae de Monte Carmelo et de Monte Sion), de Sant Jaume (Sancti Jacobi Barchinonae), i del mateix hospital de la Santa Creu (Hospitalis Sanctae Crucis). A Girona, en Guillem rebutjà el projecte de nau única de la catedral per raons compositives però en beneí les possibilitats estructurals.
Autèntic especialista en el desenvolupament dels sistemes de voltes de maó de pla, l'última obra atribuïda a Guillem Abiell és la Sala Capitular del Monestir de Pedralbes, a Barcelona. Peça singular del gòtic català que presenta una original i agosarada estructura interna, mecànicament és una volta que actua més com una estructura moderna que no pas com ho faria una cúpula renaixentista. Tot i que la sala va ser edificada entre 1415 i 1420, en Guillem no hi apareix documentat fins el 1418. Tanmateix, mentre que hom assegura que el propi Abiell cobrà 340 sous per a fer i tallar amb les seves pròpies mans la clau de volta de pedra de l'estança, altres autors es decanten per creure que aquestes obres de 1415 en realitat eren una reforma d'una dependència preexistent. Sigui com sigui, el què sens dubte es construí en aquell moment fou la gran volta de maó i el terrat que hi ha damunt de la volta de la sala.
El 23 de juliol de 1419 Guillem Abiell signà testament a casa seva, al carrer de Portaferrissa, on s'hi diu que també se'l coneixia pel sobrenom de Guillamins (o Guillemins), que tenia una filla de nom Angelina, i que estava casat amb una tal Caterina — a qui designà marmessora, entre altres. Just després se n'anà a Palerm, a l'illa de Sicília —aleshores catalana—, reclamat pel rei i probablement per a col·laborar en la fàbrica de la catedral. Amb tot, la seva participació devia ser pràcticament nul·la, atès que el 7 de novembre de 1420 consta que en Guillem ja era mort — així apareix expressat en l'inventari de béns trobats a la seva casa de Palerm. Curiosament, però, aquesta data contrasta amb la publicada el 9 d'abril de 1421 a Barcelona, en llegir-se les seves últimes voluntats, on s'ens diu que el mestre havia mort el 6 de desembre del citat 1420. Altres fonts, encara, situen el seu traspàs també a Palerm però en dates anteriors, el 27 de setembre de 1420.

+ 1886, Diversos autors, Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana   Impremta Renaixensa
+ 1931, Josep Gudiol, Nocions d'arqueologia sagrada catalana   Tipografia Balmesiana
+ 1955, Alexandre Cirici, L'arquitectura catalana   Editorial Moll
+ 1971, Alexandre Cirici, Barcelona pam a pam   Editorial Teide
+ 1979, Anna Maria Adroer, El Palau Reial Major de Barcelona   Ajuntament de Barcelona
+ 1984, Artur López, "Consideracions sobre la..."   Acta historica et archaeologica mediaevalia nº 5-6
+ 1988, Pere Beseran, "Un grup d'escultures atribuïble a Jordi de Déu a l'Hospital de la..."   D'art nº 14
+ 1995, Albert G. Espuche, "La primera imatge global de Barcelona (1535)"   BCN quaderns d'història nº 1
+ 1996, Anna Castellano, Origen i formació d'un monestir femení. Pedralbes al segle...   Tesi Doctoral, UAB
+ 2002, Antoni Conejo, Assistència i hospitalitat a l'edat mitjana. L'arquitectura dels...   Tesi Doctoral, UB
+ 2002, Francesca Español, El Gòtic Català   Angle Editorial
+ 2002, Joan Valero, "Pere Sanglada en el context de l'escultura internacional..."   Locus Amoenus nº 6
+ 2003, Magda Bernaus, "Santa Maria del Pi"   Enciclopèdia Catalana
+ 2003, P. Beseran, A. Cubeles, J. Julià, "El convent de Santa Maria de Pedralbes"   Enciclopèdia Catalana
+ 2003, Jordi Bonet, "Enderrocs, trasllats i restauracions d'edificis...: Els trasllats"   Enciclopèdia Catalana
+ 2003, Nativitat Castejón, "L'hospital de la Santa Creu de Barcelona"   Enciclopèdia Catalana
+ 2003, Antoni Conejo, "El convent de Sant Francesc de Barcelona"   Enciclopèdia Catalana
+ 2003, Antoni Conejo, "Els convents carmelitans"   Enciclopèdia Catalana
+ 2003, Antoni Conejo, "Noves aportacions a l'evolució arquitectònica de..."   Universitat de Barcelona
+ 2003, Pere Jordi Figuerola, "Els convents de la ciutat de Barcelona al segle XV"   Enciclopèdia Catalana
+ 2004, Joan Bassegoda, "La sala capitular del Monestir de Santa Maria de..."   Butlletí de la RACBA vol. 18
+ 2007, Nativitat Castejón, Aproximació a l'estudi de l'Hospital de la Santa Creu de...   Fundació Noguera
+ 2009, Cristina Sanjust, L'obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des...   Tesi Doctoral, UAB
+ 2011, Sònia Casas, Antoni Conejo, "Ser metge i pacient a l'edat mitjana"   Sàpiens nº 109

english, italiano, deutsch
+ 1958, Filippo Meli, Matteo Carnilivari e l'architettura del quattro e cinquecento...   Palombi Editori, Italia
+ 1992, Christopher Woodward, The Buildings of Europe: Barcelona   Manchester University Press ND, UK
+ 1992, Verschiedene Autoren, Barcelona: Tradition und Moderne. Studien...   Jonas Verlag, Deutschland
+ 1999, Jill Rosemary Webster, Carmel in Medieval Catalonia   Brill, Netherlands
+ 2006, Cristina Sanjust, "The Construction of the Royal Monastery of..."   University of Cambridge, UK

[També se l'anomena: Guillelmi Abiel, Guillelmo Abiel, Guillelmum Abiell, Guillelmus Abel, Guillelmus Abiel, Guillelmus Abiell, Guillem Abill, Guillemus Abiel, Guillermi de Abiel, Guillermus Abiell]

1402
Reforma del Palau Reial Major
Plaça del Rei 7-9, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
Possiblement s'encarregà de subministrar i preparar la pedra necessària per a les obres o, fins i tot, les dirigí

Complex reial: Torre Rei Martí + Capella Sta. Àgata + Palau Reial Major; dibuix d'A. Wyngaerde, 1563 | amplia

"La presó de la Inquisició a Barcelona" (actual Palau del Lloctinent), gravat de Gustave Doré de 1862 | Flickr

El Palau a dia d'avui; la torre-mirador del Rei Martí és posterior (1555), en Guillem no l'arribà a veure mai | Flickr

"Close-up" de la façana principal del Palau Reial Major, força diferent de com la degué veure Abiell | Flickr

Planta del conjunt del Palau Reial Major als "Quarterons" de Miquel Garriga i Roca, 1858 | Monestirs.cat | amplia

1406-15
Continuació de les obres de l'Hospital de la Santa Creu
Carrer de l'Hospital 56, El Raval, Barcelona Google Maps Bing Maps
El 6 de juny de 1406 contracta les obres del nou claustre de l'hospital. Col·laboradors: Jaume Cabrer, Bernat Estrany, Miquel Riugall, Pericó, Bartomeu Rainers, Guillem Roure, Bartomeu Samora i Gerard Vanover

Document del 5 d'octubre de 1401: el Consell de Cent elegeix Guillem Torró com a 1er prior de l'Hospital | MDC

Hospital de la Santa Creu (al centre de la imatge); dibuix d'Anton van den Wyngaerde, 1563 | amplia la imatge

Hospital de la Santa Creu (al centre de la imatge); dibuix d'Anton van den Wyngaerde, 1563 | amplia la imatge

La planta baixa de l'ala est, atribuïda a Abiell, acull a l'extrem sud la Sala Caritat de la Biblioteca de Catalunya

Aquesta ala est presenta les voltes de maó pla (voltes catalanes) més antigues de Catalunya | Viquipèdia

Ala oriental (ala est) del claustre de l'Hospital, obra d'Abiell i amb contraforts a l'interior de la galeria | Flickr

Abiell féu l'ala est, la cantonada nord-est i el sector est de l'ala nord (que és des d'on està feta la foto) | Flickr

Ala est: els eixos de les claus de volta i els dels arcs faixons no estan alineats a causa dels contraforts | Flickr

Sector est de l'ala nord, amb contraforts (el sector oest ja no en té): no-alineació d'eixos de voltes i arcs | Flickr

Hospitals que hi havia a Barcelona abans de fusionar-se en el de la Sta. Creu el 1401 | "Assistència..." | amplia

(a dalt) Hospital d'en Colom, d'en Marcús i de la Sta. Creu; (a sota) de Santa Marta (Pere Desvilar), dels Masells (Sta. Margarida), dels Pelegrins (Sta. Eulàlia del Camp) i d'en Vilar; al "Llibre de taula" de 1674 | "Assistència..."

Fases constructives de l'hospital; en blau fort (1401-90) el claustre d'Abiell | "Assistència i..." | amplia la imatge

1410
Sepulcre al claustre del Monestir de Sant Francesc de Barcelona
Entre la Plaça del Portal de la Pau i la Duc de Medinaceli, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
El sepulcre, realitzat en compliment de la deixa testamentària de Joan de Fontelles, desaparegué després de l'enderrocament del monestir de framenors l'any 1837

Monestir de Sant Francesc (monestir de framenors); dibuix de Jan C. Vermeyen, 1535 | Cartoteca ICC | amplia

Monestir de Sant Francesc, a tocar de les Drassanes; dibuix d'Anton van den Wyngaerde, 1563 | amplia

Monestir de Sant Francesc, limitat per la muralla de mar; dibuix d'Anton van den Wyngaerde, 1563 | amplia

Monestir de Sant Francesc, al "davant" de Montserrat; gravat de Sieur de Beaulieu, 1659 | Cartoteca ICC | amplia

El gravat de 1659 però copiat i actualitzat amb colors per John Stridbeck "el jove", 1740 | Cartoteca ICC | amplia

Passeig de la Muralla de Mar i l'absis de l'església del Monestir de Sant Francesc; gravat de 1906 | Viquipèdia

Litografia de F.X. Parcerisa del Monestir de Sant Francesc, 1839 | Monestirs.cat

Plànol del segle XVIII: a l'esquerra les Drassanes, a la dreta el monestir dels framenors | Monestirs.cat | amplia

Planta del monestir (el mar queda a dalt) fet el 1836, just un any abans d'enderrocar-se | Monestirs.cat | amplia

1416
Mestre major de l'Església de Santa Maria del Pi
Plaça del Pi 7, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
Segurament ja n'era mestre major durant el 1415 i en anys anteriors, i possiblement treballà a les obres del campanar —que s'inicià el 1379 i fou redissenyat per Bartomeu Mas a mitjans del segle XV— i la rectoria

Església de Santa Maria del Pi, presidint el nucli antic; dibuix de Jan C. Vermeyen, 1535 | Cartoteca ICC | amplia

Església de Santa Maria del Pi, presidint el nucli antic; dibuix d'Anton van den Wyngaerde, 1563 | amplia

Santa Maria del Pi (el campanar del centre de la imatge); dibuix d'Anton van den Wyngaerde, 1563 | amplia

El campanar de l'Església de Santa Maria del Pi treient el nas entre els terrats de Ciutat Vella | Flickr

Gavines volant al voltant del campanar de l'Església de Santa Maria del Pi | Flickr

Una gàrgola dalt d'un contrafort de Santa Maria del Pi | Flickr

Planta de Santa Maria del Pi, el campanar, i la rectoria a baix a la dreta | Calaix | amplia la imatge

Alçat i secció del campanar de 54,05 m d'alçària de Santa Maria del Pi | Calaix | amplia l'alçat | amplia la secció

Planta de la coberta del campanar de l'Església de Santa Maria del Pi | Calaix | amplia la imatge

Detall de les arcuacions que coronen el campanar de l'Església de Santa Maria del Pi | Calaix | amplia la imatge

1416
Mestre major del Monestir de la Mare de Déu del Carme
El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps (ubicació original) (ubicació actual del portal salvat) Bing Maps
Segurament ja n'era mestre major durant el 1415 i en anys anteriors. El monestir, iniciat a finals del segle XIII, s'enderrocà el 1875. El portal de l'església se salvà i ara es troba a l'entrada de Sant Adrià de Besòs

El monestir just a dalt de l'Hospital de la Santa Creu (al centre); dibuix Vermeyen, 1535 | Cartoteca ICC | amplia

El monestir just a dalt de l'Hospital de la Santa Creu (al centre); dibuix d'Anton v.d. Wyngaerde, 1563 | amplia

El monestir just a dalt de l'Hospital de la Santa Creu (al centre); dibuix d'Anton v.d. Wyngaerde, 1563 | amplia

Abiell participà en les obres quan aquestes ja s'acabaven; dibuix del claustre gòtic reedifcat al s. XVI | Monestirs

Secció del claustre gòtic original (el primer), del s. XIV, abans de ser reedificat al s. XVI-XVII | Monestirs | amplia

L'església (amb el portal ara ubicat a St. Adrià) i el Carrer del Carme; dibuix 1er terç del segle XIX | Monestirs

Enderroc de 1875: façana de l'església des de dins (al fons, el complex de l'Hospital de la Sta. Creu) | Monestirs

El portal salvat del Carrer del Carme ara està col·locat, inexplicablement, ben lluny d'on estava el Convent | Flickr

Barcelona a l'última quinzena del segle XVIII: convents, equipaments i edificis monumentals | amplia la imatge

Planta del convent del Carme al primer terç del segle XIX | Monestirs.cat

Planta del convent del Carme als "Quarterons" de Miquel Garriga i Roca, 1858 | Monestirs.cat | amplia la imatge

1416
Mestre major del Monestir de la Mare de Déu de Montsió
El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps (ubicació original) (ubicació actual de l'església) Bing Maps
Segurament ja n'era mestre major durant el 1415 i en anys anteriors. L'església del monestir es començà a construir el 1388 i el convent vers el 1391. El 1950 el convent/claustre es traslladà a Esplugues de Llobregat

El claustre del Monestir de la Mare de Déu de Montsió; gravat de 1854 | Monestirs.cat

Barcelona, segle XV: el monestir estava a la part alta del Barri Gòtic (on ara hi ha Els Quatre Gats) | UB | amplia

L'hort del convent de Montsió a mitjans del segle XIX | Monestirs.cat

Planta del convent de Montsió als "Quarterons" de Miquel Garriga i Roca, 1858 | Monestirs.cat | amplia la imatge

L'església del monestir es desmuntà i traslladà el 1882 a la Rambla de Catalunya; foto anys 1920s | Monestirs

El claustre (de 1390-1420, i on potser hi treballà G. Abiell) es desmuntà i traslladà a Esplugues el 1950 | Villena

1416
Mestre major de l'Església de Sant Jaume
Plaça de Sant Jaume, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps (ubicació original) Bing Maps
Segurament ja n'era mestre major durant el 1415 i en anys anteriors. L'església, enderrocada el 1823 per a obrir-hi la Plaça de Sant Jaume, tenia l'absis on ara hi ha l'ala esquerra de la façana nova de l'Ajuntament

Antiga Plaça de Sant Jaume: a la dreta el Palau de la Generalitat, a l'esquerra hi havia l'Església de Sant Jaume

L'església tenia un porxo d'entrada (a l'esquerra de la imatge) on sovint s'hi reunia el Consell de Cent

Configuració de la Plaça de Sant Jaume el 1602, i el 1832 un cop enderrocada l'Església de Sant Jaume

Les diferents reformes de la Plaça de Sant Jaume (en taronja la reforma del 1823)

1416
El 23 de gener assisteix al congrés d'arquitectes sobre la nau única de la seu de Girona
Plaça de la Catedral, Girona Google Maps Bing Maps
Abiell, com els seus companys barcelonins, s'inclina a favor de seguir la Catedral amb el pla de tres naus. Ell ho fa, però, per raons estètiques, perquè estructuralment creu que la nau única aguantarà sense problemes

La Catedral de Girona treient el nas entre els arbres; gravat de Sieur de Beaulieu, 1659 | Cartoteca ICC | amplia

Litografia de Parcerisa de l'interior de la Catedral, 1839; a la dreta, el sepulcre de Ramon Berenguer II | Òliba

Catedral de Girona: evolució de tres naus a una enorme i única nau (la nau gòtica més ampla del món: 22,98m)

1418-20
Sala Capitular del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes
Baixada del Monestir 9, Pedralbes, Barcelona Google Maps Bing Maps
Presumiblement enllestida a finals de l'estiu de 1420 per Abiell (alguna font qüestiona que fos una edificació nova i que, en realitat, en Guillem només féu la volta del terrat i una reforma). Col·laborador: Antoni Nató

Monestir de Pedralbes (Petra Alba), muntanya amunt, al costat de Sarrià; dibuix d'A. Wyngaerde, 1563 | amplia

Monestir de Pedralbes (Petra Alba), muntanya amunt; dibuix d'Anton van den Wyngaerde, 1563 | amplia

Exterior de la Sala Capitular del Monestir: els contraforts a les cantonades suporten la volta de dins | Flickr

Entrada a la Sala Capitular del Monestir des del claustre | Flickr

Entrant a la Sala Capitular, volta hiper-pronunciada arrencant des de ben a baix de les cantonades | Flickr

La Sala Capitular; òcul i finestres de la façana principal | Flickr

La volta de la sala presenta una tecnologia constructiva i estructural força singular | Flickr

Els dos arcs de pedra creuats de la volta aguanten uns murs de totxo que fan de suport del terra de dalt | Flickr

La clau (1,35m diàmetre, 60cm gruix) descarrega: un pilar de pedra (60x60cm) + la coberta = 22 tones! | Flickr

Maqueta mostrant la transmissió de càrregues: coberta > pilar > clau de volta > arcs > contraforts | "L'obra..."

Pilar al terrat i volta de maó de pla (volta catalana) original feta per Abiell sobre la volta de la Sala | "L'obra..."

Planta de la Sala Capitular, a la dreta de l'Abadia i amb accés des del claustre | "L'obra del Reial Monestir de..."

1419-20
Viatja a Palerm, a l'illa de Sicília, possiblement per a treballar a les obres de la Catedral
Avinguda Vittorio Emanuele, Palerm, Sicília, Itàlia Google Maps Bing Maps
Després de signar el seu testament el juliol de 1419 a Barcelona, viatja a la capital siciliana potser per a treballar en la fàbrica de la Catedral. Poc hi treballà, però, ja que a la tardor de 1420 en Guillem mor a Palerm

La Catedral de Palerm, filigrana formal considerable; hom especula que fou l'últim lloc on treballà Abiell | Flickr

Josep Mestres i Gramatxes

2011-12-03T02:33:00.028+01:00

Litografia de F.X. Parcerisa de la Catedral de Barcelona, 1839 | Òliba

Mestre d'obres de la Catedral de Barcelona, Josep Mestres i Gramatxes formà part d'una llarga nissaga de mestres de cases i arquitectes barcelonins: els Mestres, una de les famílies hegemòniques en el mercat de la construcció local de finals del segle XVIII i principis del XIX i que, juntament amb altres famílies, exercia un control sobre els contractes i els càrrecs de caire oficial del sector. El seu avi, Francesc d'Assís Mestres i Guitart, fou mestre major de la catedral de Barcelona des de 1764 fins que es jubilà el 1781, tot i que ostentà la propietat del càrrec fins a la seva mort el 1794. El pare, Josep Mestres i Ximenes —que ja havia fet d'ajudant a la Catedral des de 1781— ocupà aleshores el càrrec fins que morí el 1804. El germà d'en Josep, Francesc d'Assís Mestres i Gramatxes, succeí aleshores el pare fins el 1814, quan traspassà. Finalment, en morir el germà, en Josep acabaria ocupant el càrrec des de 1814 fins el 1832, quan hagué de cedir el lloc a l'arquitecte Josep Mas i Vila. El càrrec hauria d'haver-lo ocupat per tradició familiar el fill d'en Josep Mestres, Josep Oriol Mestres i Esplugas —pare del conegut escriptor Apel·les Mestres—, que ja feia d'ajudant del seu pare a la Catedral des de feia temps. El problema fou que en Josep Oriol no tenia encara el títol d'arquitecte acadèmic —que atorgava la Real Acadèmia de San Fernando— preceptiu per ocupar el càrrec (el pare, en Josep Mestres, tenia el títol almenys des d'abans del 1827 i, de fet, el mateix Mas havia aconseguit el títol d'acadèmic just aquell mateix any 1832). Un cop mort Mas el 1855, en Josep Oriol, que havia aconseguit el títol d'acadèmic el 1841, recuperà el càrrec per a la família i ocupà la posició de mestre d'obres de la Catedral fins a la seva mort el 1895. Ell fou l'últim de la nissaga Mestres que ocuparia el càrrec, posició que ostentaren, almenys, durant prop d'un segle i mig (1764-1895).
El fill d'en Josep Oriol, Apel·les Mestres, publicà el llibre de records La casa vella. Reliquiari el 1912. Al llibre, ple de dibuixos, hi evoca de manera emotiva i amb claredat com era la casa pairal dels Mestres al barri de la Catedral, situada al Carrer de Montjuïc del Bisbe entre la Plaça de Sant Felip Neri i la de l'església de Sant Sever, a tocar del Palau Episcopal i enganxada a la muralla romana. Propietat del capítol catedralici que l'havia llogat, per quatre duros mensuals, a la família Mestres, aquest era el lloc on havien viscut els seus pares, avis i besavis i que havia desaparegut el 1872 quan la família decidí fer-se la seva pròpia casa a la Gran Via. D'altra banda, Josep Mestres és el protagonista d'una anècdota ocorreguda el 6 d'abril de 1806 i explicada en una làpida col·locada a la façana lateral de l'Església de Santa Maria del Pi de Barcelona (vegeu foto més avall). De la inscripció de la placa podem deduïr que el nostre arquitecte tenia una constitució notablement obesa (o una "extraordinària grassor").
L'any 1827 féu els plànols per a la nova església de Molins de Rei. Mestres envià el projecte a la Real Academia de San Fernando el 26 d'octubre de 1832, i la resolució de la comissió d'arquitectura hi fou favorable el 4 de novembre del mateix any. L'obra, però, es va interrompre entre 1833 i 1844, probablement a causa de la primera Guerra Carlina o de les lleis desamortitzadores del període. Finalment, un reial decret de 4 de desembre de 1845 contemplava subvencions per a les poblacions que volguessin reedificar la seva església parroquial, de manera que Molins de Rei s'hi va acollir i va poder continuar les obres del nou temple. Aquesta vegada, però, en va ser arquitecte Francesc Vallès, i dirigí l'obra el mestre de cases Francesc d'Assís Gallart. L'església, de grans dimensions, fou destruïda durant la Guerra Civil de 1936.
Entre el 1834 i 1836 Mestres participà, juntament amb els arquitectes acadèmics Antoni Cellers i Azcona i Josep Oriol i Bernadet, en el primer aixecament de plànols dels testimonis que resten de la muralla romana de Barcelona, de la qual en restituïren el perímetre, així com d'altres edificis medievals — per exemple, el Palau Reial Menor, del qual Mestres n'havia fet l'aixecament el 1832. Aquest primerenc estudi topogràfic constituí la base d'investigacions posteriors sobre el recinte emmurallat com la que féu Andreu Avel·lí Pi i Arimon uns anys més tard. Mestres també portà a terme una sèrie de reformes a les dependències del Palau Reial Major de Barcelona, a la Plaça del Rei. La portera del convent de les clarisses barcelonines que acollia el Palau —des del final de la Guerra de Successió l'edifici s'havia rehabilitat com a convent—, li regalà, durant aquestes tasques de reforma, l'esplèndid Llibre d'Hores del convent, manuscrit il·luminat per Bernat Martorell i un ajudant anònim el 1444. Aquest còdex és, a part dels retaules, l'obra més coneguda de l'il·lustre pintor gòtic. En Josep, per via familliar, acabà llegant aquest preuat regal al seu nét, Apel·les Mestres, el qual l'acabà donant a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona després de morir el 1936 i que és on es troba ara.

+ 1990, Josep Maria Montaner, La modernització de l'utillatge mental de...   Institut d'Estudis Catalans
+ 1991, Manel Arranz, Mestres d'Obres i Fusters. La construcció a...   Col·legi d'Aparelladors de Barcelona
+ 1996, Jaume Rosell, La construcció en l'arquitectura de Barcelona a finals del segle...   Tesi Doctoral, UPC
+ 2005, Mateu Avellaneda, La meva col·lecció Apel·les Mestres   Biblioteca de Catalunya
+ 2005, Mercè Tatjer, "Josep Oriol Bernadet (1811-1860) i la seva aportació a la..."   Biblio 3W nº 582
+ 2007, Margarita Costa, La rehabilitació com actitud projectual: el cas del Regomir   Tesi Doctoral, UPC
+ 2007, Esther García, José Nicolás de Azara i la seva repercussió en l'àmbit artístic...   Tesi Doctoral, UB
+ 2009, Maria Garganté, "Antoni Cellers i el seu entorn: notes sobre arquitectura..."   Locus Amoenus nº 10
+ 2011, "Mestres"   Enciclopèdia Catalana

[També se l'anomena: Josep Mestres i Gramatges]

1806
Pateix un accident a la Placeta del Pi
Placeta del Pi, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
Anècdota disfressada de miracle ocorreguda el 6 d'abril

Làpida a la façana lateral de l'Església de Santa Maria del Pi

El pont estava a l'esquerra de la làpida, entre St. Josep Oriol i la Placeta del Pi | Flickr

Gent en un nou passeig prop de Barcelona, gravat d'Alexandre de Laborde de 1806 | Cartoteca ICC | amplia

1814-32
Mestre d'obres de la Catedral de Barcelona
Pla de la Seu 3, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
Tasques de conservació del monument

La façana principal el 1886, tal i com la degué veure Josep Mestres | Antiquari.refres.cat

Litografia de F.X. Parcerisa de la Catedral de Barcelona, 1839 | Òliba

Litografia de F.X. Parcerisa de la Catedral de Barcelona, 1839 | Òliba

Planta | Enciclopèdia Catalana | amplia la imatge

Secció transversal | amplia la imatge

Secció longitudinal | amplia la imatge

Alçat exterior de l'absis | amplia la imatge

Detall dels contraforts de l'absis | amplia la imatge

1827-33
Projecte per a l'Església de Molins de Rei
Nucli antic de Molins de Rei, Barcelona Google Maps Bing Maps
Redissenyada per l'arquitecte Francesc Vallès el 1845, desapareguda durant la Guerra Civil de 1936

L'església abans de 1936 | "Antoni Cellers i el seu entorn: notes sobre arquitectura..."

L'entrada de l'església el 1917 | Memòria Digital de Catalunya

1832
Aixecament del plànol de la planta baixa del Palau Reial Menor
Carrer d'Ataülf 4, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
El Palau s'enderrocà el 1858, només en resta la Capella de Santa Maria al Carrer d'Ataülf

El plànol el·laborat per Mestres; la Capella de Santa Maria és a baix a la dreta | "La rehabilitació..." | amplia

Maqueta del Palau Reial Menor al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona | "La rehabilitació com actitud..."

Fotografia de 1857 del complex caòtic del Palau just abans d'enderrocar-se; al fons els campanars de la Catedral

"Ruïnes del Palau Reial Menor", oli de Ramon Martí Alsina de 1859 | Flickr

1834-36
Aixecament de plànols i restitució del perímetre de la Muralla Romana de Barcelona
Nucli antic de Barcelona, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
Col·laboradors: Antoni Cellers i Josep Oriol i Bernadet

La Porta Praetoria de la Barcelona romana, gravat d'Alexandre de Laborde de 1806 | Cartoteca ICC | amplia

La Porta Praetoria, gravat de Guillaumot de Lemaitre de 1820 | Cartoteca ICC | amplia

La Porta Praetoria l'any 1874 | Antiquari.refres.cat

La Porta Praetoria als anys 1930s | Flickr

Vista hipotètica (actual) de la Barcelona romana, inclosa la Porta Praetoria, aqüeductes i tota la muralla | amplia

Plànol (actual) del perímetre de la Muralla Romana superposada a la trama urbana contemporània | amplia

1830s
Reforma del Palau Reial Major
Plaça del Rei 7-9, El Barri Gòtic, Barcelona Google Maps Bing Maps
Reformes a les dependències del Palau quan aquest encara era ocupat pel Convent de Santa Clara

"La presó de la Inquisició a Barcelona" (actual Palau del Lloctinent), gravat de Gustave Doré de 1862 | Flickr

El segon arc per l'esquerra tenia una porta que ara és a l'entrada del Museu Marés, foto de 1874 | Bcn-antic

La columna del Temple d'August a la dreta; al fons, el Palau Reial Major encara amb clarisses a dins, anys 1920s

Dins del Palau Reial Major, les clarisses transformaren el Saló del Tinell en una església amb capelles laterals

Planta del conjunt del Palau Reial Major als "Quarterons" de Miquel Garriga i Roca, 1858 | Monestirs.cat | amplia

---

2011-12-03T02:22:00.004+01:00

- | -

Alfred Paluzie i Lucena

2011-09-06T13:12:00.018+02:00

Alfred Paluzie: detall de la cornisa i un balcó (amb 'coup de fouet' a la barana) de la Casa Gassiot a Olot | Flickr

Principal exponent del modernisme a Olot, Alfred Paluzie i Lucena va néixer a Barcelona el 26 de juny de 1870. Aprovat el seu exercici de revàlida per la Junta de catedràtics de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona el juny de 1897, Paluzie va obtenir el títol d'arquitecte el dia 31 del mes següent. A l'escola d'arquitectura havia estat company de promoció d'altres coneguts arquitectes modernistes catalans com Eduard Ferrés i Puig, Arnau Calvet i Peyronill, Joan Maymó i Cabanellas o Lluís Homs i Moncusí. El 1902 l'Ajuntament d'Olot va nomenar-lo arquitecte municipal, amb el previ concurs corresponent. A partir d'aquesta data n'Alfred passà a residir habitualment a la capital garrotxina.
A Olot desenvolupà la seva activitat professional al servei del municipi i, al mateix temps, projectà diverses construccions d'habitatges que s'inicien amb la transformació de la casa Masllorens (1902), que representa una de les primeres incursions significatives del modernisme a la ciutat. Paluzie va fer edificis modernistes i eclèctics durant un període molt prolongat, però segurament es va haver de moderar a l'hora de projectar, ja que sovint els propietaris no devien voler fer despeses que consideraven supèrflues. Un professional de l'arquitectura exercint en una capital de comarca no solia tenir els clients de què gaudien els arquitectes de renom del moment i que treballaven al nou eixample barceloní. Paluzie s'adaptava a les possibilitats i gustos dels seus clients, per un costat posant fre a la creativitat ornamental i per l'altre emprant uns materials d'ús corrent, per tal de no encarir excessivament el resultat de l'obra.
Aquests materials de construcció han suportat malament el pas del temps però, en els darrers anys, s'han restaurat un bon nombre d'edificis. Dels d'en Paluzie en destaquen la Casa Gaietà Vila (El Drac) (1903-05), plena d'evocacions de l'arquitectura de Domènech i Montaner; la Casa Escubós (1905-06); la Casa Gassiot (1911-21), de llenguatge més medievalista, però amb formes típicament modernistes; i un pla de remodelació de la plaça del Palau (1908-12, executat el 1920-30). Així mateix, com a arquitecte municipal completà el pla urbanístic (1903-06) iniciat al segle XIX pel mestre Esteve Pujol. Algun autor li atribueix, també, el Centre Cultural Colomenc de Santa Coloma de Farners. El 1913 deixà el càrrec d'arquitecte municipal d'Olot i obrí despatx a Barcelona, on ja havia començat a construir alguns habitatges al Tibidabo.
Alfred Paluzie era nét d'Esteve Paluzie i Cantalozella, reconegut pedagog i paleògraf, fundador de l'Editorial Paluzie i fill il·lustre d'Olot. El seu pare, Faustí Paluzie i Tallé, i els seus germans, n'Esteve i en Josep —destacat problemista d'escacs—, continuaren l'activitat editorial. N'Alfred i alguns dels seus germans van mantenir-se vinculats a Olot al llarg de la seva vida, on conservaven una casa al carrer de Sant Rafael, que havien adquirit el 1786 els seus avantpassats, quan des de Lodeva (Occitània) van passar a residir a Olot, el 1773. Casat amb Concepció Teixidor i Surroca (†1957), Alfred Paluzie morí a Barcelona el 17 de gener de 1943.

+ Alfons Petit, "Girona, París, Bucarest", Diari de Girona, 30 de novembre del 2003
+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006
+ Joan Barnadas, "Esteve Pujol i Riera", El Cartipàs nº 35, octubre del 2009
+ Lluís Paluzie, "El fons olotí d'Alfred Paluzie i Lucena", El Cartipàs nº 36, novembre del 2009
+ Joan Barnadas, "El primer pla general", El Cartipàs nº 52, juny del 2011
+ Xavier Moliner, "El somni de Marville", El Cartipàs nº 52, juny del 2011

Cronologia

1902 — L'11 de juliol ocupa el càrrec d'Arquitecte municipal d'Olot

L'avi de n'Alfred, Esteve Paluzie (1806-73), i un germà, Josep Paluzie (dreta, 1860-1938) | Enciclopèdia | Viqui

L'arquitecte Alfred Paluzie i Lucena va ser l'autor del primer [sic] pla d'urbanisme que ha tingut la ciutat d'Olot, datat ara fa cent anys, l'1 de desembre de 1906, un projecte de gran envergadura i que ha estat la base a partir de la qual s'han redactat tots els que han vingut a continuació. Paluzie va ser el primer arquitecte municipal de la ciutat i l'autor de la majoria de les construccions que es van fer a Olot en un ampli període, seguint la tipologia modernista del moment. Tot i això, la seva obra i la seva personalitat han estat molt poc divulgades [Entre abril de 2004 i juny de 2005 es van publicar sis textos sobre aquest arquitecte a 440, La Revista d'Olot, escrits per l'autor del present article]. Davant l'avinentesa de l'esmentat centenari, ens ha semblat oportú fer un breu apropament a l'obra d'aquest professional a terres gironines.
A l'Arxiu del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya hi ha poques dades de Paluzie; tant és així que no hi consten ni referències personals ni l'any que va obtenir el títol, particularitats que solen figurar habitualment en els fitxers dels col·legis professionals. La poca documentació personal que ens ha arribat de l'arquitecte es troba a l'arxiu de Lluís Paluzie i Mir, un descendent seu, gràcies a la qual sabem que va néixer a Barcelona el 26 de juny de 1870 i que va morir, també a Barcelona, el 17 de gener de 1943; l'arxiu inclou el certificat notarial del títol d'arquitecte.
Ara sabem també l'any en què es va fer càrrec de la plaça olotina. En els llibres d'actes de les sessions municipals hi ha un parell de notícies interessants. El 20 de maig de 1902, uns regidors lamentaven no tenir cap arquitecte o mestre d'obres al municipi, ja que aquesta feina la feia provisionalment Simó Cordomí, un arquitecte olotí que ni residia a la població ni estava interessat en el càrrec, i opinaven que podria ser el moment de convocar un concurs per proveir la plaça. Pocs dies després, en la sessió del 3 de juny, es declarava la vacant d'arquitecte municipal, i s'obria el termini per presentar les sol·licituds. S'hi van presentar dos aspirants: Alfred Paluzie i Josep Balet, ambdós barcelonins. El 10 de juliol de 1902 es va acordar nomenar Paluzie, si bé també es va fer constar que tots dos arquitectes reunien "les condicions i circumstàncies d'honradesa i aptitud necessàries, sent potser més conegut el Sr. Paluzie per haver portat a terme alguns treballs en aquesta població".
Mentre que no hi ha obres documentades de Balet en la zona, sí que coneixem una referència, que figura al COAC, d'un projecte de Paluzie de l'any 1901, consistent en un transformador que volia construir una empresa elèctrica local. Potser també va influir en l'elecció el fet que era descendent d'Esteve Paluzie i Cantalozella, un culte pedagog olotí resident a Barcelona i alhora fundador d'una de les primeres editorials del país dedicada a la difusió de materials de contingut docent.

+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006

1902 — Reforma de la Casa Masllorens (Olot)

Façana del projecte de la casa i foto de la mateixa | Revista de Girona

A l'Arxiu Històric Comarcal d'Olot hi ha una abundant documentació gràfica i escrita de les obres fetes per Alfred Paluzie a partir del moment que fou nomenat arquitecte municipal. El primer any que treballà a Olot, el 1902, entre el 8 de març i el 27 de desembre ja va projectar disset construccions, una quantitat vertaderament important, ja que gairebé totes les intervencions eren d'obra major, consistents en noves edificacions o remodelacions d'edificis. I aquest bon ritme es va mantenir els anys següents. En alguns casos la remodelació transformava la construcció prèvia d'una manera radical, com és el cas de la casa Masllorens del carrer de Sant Cristòfol, 14, un projecte important per a la trajectòria futura de l'arquitecte i també en el panorama arquitectònic de la ciutat, tot i que la seva ubicació, en un carrer poc concorregut, fa que sigui poc coneguda.
Manuel Masllorens volia reformar la casa on vivia, i així es va fer, com es pot observar en el projecte que reproduïm, on apareix fotografiat l'edifici original i al costat el projecte de Paluzie. En els plànols que es portaven a l'Ajuntament només es presentava la façana, la part de l'edifici que donava a la via pública. Cal destacar-ne les finestres de la planta baixa, amb uns interessants ferros forjats, així com el balcó a la primera planta, amb una decoració d'àligues bicèfales extretes de l'heràldica medieval.
Paluzie també va transformar l'interior, en sintonia amb l'estètica del "cop de fuet", emprant ceràmica modernista, esgrafiats, vidres emplomats... Va convertir una casa totalment anodina, com tantes altres hi havia i encara hi ha en aquest mateix carrer, en una residència singular, i aquest fet va ser admirat i reconegut pels olotins de l'època. La casa Masllorens va ser per a Paluzie la seva millor carta de presentació, i una de les primeres incursions arquitectòniques del modernisme a la ciutat d'Olot.

+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006

1903-06 — Pla urbanístic "Projecte de millora i reforma de la Vila d'Olot" (Olot)

Vista aèria d'Olot des de dalt del Volcà del Montsacopa | FemTurisme.cat

El mestre d'obres Esteve Pujol havia estat actiu a Olot durant uns quants decennis del segle dinou, i va ser qui va iniciar el projecte de millora i reforma de la vila, però la mort li va impedir acabar-lo. Segurament des de la seva arribada a l'Ajuntament Paluzie ja va mantenir converses per continuar els dibuixos iniciats —dels quals desconeixem fins a quin punt estaven concretats—, però la primera constància escrita la tenim en el Llibre d'Actes municipals del dia 28 de maig de 1903, és a dir, al cap de poc més de deu mesos d'obtenir el càrrec [d'arquitecte municipal]. Els regidors es lamentaven de tenir-lo encallat, i van acordar "donar un nou i decisiu impuls a la consecució del pla".
La següent informació la trobem al cap d'uns mesos, en la sessió del 15 d'octubre, on es va llegir una carta que els havia adreçat Paluzie en la qual feia una sèrie de demandes tècniques i econòmiques per assumir el projecte: les peticions de l'arquitecte van ser acceptades i es va acordar tirar endavant el pla. Com tots els plans d'urbanisme, aquest projecte dissenyava el planejament de la població de cara al futur, preveient cap on i de quina manera havia de créixer la població, però també quines amplades i quines alineacions havien de tenir els carrers de la vila vella.
El "Projecte de millora i reforma de la Vila d'Olot", nom oficial, consisteix en un gran dibuix de 92.5 x 190 cm, fet a escala 1:1000, on es representa la població i es projecten els eixamples que s'hi havien d'anar construint: pel costat est, tot el barri de Sant Miquel; pel sud-oest, l'actual eixample Malagrida, i cap al nord, la zona de la carretera de Sant Joan de les Abadesses. Acompanyaven aquest plànol general dos grups més de plànols: nou de parcials, dibuixats a escala 1:300, on es detallaven tots els carrers, i onze de perfils longitudinals i transversals, representats igualment a escala 1:300; a més a més d'una memòria descriptiva. Tota aquesta documentació porta la data d'1 de desembre de 1906, que és quan el professional donà per acabat el projecte, i en la sessió municipal de pocs dies després, la del dia 11, el consistori es congratulà dels plànols presentats, ja que "no solament comprèn allò estipulat sinó que a més a més adjunta el traçat i l'estudi d'una multitud de vies situades extramurs de la urbs".
El 22 de gener de 1907 s'aprovà el pla i s'acordà d'exposar-lo al públic; això va fer moure molts olotins que se sentien afectats per diverses circumstàncies, com ho trobem escrit els mesos següents en les actes municipals, on hi ha un degoteig de sol·licituds i resolucions, noves demandes i nous acords. Després d'atendre positivament uns casos i rebutjar-ne d'altres, l'Ajuntament va acordar aprovar definitivament el projecte en la sessió del 16 de novembre de 1909, quasi tres anys després d'haver-lo finalitzat i després d'haver-hi introduït diversos canvis, que queden perfectament reflectits en el dibuix i anotats en els laterals dels plànols. Paluzie va fer una bona feina i s'han mantingut fins als nostres dies moltes de les noves vies que va projectar.

+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006

Vista aèria d'Olot des de dalt del Volcà del Montsacopa; al fons, el volcà Montolivet | FemTurisme.cat

Enguany fa justament cent anys que el nostre Ajuntament va aprovar definitivament el primer Pla general d'urbanisme d'Olot. Ho hem commemorat exposant diversos plànols als baixos de Can Trincheria i recordant la trajectòria del seu autor, l'arquitecte municipal Alfred Paluzie i Lucena. Tanmateix, d'aquest primer Pla general se'n poden dir moltes més coses. Tot va començar el novembre de 1871 quan l'Ajuntament d'Olot, de majoria republicana federal, va acordar aixecar un plànol de la vila que "representi de manera clara i exacta les divisions de la propietat. I també camins i edificis amb totes les circumstàncies que facin comprendre la seva veritable posició i magnitud" i que "haurà de consignar les corbes de nivell per estudiar en el seu temps els desaigües i rasants". L'alcalde Joan Deu va encarregar el projecte al mestre d'obres i cunyat seu Esteve Pujol i Riera. El valor de l'obra eren 11.000 pessetes, que es pagarien en set anualitats, i havia d'estar acabat abans del juliol de 1873. La carlinada, però, va interrompre els treballs.
El projecte d'elaborar un pla geomètric es va reprendre quan un altre il·lustre liberal, Alexandre de Roca, va arribar a l'alcaldia i va consignar en el pressupost de 1882 els honoraris que havia de percebre Esteve Pujol. Els treballs es varen aturar de nou el 1884, aquesta vegada "perquè l'Ajuntament no ha acordat les alineacions que ha de tenir el plànol". No és cap casualitat: en aquells moments presidia l'Ajuntament Pere Basil, un home poc amic de trens, periodistes, catalanistes, modernitats i innovacions. No sabem del cert quan es varen reprendre els treballs, només podem dir que l'any 1899 un altre alcalde liberal, Joan Monsalvatje, va instar Pujol a acabar d'una vegada la feina "perquè és una necessitat" i perquè "ja s'han pagat 10 de les 11 mil pessetes acordades". En Pujol, però, era ja un home gran, estava malalt i no va poder acabar pas la feina. Quan va morir, l'any 1903, l'alcalde va decretar que tots els papers i documents elaborats per Pujol fossin donats a l'arquitecte municipal, Alfred Paluzie, amb l'encàrrec que acabés l'obra.
No sabrem mai, doncs, quina part de la feina va fer en Pujol i quina en Paluzie. Però podria orientar-nos comparar els honoraris que va percebre cadascun. En Pujol, 10.000 pessetes, i en Paluzie, 200 ptes./any (o sigui 600 pessetes), amb el ben entès que aquests honoraris havien de cobrir la feina del pla general i tota la resta de tasques municipals que tenia encomanades.
Esteve Pujol va ser el mestre d'obres d'Olot (juntament amb en Joan Cordomí) dels darrers cinquanta anys del XIX. Ell va dirigir les obres de fortificació de la vila i l'emmurallat de la tercera carlinada; ell va reformar l'Ajuntament vell i la rectoria; són seus els projectes de convent dels caputxins, les capelles del viacrucis del Montsacopa i les fàbriques de Tomàs Bassols, a la vora del pont, i de Baudili Descals, al passeig de Barcelona; també és seu el projecte del carrer Lorenzana i el primer enllaç de carreteres, la urbanització de la plaça Clarà, el carrer Vilanova... i una bona colla de cases d'Olot.

+ Joan Barnadas, "Esteve Pujol i Riera", El Cartipàs nº 35, octubre del 2009

El Volcà del Montsacopa, al bell mig d'Olot | GarrotxaTuristica.com

Quan escric sobre temes d'història, el meu principal neguit és no dir cap bestiesa. De fet, em pesa molt el record del meu pas per l'Ajuntament. Concretament, l'angoixant vergonya aliena que sentia quan escoltava alguns regidors que defensaven amb vehemència bestieses de l'alçada d'un campanar. Sobretot quan parlaven de temes que em són propers, com ara biodiversitat, transgènics, plàstics o perills de foradar Bracons. Ja que jo sí que sóc conscient de la meva falta de formació acadèmica en temes d'història i atès que en el meu camí d'aprenentatge he experimentat en pròpia pell el verdader significat de l'aforisme socràtic "només sé que no sé res", avui vull dedicar l'espai a esmenar-me a mi mateix. Activitat poc habitual, certament. Però absolutament necessària aquí entre nosaltres, ja que encara no hem trobat ni l'espai ni la forma de debatre, i rebatre si cal, sobre les diverses tesis o interpretacions històriques.
En una biografia de l'alcalde i líder republicà Joan Deu i Ros, vaig escriure que el seu ajuntament havia encarregat el primer Pla General d'Olot (1870) i ho lligava al caràcter innovador i modern de les idees republicanes. La realitat, però, és que aquest no va ser el primer Pla General. Per tant, tampoc el de l'Alfred Paluzie recentment commemorat. Ni de bon tros! Quan vaig decidir recular quaranta anys el meu període de recerca per mirar d'entendre com s'havia format a Olot una majoria social republicana i d'on venia la tradició obrerista que va permetre que Olot fos una de les viles de l'Estat on l'Associació Internacional de Treballadors va tenir més força, vaig descobrir el que alguns altres ja devien saber i és que l'any 1853 l'Ajuntament d'Olot havia encarregat una recanació del terme municipal a l'enginyer militar Antoni Masmitjà, que hauria permès al farmacèutic i regidor progressista Miquel Frigola elaborar un plànol urbanístic d'Olot un any després.
Ja molt més caut i una mica més savi, quan vaig fer la ressenya del plànol de Frigola per a una publicació de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, vaig tenir la prevenció de no escriure que era el primer Pla General d'Olot, tot i que ho semblava. Doncs bé, sort que no ho vaig fer. Ara que he retrocedit fins al Trienni Liberal (1820-1823), tot intentant esbrinar si això de la "liberalitat" és un herència familiar més que no pas una decisió personal, he descobert que l'any 1821 l'ajuntament presidit per Joan Serrat-Calvó va encarregar un Plànol Geomètric de la Vila i que el va exposar a final del seu mandat "colocado en medio de los dos escudos de armas de la misma, en el lienzo de pared entrando en la pieza interior comunal".
Ara mateix no goso afirmar que aquest sigui el primer Pla General d'Olot, tot i que m'ho torna a semblar. No fos cas que, si un dia decideixo, com m'agradaria, recular fins a la guerra del Francès per esbrinar si els liberals tenen les arrels entre els afrancesats o entre els patriotes, no ensopegui amb un parell de plànols més, i hagi d'escriure un nou mea culpa.

+ Joan Barnadas, "El primer pla general", El Cartipàs nº 52, juny del 2011

Fotografia d'Antoni Fortet d'un carrer d'Olot, abans d'implantar el Pla de Paluzie | El Cartipàs

L'any 1909 es va aprovar el primer pla urbanístic de reforma i millora de la ciutat d'Olot de mans de l'arquitecte municipal Alfred Paluzie i Lucena. Paluzie remarcà en la memòria del projecte que el pla se centrava en dos punts totalment insatisfactoris i malauradament encara d'actualitat: les condicions d'insalubritat d'alguns barris i la creixent dificultat de circulació de carruatges per alguns dels seus estrets carrers. La seva conclusió: "Una reforma radical és el què s'hauria de portar a terme".
Posar Olot a l'alçada de París és certament una gesta agosarada, per molt que m'apreciï la meva ciutat, però, aproximadament cinc dècades abans del primer pla olotí, la capital francesa va començar els grans canvis de la seva fisonomia a mans del Baró Haussmann, el qual va rebre l'encàrrec de Napoleó III. El recent proclamat emperador volia una ciutat renovada a l'alçada de la seva imatge, amb grans avingudes, sanejament dels barris insalubres, un nou sistema de clavegueram, a part d'altres millores que van culminar en la construcció de l'Òpera de París, imatge del nou imperi, edifici símbol de l'eclecticisme arquitectònic. El preu a pagar va ser la desaparició de molts dels carrers de l'antiga ciutat que ara es recorden amb nostàlgia.
Haussman però, va mostrar una sensibilitat insospitada: el 1865 va crear la Comission des Travaux Historiques, que davant la gran transformació que havia de patir la ciutat va considerar indispensable fotografiar tots els carrers que s'havien destruït, o que estaven a punt de ser-ho, com a testimoni topogràfic de l'antiga capital. El fotògraf Charles Marville va realitzar 425 fotografies que actualment són d'un valor històric i sentimental incalculable.
Olot va somiar fa un segle amb el nou pla urbanístic de Paluzie. De les seves propostes, l'actuació més destacada va ser l'obertura del carrer de Lorenzana per enllaçar-lo amb la plaça de Palau. Aquella intervenció va suposar l'aparició d'una nova avinguda i el necessari enderroc d'edificis. Curiosament, no només ens vam assemblar a París amb l'obertura del carrer sinó també en les imatges que testimonien el que hi havia. Olot també va tenir el seu fotògraf, Antoni Fortet i Pascual, que va fotografiar, tal com va fer Marville, aquells carrers estrets abans de ser transformats, en un mut testimoni del que era a punt de desaparèixer. Potser, per una vegada, la ciutat d'Olot va acostar-se per un moment a la capital francesa en un tímid i nostàlgic agermanament fotogràfic.

+ Xavier Moliner, "El somni de Marville", El Cartipàs nº 52, juny del 2011

Cafè Novedades (anys 1930s), als baixos de la façana lateral de la Casa Gaietà Vila, de Paluzie | 'Olot. Recull...'

"Ja hi era. El naixement d'una ciutat" és el nom d'unes visites guiades en les quals s'explica —a través de diferents elements que avui en dia encara són presents a la ciutat— com era Olot i com vivien els olotins l'any 1907. A continuació us presentem un breu extracte del contingut d'aquestes visites:
"La població a Olot era de 8.000 habitants. Durant els primers anys del segle, va arribar a Olot un miler de persones, provinents de pobles de la Garrotxa. La ciutat tenia onze barris i quatre quartels, que eren zones perifèriques, ocupats per unes 50 masies cadascun. L'ocupació de la gent era l'agricultura, però també les indústries locals (tèxtils, filatures, gènere de punt, tallers de sants) i el comerç. La majoria de nouvinguts a Olot anaven a viure al nucli urbà, a treballar a les indústries locals com a aprenents, però també anaven als quartels, en concret als masos, per fer de mossos i jornalers. Les dones treballaven en algunes filatures o feien de criades per a la burgesia local propietària de noves fàbriques, cases i botigues d'estil modernista, en voga en aquells moments, repartides pel centre urbà.
A nivell urbanístic l'arquitecte municipal Alfred Paluzie va redactar un primer pla de racionalització del creixement de la ciutat. El servei de subministrament d'aigua portava molts problemes, les fonts públiques eren molt concorregudes pels vilatans i també pel bestiar, que podia beure aigua a l'abeurador incorporat a la font. Els rentadors de roba s'havien de conservar nets i això obligava a un manteniment important que no sempre es portava a terme. L'electricitat arribà a finals de segle XIX a la ciutat, però encara no estava del tot generalitzada i també es començà a instal·lar una xarxa telefònica. El nucli urbà patia reformes constants per millorar el clavegueram o per posar llambordes als carrers, tant necessàries per evitar la pols que provocaven les tartanes o els carruatges que hi circulaven.
Les comunicacions a Olot eren molt complicades: el tren no arribaria fins el 1911. Les diligències anaven plenes durant les dues hores de trajecte fins a Sant Feliu de Pallerols per anar a buscar el tren, o quatre hores fins a Sant Joan de les Abadesses i fins a sis hores per arribar a Girona, passant per Besalú. Això quan la neu no ho impedia, perquè Olot podia quedar aïllat durant setmanes. Sorgí la iniciativa, per part d'alguns empresaris, d'establir locomòbils de càrrega de propietat col·lectiva. A les entrades de la ciutat els burots s'encarregaven de cobrar els impostos corresponents als carruatges carregats amb diferents productes i bestiar per vendre, sobretot els dies de fira i mercat."

+ "Ja hi era. El naixement d'una ciutat", Plafó nº 47, setembre del 2007

1903-05 — Reforma de la Casa Gaietà Vila (Olot)

Façana principal, a la plaça dels Capellans, 8 | Panoramio

Alçat de la façana principal, a la plaça dels Capellans, 8, i secció | Revista de Girona

Alçats i seccions de les façanes posterior (esquerra) i lateral | Revista de Girona

La transformació de la casa Masllorens va fer sensació, i al cap de poc temps li van encomanar la remodelació d'altres edificis, alguns dels quals han esdevingut obres significatives del modernisme olotí, com és el cas de la casa Gaietà Vila, situada al davant de la parròquia de Sant Esteve, al cor de la població, els plànols de la qual es van presentar en tres moments diferents al llarg de l'any 1905.
Vila va començar demanant permís per fer obres a la casa número 8 de la plaça dels Capellans, davant de Sant Esteve. Paluzie primer va fer el projecte de reforma d'una de les façanes, la que considerava principal, amb una gran ornamentació, tot i que part de la iconografia projectada no es va arribar a dur a terme. Entre els elements eliminats s'ha de destacar la torre i el drac de l'angle esquerre. Poques setmanes després, el propietari tornà a presentar una instància on demanava reformar la fonamentació per fer obres a la planta baixa. L'estructura de la casa anterior era de parets de càrrega que aguantaven tot el pes de l'obra, però les grans obertures que projectava Paluzie s'havien de sostenir sobre uns bons fonaments, i aquest era l'objectiu de la nova llicència d'obres. Un mes després l'arquitecte va presentar un nou plànol per a la reforma de les dues façanes que no s'havien dibuixat anteriorment.
Paluzie va projectar l'edifici emprant ferros forjats i ceràmica vidriada, tot sobre un fons estucat de color mangra, elements que configuren un conjunt cromàticament molt aconseguit, amb decoració zoomòrfica i floral. Els panys de paret de la planta baixa, a manera de pilastres, estan coronats per una mena de capitells florals. En el balcó lateral del primer pis hi ha un drac, de ferro forjat, que és l'origen del nom popular amb què és coneguda la casa ["El Drac"]. El coronament de l'edifici recorda els merlets medievals, però amb una decoració escaient en un marc urbà.
En la façana lateral hi apareix la data de construcció dins d'una decoració d'arrel heràldica, recurs que l'arquitecte solia emprar freqüentment. Els animals fantàstics són presents en diverses parts de l'edifici, tant en forma d'escultures com de baixos relleus, sota els merlets. La casa Gaietà Vila és un dels millors projectes de l'arquitecte a Olot.

+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006

La casa vista des de l'escalinata de l'església de Sant Esteve | Panoramio

L'Ajuntament d'Olot sol·licitarà a la Direcció General del Patrimoni Artístic de la Generalitat que es declari la Casa Gaietà Vila del passeig d'en Blay, popularment coneguda com el drac, monument d'interès històrico-artístic. L'edifici modernista, construït l'any 1905 per l'arquitecte olotí Alfred Paluzie, es començarà a restaurar aquesta primavera.
El Pla Especial del Patrimoni Històric Arquitectònic d'Olot, aprovat definitivament el març de 1989, ja inclou la Casa Gaietà Vila pel seu valor artístic i arquitectònic. En aquest sentit, el ple de l'Ajuntament d'Olot va aprovar ahir al vespre tramitar-ne la sol·licitud de declaració de monument d'interès històric. La Casa Gaietà Vila, situada estratègicament entre l'església de Sant Esteve i el final visual del Passeig d'en Blay, consta actualment d'una planta baixa comercial amb soterrani, que és la seu de la llibreria Drac, i de tres plantes d'habitatges.
A la primera planta, destaquen les tribunes i el gran finestral lateral, que en reforcen el sentit de planta principal. La segona planta recull les obertures i balcons més tradicionals i la tercera, amb un caràcter estètic més lleuger, corona, juntament amb les baranes de la terrassa, l'edifici. La casa, en el seu conjunt, copsa la composició prototípica del modernisme, amb una exuberant i prolífica utilització d'elements ornamentals i cromàtics. L'ús del ferro, la ceràmica i les decoracions de baix relleu constitueixen una altra mostra de les característiques pròpies d'aquest corrent arquitectònic. "Quan quedi restaurada, el ciutadà podrà contemplar les meravelles que amaga aquesta casa", va dir l'alcalde Pere Macias.
El seu dissenyador, Alfred Paluzie, va exercir com a arquitecte municipal des de 1897 [sic]. Entre algunes de les seves obres i projectes més destacats, al marge de la casa Gaietà Vila, destaca el Pla d'Urbanització de la ciutat del 1906 i un pla de remodelació de la plaça Palau executat entre 1920 i 1930.

+ Susanna Alsina, "Sol·liciten que la Casa Gaietà Vila sigui...", Diari de Girona, 22 de febrer de 1991

La façana posterior | Flickr

L'Ajuntament d'Olot va aprovar, en el seu darrer ple, demanar a la direcció general del Patrimoni Artístic de la Generalitat que declari monument d'interès històric i artístic la casa d'estil modernista Gaietà Vila d'Olot, també coneguda com "El Drac", la qual va ser construïda per l'olotí Alfred Paluzie l'any 1905 [actualment, any 2011, la casa és Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) i Bé Cultural d'Interès Local (Catàleg de bens i paisatges d'Olot)].

+ "Monument d'interès històric", Diari de Girona, 26 de febrer de 1991

1905-06 — Reforma de la Casa Escubós (Olot)

Façana de la Casa Escubós, amb la font del Conill al davant | Flickr

Plànol original de les façanes; a l'esquerra, la façana de la plaça del Conill | Revista de Girona

Nonet Escubós va reformar una casa que tenia al carrer Major, entre la plaça del Conill i el carrer del Tura. Observant el dibuix de les façanes, ben diferent del que solia fer en altres ocasions, crida l'atenció fins a quin punt Paluzie es va moderar. Però el projecte de la casa Escubós té poc a veure amb el resultat un cop executada la reforma de les façanes, molt més ric en la decoració exterior que el que preveia el dibuix, com ho recullen diverses imatges de pocs anys després de finalitzada l'obra, que posen de relleu que tot l'immoble es va ornamentar seguint llunyanament el projecte que coneixem. No tenim constància que l'arquitecte hagués fet més dibuixos de l'immoble, com va succeir en la casa de Gaietà Vila, però no es pot descartar.

+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006

1906-07 — Casa Can Prat (Olot)

Façana de Can Prat al barri de Sant Ferriol | El Punt

L'Ajuntament d'Olot ha modificat dos cops el pla d'ordenació urbana municipal, cosa que ha permès frenar el deteriorament de can Prat, al barri de Sant Ferriol, i el seu enderroc. Un grup de ciutadans hi promou un equipament privat, probablement d'ús cultural i polivalent. Per això, ha calgut també canviar l'ús inicial previst al pla, d'habitatge a equipament. Es tracta d'un edifici de principi del segle XX situat al costat de la capella de Sant Ferriol i que necessita una rehabilitació urgent.
L'Ajuntament d'Olot ha dut a terme dos tràmits molt importants per facilitar la conservació de can Prat. Quan es va revisar el pla general ja es va aconseguir salvar aquest edifici de l'enderrocament i mantenir-lo al catàleg de béns. Ara, el ple, en la seva última reunió, ha acordat una nova modificació que ha de servir per encaixar urbanísticament la casa en qüestió amb l'edifici del costat i, per tant, integrar-lo arquitectònicament a aquesta zona del carrer de Sant Ferriol, la que toca a la plaça Clarà. Ara, els promotors de la rehabilitació volen preservar la façana i reformar l'estructura, en espera de definir el projecte que hi volen posar en marxa.
Can Prat és un edifici projectat per Alfred Paluzie i construït entre el 1906 i el 1907, situat al número 46 del barri de Sant Ferriol, i a la fitxa del catàleg l'estil està qualificat de modernisme eclèctic. Té una terrassa amb una barana ornamental destacable i també ho són els elements dels marcs de les finestres i de la porta d'accés. El catàleg de béns municipal estipula que l'edifici té un interès històric i arquitectònic, perquè mostra la diversitat del treball modernista de Paluzie a la ciutat.

+ Jordi Casas, "L'Ajuntament d'Olot modifica dues vegades el pla general per...", El Punt, 2 de juny del 2009

1907 — Reforma de la Pastisseria Ferrer (Olot)

Façana | Pastisseria Ferrer

A la plaça Móra, o també anomenada Font de l'Àngel degut a l'obra barroca que hi ha situada al bell mig, està ubicat l'edifici de la Pastisseria Ferrer, també de línies modernistes, on es pot observar l'ornamentació floral i les corbes de forja dels balcons realitzades a "coup de fouet". No es pot deixar d'entrar a la botiga per admirar el magnífic sostre empostissat i també els exquisits dolços que elabora, des de fa més de cent anys, la família Ferrer.

+ "Pastisseria Ferrer (1907, Alfred Paluzie)", TurismeOlot.com

Mànec de la porta d'entrada a la pastisseria | ElRacodelPare.blogspot.com

L'edifici on es troba ubicada la Pastisseria Ferrer és d'estil Modernista i forma part de la ruta turística del Modernisme que la Ciutat d'Olot ha creat pels seus visitants. En motiu del centenari de la botiga, la façana s'ha reconstruit per tal de reproduir amb la màxima fidelitat la imatge que lluïa el 1907. L'interior de la botiga ha estat restaurat respectant al màxim el disseny i els materials originals que es conserven en perfecte estat. L'actual plaça de Mòra, situada dins el nucli antic d'Olot, té un monument barroc que li dóna caràcter: la font de l'Àngel. Aquest espai deu el seu nom a la familia Móres, que hi tenia aixecada la seva casa al començament del segle XV. Després dels terratrèmols de 1427 i 1428, l'expansió urbana es produí fora del vell recinte emmurallat, és a dir, des del Tura cap a l'esglèsia de Sant Esteve, i això va propiciar que, amb el pas dels anys, es desplacés la vida vers aquest sector d'Olot.
El padró d'habitants de l'any 1905 ens diu qui vivia a l'edifici núm 6 de la plaça de Móra: dues families treballadores. A la casa s'hi establí, l'any 1907, Ramon Moliner Carreras. Al setmanari local "El Deber" es publicà, a mitjan juny de l'esmentat 1907, un anunci d'oferiment al públic de la nova botiga de "Confitería, pastelería y comestibles de Ramon Moliner / Plaza de Móra 6 / Olot / Especialidad en pastelería y repostería". Uns mesos abans, per l'abril, havien demanat permís a l'Ajuntament per tal de reformar les obertures de la planta baixa de la casa núm 6 de la plaça de Móra, d'acord amb el plànol que havia estat fet per l'arquitecte Alfred Paluzie.
Ramon Moliner continuà regint el negoci fins l'abril de 1946, quan el traspassà a Joaquim Ferrer Font. En produir-se el traspàs de la pastisseria, Ramon Moliner deixà clar que ho feia al seu antic oficial Joaquim Ferrer. Era natural de Roses, a l'Alt Empordà, on havia nascut el 27 d'abril de 1911, i la seva familia s'havia traslladat a viure a Olot. L'aprenentatge l'havia fet a la confiteria de Ramon Deu, a Olot, el qual, a final de novembre de 1927 expedí un certificat dient que Joaquim Ferrer Font havia complert tres anys d'aprenent i tres mesos de coonfiter i pastisser, observant sempre bona conducta.
Joaquim Ferrer romangué al front de la seva pastisseria fins un parell d'anys després d'haver complert l'edat de jubilació i morí el 5 d'abril de 1983. Llavors el substituí el seu fill Narcís, el qual ja duia l'ofici de pastisser a la sang, ja que havia ajudat el seu pare, havia exercit de repartidor i servia darrera el taulell al costat de la mare, la qual esdevenia, per la seva amabilitat, cura meticulosa i esperit servicial, la primera i millor imatge que oferia la Pastisseria Ferrer als qui entraven a la botiga. El seu fill Jordi Ferrer segueix l'ofici familiar. Com a pastisser, Jordi Ferrer ha sobresortit amb elaboracions artístiques, fruit de la formació rebuda a l'Escola del Gremi de Pastissers de Barcelona, on va aprendre a utilitzar els colorants alimentaris vegetals. És el cas dels pastissos amb fotografies comestibles.

+ "Història", Pastisseria Ferrer

1911 — Habitatge Unifamiliar Colònia del Tibidabo, 8 (Barcelona)

La casa envoltada pel tren aeri del parc d'atraccions del Tibidabo, i façana des de baix | Cercador | Panoramio

[Carrer de la Colònia del Tibidabo, 8, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Estil: Noucentista | Ús original: Residencial] Habitatge unifamiliar aïllat i envoltat de jardí, bastit en origen com a segona residència a la urbanització "Colònia Tibidabo", al cim de la muntanya del mateix nom. L'edifici, bastit en planta semisoterrani, planta baixa, planta pis i golfes, composa les façanes amb un llenguatge modernista tímidament ornamentat. És destacable la seva situació, enfront del Parc d'Atraccions de la muntanya del Tibidabo, en què una de les pilones del tren aeri troba el seu recolzament en el jardí de la casa.

+ "Habitatge Unifamiliar", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona

La Colònia del Tibidabo | Ajuntament de Barcelona

Per sota el restaurant [del parc d'atraccions del cim del Tibidabo] podem veure la Colònia del Tibidabo o de "Cal Totxo", inicialment d'estiueig, que va ser traçada entre 1912 i 1919 per l'arquitecte Arnau Calvet. A través de carrers estrets i parcel·les de forts desnivell es van anar aixecant una vintena de cases unifamiliars, algunes d'elles d'estil modernista, què són, totes elles, obres dels arquitectes Josep Masdeu i Alfred Paluzie. Actualment, el conjunt de la Colònia, de gran valor arquitectònic, està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat i, entre els seus més de 300 residents, hi ha un bon nombre de descendents o antics treballadors del parc.

+ Josep Damé, "Colònia Tibidabo", Ajuntament de Barcelona

1911 — Torre Benita (Barcelona)

La torre està just a sota de l'habitatge que està envoltat pel tren aeri del Tibidabo | Cercador de Patrimoni

[Camí de Cal Totxo, 8, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Estil: Eclèctic | Ús original: Residencial] Habitatge unifamiliar aïllat i envoltat de jardí, bastit en origen com a segona residència a la urbanització "Colònia Tibidabo", al cim de la muntanya del mateix nom. L'edifici, de planta semisoterrani, planta baixa i planta pis, està concebut com a "villa" d'estiueig, essent un fidel representant d'aquest concepte de vida de principi de segle. Bastit seguint un llenguatge eclèctic, destaca per la seva situació centrada i elevada dins de la parcel·la, deixant un jardí acabat amb balustres a la part inferior.

+ "Habitatge Unifamiliar", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona

1911-21 — Reforma de la Casa Gassiot (Olot)

Casa Gassiot, cruïlla del carrer de Sant Rafael (esquerra) i el carrer Dolors | Flickr

Projecte original, amb el xamfrà diferent de com acabaria sent un cop feta la reforma | Revista de Girona

Amb la voluntat de repassar breument —en funció de l'espai disponible— els diversos tipus d'edificis de l'arquitecte hem escollit una torre, la d'Esteve Fàbrega, construïda l'any 1910 a l'antic carrer de Santa Pau, tocant al riu Fluvià. Com que en aquest cas hi ha dues façanes que donen a la via pública, es van representar dos alçats; el sud, és a dir el que dóna al Fluvià, i el carrer perpendicular. L'esglaonament que corona una de les façanes Paluzie ja l'havia projectat en altres ocasions, i és un element que també van emprar altres arquitectes modernistes. Així mateix, cal subratllar la subtilesa de les línies que rematen les obertures de les façanes.
Un altre edifici destacable és la casa de Jaume Gassiot, que demanà permís per reconstruir la façana de la casa situada a la cruïlla dels carrers de Sant Rafael i Dolors, en una de les vies més concorregudes de la població, l'any 1911. Cal remarcar-ne els balcons de ferro forjat, i les obertures coronades per arcs conopials amb intradós decorat a la manera gòtica, amb una gran estilització. També en ressalta l'escultura [anomenada "La Radiologia", obra de Rossend Aubert] al·legòrica a la radiografia, a l'altura de l'entresòl del xamfrà —que per cert no es va preveure inicialment—, que fa referència a l'especialitat mèdica del propietari de l'immoble.
Resulta freqüent veure diferències importants entre el dibuix i l'obra realitzada, que ben segur tenien el vistiplau de l'arquitecte; no podem descartar que Paluzie hagués fet altres esbossos, si no plànols, de les modificacions introduïdes. A la part superior del xamfrà hi ha un escut que en el projecte recorda el de la casa de Nonet Escubós, tot i que actualment té una forma diferent [una àguila amb les ales esteses que sosté un medalló; segons l'historiador Josep Murlà el medalló representa una al·legoria de la medicina, professió del propietari]. Finalment, cal destacar també un fris decorat a nivell de l'entresòl i una notable barbacana.

+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006

Façana i tribuna al carrer de Sant Rafael, i xamfrà | Flickr

El gener de 1911, el metge Jaume Gassiot Magret (Olot, 1876-1959), que feia menys d'un any que acabava de doctorar-se a Madrid, va demanar permís a l'Ajuntament d'Olot per fer una façana nova a una casa propietat del seu pare, el comerciant Joan Gassiot Camps (Olot, 1845-1920). El projecte volia, sobretot, obrir quatre finestres, un balcó i una imponent tribuna al primer pis de l'edifici, tot amb un aire plenament modernista. Per dur a terme la reforma, Jaume Gassiot va encarregar el projecte a Alfred Paluzie Lucena, arquitecte municipal d'Olot des de l'any 1902 i que va culminar l'any 1906 el plànol que va guiar l'ordenació de l'urbanisme de la ciutat fins al 1966.
Però el projecte inicial de la Casa Gassiot era inviable perquè les estrictes normes del Pla General de la població, que s'estava aplicant des de molt poc abans, preveien una important reducció del solar on volia fer la remodelació per facilitar l'ampliació de les vies públiques. Per ajustar-se al pla, Gassiot va retirar la sol·licitud i un mes després en va presentar una altra amb un projecte de major calat firmat pel mateix arquitecte. La proposta afectava ara el conjunt de la finca per encabir-hi una estructura vertical de baixos, entresòl i dos pisos amb un gran nombre de balcons. A més, la reducció de superfície del solar per regular les alineacions de les cases se solucionava amb un element innovador: un xamfrà que unia les façanes dels carrers de Sant Rafael i dels Dolors i acollia l'entrada principal.
El resultat va ser un edifici que incorpora un gran nombre d'elements modernistes amb un aire medievalitzant. A la façana del carrer de Sant Rafael, per exemple, s'aprecien ferros forjats en els balcons amb ornamentació de coup de fouet de motius florals i una tribuna on es juga amb el vidre i el ferro. És, però, en el tractament del xamfrà on l'edifici adquireix una singularitat visual especial, amb balcons geminats amb arcs conopials i un coronament amb un arc apuntat que sobresurt per damunt del teulat i on s'aprecia una àguila amb les ales desplegades que conté un medalló caironat.
En aquesta casa, Jaume Gassiot va instal·lar-hi, l'abril de 1912, un gabinet de radiologia. Els tres anys anteriors, l'havia compartit amb l'altre metge que havia introduït aquesta disciplina a Olot, Eveli Barnadas, al domicili d'aquest, situat al carrer de Sant Tomàs. Jaume Gassiot va ser, a més, un home preocupat per la cultura i per la política (va ser un membre destacat del Centre Nacionalista Republicà, l'any 1910). L'interès per la radiologia va moure Jaume Gassiot a incorporar posteriorment a la façana de casa seva un element no previst en el projecte inicial: l'estàtua d'una figura femenina com a al·legoria de la radiologia. La va encarregar a l'escultor i decorador Rossend Aubert Cros (Olot, 1879-1915), que més tard seria regidor de l'Ajuntament d'Olot en el bienni 1914-1915 i president de Concentració Republicana Democràtica. És probable que l'afinitat política que mantenien els dos personatges contribuís a aquesta elecció.

+ Antoni Mayans, Xavier Puigvert, "Aniversari: La Casa Gassiot d'Olot", Coup De Fouet nº 17, 2011

1912-19 — Habitatges Unifamiliars Cal Totxo, 11-15 (Barcelona)

Col·laborador: Josep Masdeu | Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona

[Camí de Cal Totxo, 11-13-15, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Autor: Josep Masdeu i Alfred Paluzie | Estil: Modernista | Ús original: Residencial] Conjunt de cases modernistes de la urbanització "Colònia Tibidabo", realitzada al cim de la muntanya del Tibidabo a principi d'aquest segle. El conjunt el formen tres habitatges unifamiliars aïllats, situats sota del camí de Cal Totxo, i bastits seguint el mateix model. Cadascun d'aquests models el forma una casa de planta baixa i planta pis, de planta sensiblement quadrada, coberta a dues aigües. La planta baixa, sota el nivell del carrer, conté tota la zona residencial de l'edifici, essent la planta pis tan sols un espai central, remarcable en façana i característic d'aquest conjunt.
Els materials emprats en el tractament de les façanes són estucs lliscats i ceràmiques envidriades de color en teules i elements ornamentals. Són destacables les marquesines de vidre de la porta principal.

+ "Habitatges Unifamiliars", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona

1912-19 — Vil·la Tibidabo (Barcelona)

Col·laborador: Josep Masdeu | Flickr

[Camí de Cal Totxo, 12-18, Sarria-Sant Gervasi, Barcelona | Autor: Josep Masdeu i Alfred Paluzie | Estil: Modernista | Ús original: Residencial] Edifici d'habitages plurifamiliar i aïllat, de planta baixa i planta pis. Constitueix un paral·lelepípede de grans dimensions, situat sobre un aterrassat artificial que conté en el seu interior alguns garatges i magatzems generals de l'edifici. Conté vuit habitatges, quatre dels quals tenen l'accés per la façana principal, i els quatre restants per la posterior i mitjançant una escala pont que els comunica amb una terrassa superior. El tractament de les façanes és molt eclèctic, amb estuc llis lliscat, emmarcats de finestres i acroteris com a coronament de l'edifici. Actualment està en ús i s'utilitza com a residència permanent.

+ "Vil·la Tibidabo", Cercador de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona

1913 — El 30 de novembre deixa el càrrec d'Arquitecte municipal (Olot)

La Casa Gassiot | Panoramio

L'arquitecte va obrir despatx a Barcelona en una data que desconeixem, i durant anys va compaginar la feina a aquella ciutat i a Olot, com ho evidencien diversos projectes datats a Barcelona mentre era arquitecte municipal olotí. Imaginem que quan les coses li van començar a anar bé va decidir renunciar a la plaça municipal, ja que el desplaçament entre les dues poblacions havia de ser tot un calvari, sobretot si era un trajecte que s'havia de fer sovint.
Els darrers projectes dels quals tenim referència [a Olot] van ser un conjunt de cases del carrer de Vilanova, una de les vies principals de l'eixampla que havia projectat al sud-oest de la població, on va fer cases unifamiliars i de pisos entre parets mitgeres, un tipus de construcció que abundava als nous carrers de la ciutat, que anava creixent. Tots els projectes tenien diversos estilemes modernistes, molts dels quals han anat desapareixent. Aquest fet evidencia que en els darrers temps s'han perdut diversos elements d'interès del paisatge urbà de les nostres poblacions.
En la sessió municipal del dia 25 de setembre de 1913 els membres del consistori van llegir la carta que els havia enviat Paluzie, on deia: "sent-li convenient per als seus interessos particulars haver d'absentar-se d'aquesta ciutat es veu en el cas d'haver de renunciar des del pròxim primer d'octubre al càrrec d'Arquitecte municipal que des de l'onze de juliol de 1902 ha estat exercint". Tot i la renúncia, Paluzie s'oferia a continuar fent les tasques pròpies del càrrec fins que s'hi incorporés el nou arquitecte, que va ser el gironí Joan Roca i Pinet; per tant, devia fer-ho fins al 30 de novembre de 1913, ja que el seu successor va incorporar-se al lloc el dia següent.
Havia estat nomenat en la sessió municipal del 10 de juliol de 1902 i va prendre possessió el dia següent. En total va ocupar el càrrec poc més d'onze anys. Paluzie, un cop desvinculat del compromís amb el municipi i residint a Barcelona, va continuar relacionat amb Olot, tant emotivament com professional, ja que hi tenia família i residència, i regularment hi passava temporades. L'obra d'aquest arquitecte a terres gironines es va centrar a la Garrotxa i de manera especial a Olot. Diversos arquitectes van treballar a la ciutat durant aquest període, alguns hi van fer poques obres, altres hi van projectar més construccions, però Paluzie és, amb diferència, qui aportà més obres modernistes al paisatge urbà olotí.

+ Joan Sala, "Alfred Paluzie, un arquitecte poc conegut", Revista de Girona nº 238, setembre-octubre del 2006

1914 — (Possible atribució:) Casa Farriols (Barcelona)

Casa Farriols | Flickr

Projecte per a la desapareguda Casa Castanyer i finestra de la Casa Farriols | VPTmod.blogspot.com | Flickr

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada. Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.
Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista. El plànol adjunt es troba a l'Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

+ Valentí Pons, "Barcelona - Via Augusta, 298-300", VPTmod.blogspot.com, 6 de juny del 2009

1943 — El 17 de gener mor a Barcelona

Merlet a una cantonada de la casa G. Vila, just on hi hauria d'haver hagut un gran pinacle amb un drac | Flickr

El fons documental d'Alfred Paluzie que s'ha conservat prové d'un conjunt de carpetes que eren guardades a la casa del carrer de Sant Rafael, on l'arquitecte residí en els seus anys d'estada a Olot, i que ens han arribat a nosaltres. La documentació, evidentment molt incompleta pel que fa a la seva activitat professional i artística, s'agrupa en sis carpetes, cadascuna de les quals conté temes molt diversos. És possible que molta altra documentació s'hagi perdut en el transcurs dels anys, atesos els canvis que ha sofert la casa de Sant Rafael en relació amb els seus ocupants. El període que abasta aquest fons, quan fa referència a Olot, va de 1902 fins a 1913, uns anys després que n'Alfred deixés el càrrec d'arquitecte municipal.
Entre la documentació de les carpetes s'hi troben dibuixos a llapis, tinta i aquarel·la de croquis de diverses obres; projectes de serveis tècnics i construccions diverses; estudis sobre divisòries de finques, alineacions de carrers, valoracions i plànols de permutes de finques, laudes, peritatges judicials...; correspondència amb l'alcaldia d'Olot, relativa a encàrrecs concrets sobre qüestions municipals i del planejament urbà; documentació relativa al projecte d'escoles municipals de Castellfollit de la Roca i a un projecte de "casa econòmica"... Finalment, també hi consten un dibuix del drac i els plànols de la casa de Gaietà Vila, al capdavall del passeig de Miquel Blay. En conjunt, el fons aplega 71 dossiers que comprenen, alguns, molts documents diversos.

+ Lluís Paluzie, "El fons olotí d'Alfred Paluzie i Lucena", El Cartipàs nº 36, novembre del 2009

Detall del coronament de la Casa Gaietà Vila, just a sota dels merlets | Flickr

El Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC), a través de la seva demarcació de Girona, participa en una exposició dedicada al modernisme europeu que té lloc a Istanbul (Turquia) fins al 31 de juliol. L'exposició, Art Nouveau (1890-1930) D'Europe a Istanbul, s'ha organitzat amb motiu del XXII Congrés Mundial d'Arquitectura i està ubicada a l'edifici Darphane del palau Topkapi d'Istanbul. La mostra, comissariada per l'arquitecta Anna Albó, pretén oferir una mirada comparativa dels diferents modernismes europeus a partir de l'arquitectura de la ciutat turca. En l'exposició d'Istanbul, el COAC de Girona ha participat amb una selecció de fotografies actuals i de plànols originals de 17 edificis modernistes de Girona, Figueres, Olot, Palafrugell, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols i Santa Coloma de Farners.
Aquests edificis són obres de Josep Azemar i Pont, Alfred Paluzie i Lucena, General Guitart i Lostaló, i Joan Roca i Pinet. També destaquen les obres que tenen a les comarques gironines Lluís Domènech i Muntaner, i Joan Rubió i Bellver. Encara que la figura més destacada de l'exposició és la de Rafael Masó i Valentí, a la producció del qual es vol donar un caràcter més internacional, i de qui s'han presentat projectes com la farinera Teixidor o la Casa de la Punxa, totes dues a Girona, a més a més de la cooperativa L'Econòmica Palafrugellenca o la Casa Cases de Sant Feliu de Guíxols.
El Col·legi d'Arquitectes ha comptat amb la col·laboració de l'Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), que anteriorment havia fet un treball d'investigació sobre el modernisme i noucentisme gironí, i més concretament sobre l'arquitecte Rafael Masó, en el marc del programa Cultura 2000 de la Unió Europea de l'any 2003: L'arquitectura modernista a París, Girona i Bucarest.
Les construccions gironines d'Azemar representades a Istanbul són l'antic escorxador municipal de Figueres o la Casa Salleras. De l'arquitecte General Guitart hi ha Can Màrius de Palafrugell, i d'Alfred Paluzie la Casa Dracs [Gaietà Vila] d'Olot. Joan Roca està representat amb la Casa Norat de Girona i l'edifici de la fàbrica Can Descals d'Olot. Lluís Domènech i Muntaner hi té la Casa Solà Morales d'Olot. Finalment, Joan Rubió, que va ser col·laborador de Gaudí, és present a la mostra amb Sant Miquel de la Roqueta, de Ripoll.

+ "Girona representa Europa en una exposició a Istanbul sobre...", Diari de Girona, 6 de juliol del 2005

Bartomeu Sabater

2011-08-12T13:56:00.027+02:00

Bartomeu Sabater i Giovan Battista Calvi: Portal de Mar de la Ciutadella de Roses | Viquipèdia

La irrupció en el panorama de l'arquitectura catalana de mitjan segle XVI dels enginyers militars italians, entre ells Giovan Battista Calvi, possibilità que els mestres de cases locals es familiaritzessin amb el classicisme arquitectònic d'ascendència veneciana. Un dels primers fruits d'aquesta relació entre l'art català i l'art italià fou el Portal de Mar de la Ciutadella de Roses (1553-56), obra de depurada tipologia clàssica edificada pel mestre de cases Bartomeu Sabater segons un disseny de G.B. Calvi. De fet, la col·laboració entre Sabater i Calvi possibilità, en dates sorprenentment molt primerenques, la circulació i ús per terres catalanes del tractat arquitectònic de Pietro Cataneo "I quattro primi libri di architettura" (Venècia, 1554), un tractat que, fins i tot, arribaria a ser citat com a referència pel propi Andrea Palladio l'any 1570 en els seus famosos "I quattro libri dell'architettura", el tractat arquitectònic cabdal del Renaixement italià.
L'obra de Bartomeu Sabater, tot i que encara poc coneguda, s'endevina considerable. La figura d'aquest polivalent constructor es perfila com una de gran importància per a la comprensió i precisió dels paràmetres estilístics i professionals en els quals es desenvolupà l'arquitectura catalana en les dècades centrals del segle XVI. El seu període d'activitat comprèn gairebé una trentena d'anys, del 1548 al 1576, i un marc geogràfic amplíssim: les seves obres s'estenen de cap a cap del litoral del Principat, des de Roses (Alt Empordà), fins als Alfacs (Montsià). Aquestes inclouen, de moment, la reforma de la Llotja de Mar de Barcelona (1548-52), la intervenció a la fortalesa de Roses (1553-56), possiblement la Llotja del Trentenari de l'Ajuntament de Barcelona (1559), la fortificació de la muralla de mar i les Drassanes de Barcelona (1562-63) i la Torre de Sant Joan del Bolig al port dels Alfacs, al Delta de l'Ebre (1568).
Sabater mostra un bon coneixement de l'arquitectura renaixentista italiana —especialment la veneciana—, aquella caracteritzada per l'obra teòrica de Sebastiano Serlio i les realitzacions de Giulio Romano. Comptat i debatut, no són gaire nombroses les obres que poden rebre, a Catalunya, el qualificatiu de renaixentistes. Majoritàriament es tracta d'"obres del Renaixement", d'un Renaixement que, tot i llunyà, exerceix la seva incipient influència ja des de l'inici del segle XVI. És en aquest sentit que podem parlar del Portal de Mar de Roses com d'una obra "renaixentista" del cinc-cents català.
Tot i així, el soci de Sabater, Giovan Battista Calvi, traslladà ben aviat a Catalunya un estil i una cultura teòrica italianes de gran modernitat. Nascut a la Llombardia, Calvi era a Roma el 1545 treballant amb Antonio da Sangallo il Giovane. Sangallo és un dels arquitectes més importants de la primera meitat del segle XVI a Itàlia: nebot de Giuliano i Antonio da Sangallo il Vecchio, deixeble avantatjat de Bramante, ajudant de Rafael, i contemporani de Miquel Àngel i Baldassare Peruzzi. Cal remarcar, doncs, la presència de Calvi, tan familiaritzat amb tots aquests grans noms, dins l'àmbit de l'arquitectura catalana de mitjan segle XVI.

+ "Gianbattista Calvi", Enciclopèdia Catalana
+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999
+ Damià Martínez, "El testament de l'enginyer militar Giovan Battista...", Locus Amoenus nº 5, 2000-2001

Cronologia

1532 — L'11 de març el (possible) pare d'en Bartomeu fa una taxació (Barcelona)

Panorama de Barcelona l'any 1535 (el més antic que hi ha!), fet per Jan Cornelisz Vermeyen | dibuix sencer

En l'àmbit bibliogràfic cal assenyalar que, si bé en el Diccionari Ràfols apareixia un crescut nombre d'artistes amb aquest cognom [Sabater], entre els segles XIII i XVII, no n'hi ha cap que ofereixi a priori motius substancials de pes per adscriure'l familiarment al nostre mestre de cases, ni per línia d'ascendència ni per línia de descendència [Extraiem de l'obra de J.F. RÀFOLS (Diccionari biogràfic d'artistes catalans, 1951) les dades següents: el 1285 hi ha documentat un Bonanat Sabater, mestre d'obres, a Barcelona. Al segle XIV apareixen un Arnau Sabater "fusterius et magister de guix" i un altre Arnau Sabater mestre forjador, tots dos actius a Barcelona. A principi del segle XVI trobem Jaume Sabater, mestre fuster. El 1558 s'efectuen pagaments a Pere Sabater, mestre forjador barceloní, per unes reixes a la Seu]. Tenint en compte la catalanitat del cognom, que anul·lava la hipòtesi d'una possible foraneïtat de Bartomeu, i l'encara persistent formació gremial i familiar dels oficis a la societat catalana del cinc-cents, es mantenia encara en els estudis més recents la incògnita sobre la seva possible formació.
No disposem del seu contracte d'aprenentatge [de Bartomeu Sabater] ni sabem la via a través de la qual assolí el mestratge en l'art de picapedrer, però, en qualsevol cas, cal sospitar-ne l'existència, ja que les estructures socials del treball, al llarg del segle XVI, diferien poc de les existents al segle anterior, tal i com assenyala M. Carbonell en referència a aquesta època: "Per evitar qualsevol dany públic, el temps d'aprenentatge continuava essent de tres anys i mig o més, sota pena de deu lliures. Sense haver passat per l'aprenentatge no es podia treballar com a mestre" [M. CARBONELL, L'Escola del Camp de Tarragona en l'arquitectura del segle XVI a Catalunya, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, 1986, p. 21].
Tanmateix, el que sí que hem pogut localitzar, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és una dada que comença a explicar, o que permet sospitar, la seva etapa formativa: l'11 de març de 1532 la Diputació del General pagava deu sous a Pere Çabater, mestre de cases i ciutadà de Barcelona, en concepte d'una taxació que havia fet amb Andreu Matxí, també mestre de cases, i Antoni Vilamala, mestre fuster, sobre l'enderroc d'unes cases contigües a la Casa de la Diputació que havia de realitzar el també mestre de cases Pau Mateu [Arxiu de la Corona d'Aragó, Generalitat, Llibre de deliberacions, sèrie N, sig. 126, fol. 230. Pensem que és poc probable que es tracti del mateix Pere Sabater que menciona J.F. RÀFOLS, op. cit.]. Cronològicament per tant, atès que les primeres notícies referents a Bartomeu Sabater daten de final dels anys quaranta, no és gens descartable que aquest Pere Sabater fos el seu pare, o tal vegada el seu oncle, amb el qual s'hauria introduït en els rudiments de la professió; en suport d'aquesta hipòtesi poden adduir-se, entre d'altres, els casos ben coneguts, tant dels Pere Blai [pare i fill] com dels Antoni Carbonell [pare i fill], en el propi àmbit barceloní.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1548-52 — Reforma de la Llotja de Mar (Barcelona)

La Llotja en una foto de finals del segle XIX feta des del Pla de Palau | Flickr

A l'edifici preexistent de la Llotja de Mar (construït aproximadament entre 1336-1404), s'hi feren diverses reformes al llarg del segle XVI, cap de les quals s'ha conservat. Bartomeu Sabater hi treballà des del 1548 fins al 1552, quan s'aturaren les obres per problemes econòmics, en la que constitueix la seva primera obra de què tenim notícia i, a més, ja relacionada amb la institució municipal del Consell de Cent, per a qui posteriorment realitzaria altres obres [A diferència del que passava en altres ciutats de la Corona d'Aragó, a Barcelona era el Consell de Cent qui gestionava, parcialment, l'edifici de la Llotja].
La part construïda en aquest interval encara obeïa al tradicional estil gòtic català, però quan les obres hagueren de reprendre's més tard, el 1559, va ésser quan va introduir-se la variant estilística amb les traces "al romano" [fetes el 1550 per Bartomeu Sabater i el pintor Pere Serafí]; aquestes comprenien "[...] una llotja a la planta baixa per a la reunió dels mercaders, oberta al jardí per una galeria de quatre arcs sobre parells de columnes corínties de marbre blanc.
Una inscripció, citada per Ponz, recordava l'acabament del pòrtic: 'PUBLICAE CIVIUM VOLUPTATI FUIT HAEC POR/TICUS, HIS ORNAMENTIS, PUBLICIS VECTIGA/LIBUS DECORATA: HAEC PHILIPPO REGE RE/GNANTE, IN CHRISTI VIRGINIS MATRIS LAU/DEM ABSOLUTA ANO MDLXII'" [M. CARBONELL, Arquitectura classicista a Catalunya (1545-1659), tesi doctoral inèdita, Departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, 1989, p. 694-695. J. GARRIGA, Història de l'art català, vol. IV. L'època del Renaixement, Edicions 62, Barcelona 1986, p. 92, hi afegeix que "l'obra, acabada vers el 1562, era en projecte almenys des de 1550: se sap que el pintor i poeta Pere Serafí va 'deboxar sobre paper las archadas y las simas de las columnas que de nou se volen construir y hedificar en l'ort de la dita Lotja' (29 de maig de 1550), malgrat que segons un document amb la mateixa data també Bartomeu Sabater cobrava 'per diversos treballs per ell sostenguts en trassar los pilars sobre lo paper, que son stat tramesos de Jenova, y per molts altres treballs, per ell sostenguts en trassar presos en lo present any per la dita Lotja'". Cap dels dos autors esmenta la font de la qual extrauen aquesta documentació].

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

Pati interior de la Llotja | Flickr

La troballa més espectacular de la intervenció arqueològica realitzada al saló de Contractacions i al pòrtic de la Llotja de Barcelona (2000-01) fou la del paviment de lloses de pedra que cobria la major part de la superfície excavada del saló. Ara, dades bibliogràfiques i d'arxiu, al costat dels resultats de l'excavació, ens permetran aproximar-nos a la diversitat d'usos del saló i del pòrtic entre els segles XVI i XVIII, i a les transformacions que van comportar. L'edifici de la Llotja, que encara avui dia domina la plaça Palau de Barcelona, va ser bastit a partir del segle XIV amb la funció de proporcionar als mercaders un espai per als seus tractes comercials. Disposava d'espais annexes que servien de funcions complementàries i era la seu del Consolat de Mar, màxim tribunal en qüestions comercials marítimes i terrestres. En la seva part fonamental, l'edifici estava acabat a començament del segle XV. Encara que al llarg d'aquesta centúria s'hi constaten afegits i modificacions, cap no va representar una alteració cabdal de l'espai.
La documentació assegura que una gran part de l'activitat constructiva del segle XVI a la Llotja responia a motius funcionals i simbòlics relacionats amb l'estament mercantívol i amb l'activitat comercial. Cal parlar sobretot de l'ampliació d'estil renaixentista, dirigida pel mestre d'obres Bartomeu Sabater, pensada des de l'any 1526 i definitivament duta a terme a mitjan segle XVI. Aquesta campanya constructiva va dotar l'edifici d'una "galeria ornamental" que recorria la part interior marítima del verger de la Llotja, i que sostenia una estructura superior amb estances, com el nou arxiu o la casa del Consell de Vint. Eren espais útils, però al mateix temps parlaven de la noblesa de la institució a través de la seva bella arquitectura i d'un programa iconogràfic que al·ludia al caràcter heròic del Consolat (la documentació parla de "triumphos" i de "forsas de Hèrcules").
Altres projectes decoratius del segle XVI s'expliquen també per la voluntat de la classe mercantil d'evidenciar les seves altes aspiracions i lligams. Aquest és el cas de la sèrie de vitralls realitzats per omplir les obertures del saló de Contractacions (1494-1515), amb al·legories de les virtuts que s'escauen al bon mercader i que han de presidir els tractes comercials (fe, esperança, justícia, fortalesa, Santa Eulàlia, i altres). Tenien un sentit semblant les imatges de terracuita policromada que decoraven els murs del saló, adquirides a Pere Mates (vers 1533); i que representaven comtes i reis. Aquesta era una evocació imprescindible en un edifici que, en paraules de Santi Torras "allotjava una institució formada a cop de privilegi" [La reforma renaixentista de l'edifici ha estat estudiada per S. TORRAS, Mare Aureum. Artistes i artesans de la Llotja de Mar de Barcelona a l'època del Renaixement, Barcelona, 2001. Per a la sèrie dels vitralls, vegeu a més a més C. DOMÍNGUEZ; S. CAÑELLAS, "La Casa Llotja de Mar de Barcelona: revisió del seu procés constructiu a través de la documentació (segles XIV-XVI)", Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XIX (2001)].

+ Magda Bernaus, Gemma Caballé, "De llotja de mercaders a caserna militar...", Pedralbes nº 23 (1), 2003

1550 — El 20 d'abril inicia la tutela professional d'un altre mestre d'obres (Barcelona)

La Llotja l'any 1563 (dibuix de Wyngaerde); un dels edificis al centre, davant la muralla de mar | dibuix sencer

La següent notícia en ordre cronològic, que ja havia estat localitzada per M. Carbonell [M. CARBONELL, Arquitectura classicista, op. cit., p. 73. La informació prové de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona], porta data del 20 d'abril de l'any 1550, i detalla l'establiment d'una relació contractual entre Bartomeu Sabater i Sebastià Castanyeda per realitzar l'aprenentatge del segon, sevillà d'origen i fill del fuster Cristòfol Castanyeda, per un període de tres anys i mig, tal i com era acostumat.
És a dir, tot i que ignorem la seva formació, podem afirmar amb exactitud que en aquestes dates, al bell mig del segle, Bartomeu Sabater ja devia tenir la qualificació necessària per prendre al seu càrrec un aprenent de l'ofici de mestre de cases. Aquest nivell de professionalització en l'àmbit de l'estructura gremial queda confirmat, a més, pel fet que fou durant aquest mateix any quan Bartomeu Sabater, juntament amb el pintor Pere Serafí lo grech, elaborà unes traces "al romano" per a la continuació de les obres que uns quants anys abans havia iniciat a la Llotja de Mar de la ciutat de Barcelona.
Aquesta última dada constituiria la primera prova del coneixement que el nostre mestre de cases tenia, merament empíric o tal vegada fins i tot teòric, dels ordres clàssics. Aquest fet, per ell mateix, hauria de bastar per a reconèixer-li de bell antuvi una certa i merescuda rellevància dins el panorama de l'edilícia catalana de mitjan segle, ja que, com assenyalen els estudis de M. Carbonell i J. Garriga, el transvasament de repertoris formals entre Itàlia i el Principat, malgrat que encara no de consciències, no es donaria de forma més generalitzada en l'àmbit de l'arquitectura fins a l'aparició de l'Escola del Camp, a les darreries del segle [En la seva tesi doctoral, Arquitectura classicista, M. CARBONELL estableix una distinció entre aquelles obres, dels anys 1545-50, que presenten trets d'una certa intencionalitat classicista no només en la decoració, sinó també en la seva estructura (Castellnou de Llinars del Vallès, Palau del Lloctinent de Barcelona i Reials Col·legis de Tortosa), i aquelles altres que presenten un classicisme merament epidèrmic, ornamental (seria el cas de la desapareguda Casa Gralla o àdhuc de la Casa de l'Ardiaca Desplà). L'obra de la Llotja, tot i que provista d'una ornamentació complexa, caldria incloure-la dins el segon grup].
El problema aquí és saber en quin grau aquesta obra de col·laboració entre Bartomeu Sabater i Pere Serafí, pel que es dedueix de la documentació, és atribuïble al primer, o en quin grau pot ser-ho al segon. La figura del poeta pintor, probablement d'origen italià (documentat per primer cop a Barcelona el 1534 i mort el 1567), sembla oferir un perfil adequat per atribuir-li aquest coneixement de la poètica classicista, ben present d'altra banda en la seva obra pictòrica. Més endavant comprovarem, però, que Bartomeu Sabater tampoc es trobava tan lluny en aquestes dates d'un cert tipus de coneixement de l'arquitectura clàssica i que, per tant, el seu paper tal vegada no va limitar-se al de mer executor en pedra dels dissenys del pintor.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1553-56 — Treballa a les obres de fortificació de la Ciutadella de Roses

Col·laboradors: Rafael Coll, Mestre Quexàs. Vista aèria de la Ciutadella de Roses, davant del Golf homònim

Planta de la Ciutadella uns anys més tard, el 1645, durant el setge francès (Guerra dels Segadors) | Viquipèdia

Fortificació renaixentista situada a l'entrada de Roses, per la carretera de Figueres. El monument presenta una forma de pentàgon irregular d'uns 1.013 m de diàmetre. S'estructura en dos nivells defensius concèntrics. El primer perímetre defensiu exterior està format per glacis i contraguàrdies units per una contraescarpa. A l'altre costat d'un ampli fossat s'aixeca el segon perímetre emmurallat, amb les arestes protegides amb baluards. Aquesta muralla interior, present en quatre dels cinc fronts, té una llargària total de 1.218 m. Els cinc baluards que defensen les arestes es coneixen amb els noms de sant Joan i sant Jordi a l'oest; sant Andreu al nord, i sant Jaume i santa Maria a l'est. Aquest darrer baluard s'enderrocà el 1927. Al seu lloc s'aixequen diverses edificacions d'habitatges. Els altres quatre tampoc es conserven intactes ja que a principis del segle XIX varen ser volats. El de sant Jaume ha estat reconstruït en la dècada dels 90.
Les cortines, els murs que uneixen els baluards, presenten un perfil exterior atalussat. El parament interior està reforçat amb contraforts distribuïts regularment cada dos metres i trasdossada de terres que formen un terraplè suaument atalussat. L'alçada màxima de les cortines és de 9 m. Presenten com a únic ornament un cordó que separa l'escarpa del parapet. El recinte conserva les dues portes originàries. A la façana principal, la de migdia, hi ha la Porta de Mar que estava defensada per una barbacana de la qual només es mantenen els fonaments. Aquesta porta monumental està construïda amb carreus regulars de pedra calcària. Al nord hi ha la Porta de Terra, o de camp, que estava protegida per un baluard. Aquest accés no tenia cap tipus d'ornamentació.
El primer projecte el realitzà l'enginyer Luis Pizaño el 1543, ideant una fortificació amb obra de terra. El 1545 es donà una nova orientació al projecte i un canvi d'intencions: fortificació de quatre baluards, reaprofitant part de la muralla medieval, amb obra de pedra. El 1553 s'incorporà l'enginyer italià Calvi als treballs, fent un projecte definitiu que preveu una fortificació de cinc baluards amb obra de pedra. Però no és fins el 1645 que la Ciutadella es completa i adquireix el seu aspecte final. El 1814 és inutilitzada militarment pels exèrcits francesos. L'any 1961 va ser declarada Conjunt Històrico-artístic. Malgrat això, encara haurien de passar més de vint anys perquè l'Ajuntament pogués recuperar la titularitat dels terrenys.
Finalment, l'any 1986, i previ pagament de 50 milions de pessetes, el poble de Roses recuperà el seu patrimoni històric arqueològic. A partir d'aquest moment, es posaren en marxa els plans d'excavacions arqueològiques i les primeres tasques de rehabilitació del recinte, el subsòl del qual és un jaciment arqueològic de cronologia molt àmplia amb restes d'època antiga (barri hel·lenístic) i visigòtica o tardoromana (edifici A). De la Roses medieval són presents el monestir i el nucli urbà que es desenvolupa al voltant amb els diferents perímetres de muralles, finalment de la darrera fase, la d'època moderna, hi ha les restes de diferents edificis militars.

+ "Pla Especial del Catàleg de Patrimoni: Conjunt de la Ciutadella", Ajuntament de Roses

La Muralla i el Portal de Mar | Flickr

De la llarga nòmina d'enginyers militars actius a la península Ibèrica al llarg del segle XVI hi ha un nom que ens interessa especialment: Giovan Battista Calvi [M. CARBONELL, Arquitectura classicista, op. cit, recull la intervenció de Calvi en distintes obres, però compresa dins l'exhaustiu estudi que fa de l'arquitectura catalana entre els anys 1545-1659]. La figura d'aquest enginyer militar, originari de Caravaggio, a la Llombardia, és una referència fonamental per a l'estudi de l'arquitectura militar del període a Catalunya, ja que ell fou el responsable de la projecció, i en molts casos direcció, d'obres de fortificació a Perpinyà, Roses i Barcelona, a més de la tasca desenvolupada a les Illes Balears.
Les implicacions d'aquesta tasca desenvolupada al Principat, i de la seva possible incidència en l'art i l'arquitectura catalanes de mitjan segle, estan en gran part encara per analitzar. Bona mostra d'aquesta posada en contacte de l'art i els artistes catalans amb la figura de Calvi és, per exemple, la seva relació professional amb un mestre de cases que treballava a Roses, Rafael Coll, el qual és reclamat per l'italià per acudir a les obres que dirigia a l'illa de Menorca [El 1555 Calvi havia arribat a Menorca per realitzar les obres de fortificació del port de Maó i del castell], la qual cosa demostra un alt grau de confiança en les seves capacitats. Posteriorment, el 1558, Rafael Coll intevindrà en les obres que aleshores es feien al baluard de les drassanes de Barcelona (segons traça del propi Calvi), serà nomenat mestre major de les obres de fortificació de Maó i finalment, tres anys després de la mort d'en Calvi el 1568, mestre major de les que es feien a Mers el Kèbir, a Algèria.
El mateix document que dóna a conèixer la presència a Roses de Rafael Coll, enumera també tot un seguit d'altres mestres de cases entre els quals destaca Bartomeu Sabater, Jorge Boes, Juan de Sanlorenzo, Enrique Gilabert, Bernardo Corrido, Mestre Quexàs, Juan Conde Borgoñón i un tal Nicolau Francés [Aquesta nòmina, l'hem confeccionat a partir de dos documents que recullen, amb data del 22 de març i del 22 d'octubre de 1553, un informe fet pel pagador de les obres. El primer, més extens, detalla les obres fetes per cadascun dels mestres, mentre que el segon només consigna, a grans trets, les quantitats entregades a algun d'ells: Sabater i Coll reben 3.825 lliures per l'obra feta al baluard de Sant Joan. D'altra banda a Sabater, en solitari, se li avancen 400 lliures per l'obra feta a la muralla de la marina].
Altres informacions de Bartomeu Sabater que hem pogut trobar a l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona ens han permès precisar el seu paper en l'obra de Roses i, a partir d'aquí, d'una banda, establir un seguit de plantejaments inèdits en la relació de l'art català amb l'art italià del segle XVI (els quals ens atrevim a qualificar com d'una sorprenent modernitat) i, d'altra banda, fixar la datació i l'autoria d'una de les obres més extraordinàries de l'arquitectura catalana del Renaixement: el Portal de Mar de la fortalesa de Roses.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1556 — El 21 de juliol reclama els seus honoraris per les feines fetes a la Ciutadella

La Muralla i el Portal de Mar, restaurats i amb les bases de les pilastres a la vista | Flickr

Prosseguint amb l'establiment de les dates i les dades documentades de l'activitat del nostre mestre de cases [Bartomeu Sabater], ens trobem que el següent document que hem pogut localitzar, a l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, demostra que fou ell l'artífex del Portal de Mar: una obra sens dubte extraordinària en el context de l'art cinccentista català [Tot i contemplar la possibilitat que es tracti d'una obra en part inacabada]. El document, datat el 1556, és una resposta de Sabater a la reclamació feta per l'aleshores virrei de Catalunya, el marquès de Tarifa, en què li exigia que presentés la liquidació dels comptes de les obres realitzades per ell a la fortalesa de Roses, aleshores en construcció [AHPB, Antonio MUR, Decimus comunis vendicionum et aliorum instrumentorum liber, 30.4.1555-9.10.1556, lligall sense foliar].
Aquesta obra és una de les mostres més espectaculars d'ortodòxia en l'execució, tant formal com de proporcions, d'una portada d'estil plenament renaixentista. Conservat en força bon estat, el portal està realitzat en marbre, tallantat amb acuradíssima estereometria, i presenta amb un aparell encoixinat pla (tal i com ja recomanava Serlio per a l'ornamentació de fortaleses, presons, seques...) [S. SERLIO, Regole generali di architettura sopra le cinque maniere degli edifici, Venècia, 1537 (proemi al Llibre IV)] una doble parella de pilastres llises d'ordre dòric que suporten l'entaulament, amb l'arquitrau en una única faixa, guarnit amb les gotes, i amb la preceptiva presència al fris de tríglifs i mètopes. A banda i banda de la porta s'obren dues petites troneres rectangulars que fan palesa la seva funció defensiva.
En una restauració recent s'ha rebaixat el nivell del sòl i han aparegut les bases de les pilastres. Tot i que per l'ordre dòric no és preceptiu l'ús de bases, diferents tractadistes italians recomanaven la seva inclusió segons el model àtic: el mateix que està present al Portal i en la seva correcta proporció (l'alçada de la basa àtica és la meitat de l'amplada total del mòdul). Les pilastres tenen també una adequada proporció d'1:8.
Fa temps que es coneixia la intervenció en aquesta obra de fortificació de diferents enginyers militars durant el segle XVI (Luis Pizaño, Benedetto da Ravena i Giovan Battista Calvi, Jorge Setara, Jacobo Fratín) [De fet, el projecte global de la fortalesa cal atribuir-lo sense reserves a Calvi, qui modificà enterament el projecte inicial de Pizaño], però el Portal de Mar encara restava orfe d'autor i d'una datació segura. Sabem ara, pel document esmentat, que l'executor fou el català Bartomeu Sabater, que reclamava, el 21 de juliol de 1556, certes quantitats relacionades amb tota l'obra feta per ell a la fortalesa i que tal i com hem vist incloïen, a més de la magnífica porta, el baluard de Sant Joan i una part considerable del llenç de muralla que mira a mar; tot fet segons les traces i instruccions que Calvi li havia proporcionat.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1556 — Finalitza la construcció del Portal de Mar de la Ciutadella

A dalt la Porta Giulia de Giulio Romano, Màntua (1542-49); a sota el Portal de Mar, Roses (1553-56) | Panoramio

La font [estilística] de la qual beu el Portal de Mar de Roses caldria trobar-la en l'experiència italiana de Calvi i en el seu més que possible coneixement directe, tant de fonts clàssiques com d'obres i tractats italians, especialment el de Sebastiano Serlio, el qual recomanava l'ús de l'ordre toscà amb encoixinat rústic en fortaleses i portes de ciutat, entre d'altres llocs relacionats amb la defensa. La doble funcionalitat, simbòlica i estratègica, de les portes d'aquests recintes urbans fortificats, a diferència del que passava amb les muralles, motivà una especial preocupació per la seva ornamentació. Tanmateix, a Itàlia també s'usà l'ordre dòric per a aquests tipus d'obres, segons la interpretació renaixentista de Vitruvi, ja que en diversos aspectes era perfectament assimilable a l'ordre toscà.
Però si cerquem possibles models per al Portal de Mar ens cal dirigir l'atenció vers determinades obres de l'àmbit venecià, les quals és més que probable que Calvi conegués directament. Cal citar en primer lloc diverses obres de Michele Sanmicheli (1484-1559) a la ciutat de Verona —la Porta Palio i la Porta Nuova— i a Venècia —porta de la fortalesa de Sant'Andrea—, en les quals usà l'aparell encoixinat i l'ordre dòric. Però la porta que més s'aproxima estilísticament a la de Roses és la que va dissenyar Giulio Romano (1499?-1546) per a la ciutat de Màntua: la Porta Giulia (1542-49). Aquesta porta és l'accés principal a la ciutadella de Porto, que, com la de Roses, era de planta pentagonal; presenta una estructura arquitravada d'ordre dòric i aparell rústic adossada al mur i sustentada per quatre pilastres. Coronen aquest cos baix dos àtics sobreposats que salven l'alçada de la volta interior de la porta. Tret d'aquests dos cossos superiors i del timpà triangular de transició entre les dues zones, la resta presenta clares analogies amb l'obra de Calvi, la qual representaria una simplificació aproximada dels elements principals del model mantovà.
Com a conclusió, creiem que és necessari reivindicar per al Portal de Mar un merescut lloc de privilegi pel que fa a la importació de models italians a d'altres països europeus. Sobretot tenint en compte que s'acostumen a presentar com a obres "contemporànies" de les creacions sanmichelianes o romanesques, portes nòrdiques com la Hohe Tor de Danzig (1586-88) o la Pirnaisches Tor de Dresde (1590-91), que, a part de ser trenta anys posteriors a la de Roses, no tenen tampoc el mateix nivell d'afinitat estilística.
És aquest un cas clarament atípic dins el context de l'art cinccentista català, tant per la seva modernitat com per la quantitat d'elements circumstancials que l'expliquen, però en qualsevol cas és una obra que cal tenir en compte a l'hora de generalitzar, indegudament, les relacions entre "centres" i "perifèries" a l'època del Renaixement. I constitueix, també, un marc en què podrien trobar explicació (tant pels seus protagonistes, com per la poètica serliana predominant) dues obres barcelonines fins ara difícilment historiables: la Llotja del Trentenari de l'Ajuntament i el contemporani pòrtic de la capella del Peu de la Creu [ara part del MACBA].

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1556 — Les obres de la Ciutadella es paralitzen per impagaments als mestres d'obres

El Portal de Mar abans de la restauració recent | Panoramio

Giovan Battista Calvi ja havia tingut certs problemes pel que fa a la taxació de les obres el 1553. Posteriorment els mestres de cases desconfiarien de la puntualitat dels pagaments per les obres realitzades i s'inicià una polèmica que condugué a l'estancament total de les obres el 1556. És en aquest context de bloqueig que hem d'interpretar la reticència de Sabater al conejament [sic] de la part obrada per ell sense la seva presència, i també l'exhortació del duc d'Àlaba perquè tornés a la feina.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1556 — A n'en Bartomeu li són requisats els seus tractats d'arquitectura (Roses)

Un exemplar de 'I quattro primi libri di architettura' (Venècia, 1554) de Pietro Cataneo Senese | Biblio.com

El document que demostra que fou Bartomeu Sabater qui executà de forma admirable el Portal de Mar de la fortalesa de Roses evidencia, al mateix temps, que aquest tenia, entre d'altres documents que li havien estat requisats pel senyor de Sant Jordi [Andreu de Biure, senyor de Sant Jordi i capità de Girona, autoritzat pel virrei com el seu lloctinent a la regió des del 1553. M. BAIG, "La vila de Roses en els segles XVI i XVII", 1988]: "[...] las listas que son un grande pliego (aquarado) alto de quatro dedos con las quales estan las cuentas de todo lo que ha pagado el dicho sabater Por la obra y muchos albaranes y un libro grande en el qual estan muchos albaranes y cuentas de la dicha obra y la trassa de Catania con la qual El dicho sabater tomo la obra de roses y demas trassas que ha hecho Joan Baptista [Calvi]".
És a dir, juntament amb les instruccions gràfiques que Calvi li havia proporcionat, n'hi havia una que no era de l'enginyer italià, sinó del "Catania". Aquesta expressió només té dues interpretacions possibles: la primera, i fàcilment descartable, és en referència a la ciutat siciliana de Catània, que pertanyia en aquesta època a la monarquia hispànica. Però tot i que Carles V concedí privilegis a aquesta ciutat i n'afavorí la seva expansió, no s'hi va realitzar cap obra d'arquitectura militar que pogués servir de model al projecte de Roses. La segona alternativa, molt més plausible des d'un punt de vista històric, té a veure amb una castellanització del nom del tractadista italià Pietro Cataneo, qui, el 1554 (tan sols dos anys abans), havia publicat a Venècia el que de moment devia ésser la primera part d'un extens i detalladament il·lustrat tractat d'arquitectura, el qual, com acostumava a ésser corrent, dedicava una minuciosa atenció a l'arquitectura militar: I quattro primi libri di architettura.
Bartomeu Sabater no es refereix pas a un tractat íntegre (això és evident en tant que en els altres casos sí que especifica, fins i tot, el gruix del volum "un grande pliego alto de quatro dedos"), sinó només a una traça. Possiblement una il·lustració pertanyent al tractat, en el qual Cataneo no només parla d'arquitectura religiosa, civil i militar, i de les ciutadelles regulars de planta pentagonal, com la de Roses, sinó també de la manera correcta de fortificar emplaçaments costaners amb característiques geogràfiques molt semblants a les de la badia de Roses. La traça en qüestió, en cas de ser un dibuix, podia ésser de Calvi que copiava Cataneo o, fins i tot, autògrafa del propi Cataneo, ja que, pel que hem pogut esbrinar, és altament probable que tots dos enginyers arribessin a coincidir mentre treballaven en les obres de fortificació de la ciutat italiana d'Orbetello, un any abans que Calvi passés cap a la península Ibèrica.
En qualsevol cas, hem d'assenyalar que, fins ara, en tots els estudis realitzats sobre la ciutadella de Roses, mai no s'havia plantejat aquest ús directe de models italians i que, pel que fa a la resta de la península, tampoc no es tenia constància de la presència d'aquest tractat en dates tan absolutament primerenques.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1557 — El 18 de juliol el duc d'Àlaba insta Sabater a prosseguir les obres de Roses

Una pàgina del primer llibre ('Libro Primo') de 'I quattro primi libri di architettura' de Pietro Cataneo | Biblio.com

A l'AHPB es conserva una carta, datada el 18 de juliol de 1557, del duc d'Àlaba a Sabater instant-lo a prosseguir les obres de la fortalesa, les quals devien demorar-se més del previst, ja que en la missiva se cita la necessitat de "llegarla a perfession con toda la diligencia que se pudiere por algunos avissos que concurren pues lo requieren assi" [AHPB, Antonio MUR, Undecimus comunis vendicionum et aliorum instrumentorum liber, 9.10.1556-30.7.1557, lligall sense foliar]. No sabem amb certesa si Bartomeu continuà al càrrec de les obres de la fortalesa, però el cert és que, d'ençà d'aquest moment, gran part de les notícies amb ell relacionades tindran sovint vincles amb l'arquitectura militar i de defensa.
Pietro di Jacopo Cataneo nasqué a Siena cap a l'inici del segle XVI: estudià arquitectura civil i militar, matemàtiques i dibuix sota el mestratge d'artistes com Domenico Beccafumi o Baldassare Peruzzi, i desenvolupà una activitat constructiva que el portà, al 1539, a ésser nomenat arquitecte públic d'aquesta ciutat i, set anys més tard, el 1546, ésser designat enginyer de les fortificacions d'Orbetello. Segons Carlo Promis, la seva mort es produí cap al 1572, després d'una llarga activitat al servei de la república senesa, tot i que altres fonts xifren la seva cronologia entre 1510-1569 [Un bon exemple de la diferència de temps entre la concepció i realització de les obres teòriques respecte de la seva publicació, en el mateix àmbit de la tractadística arquitectònica, el tobem en el tractat de Serlio: el seu Llibre IV de les Regole generali di architettura fou el primer en aperèixer, l'any 1537, a Venècia, tot i que l'autor ja hi treballava des del 1528]. Com podem comprovar a simple vista, la vida de Pietro Cataneo fou estrictament contemporània del període en el qual va construir-se la ciutadella de Roses: aquest és un fet, no ens cansem de recordar-ho, molt poc comú en l'arquitectura catalana cinccentista.
La primera part del seu tractat va publicar-se, com hem dit, a Venècia el 1554; l'autor hi assenyala que els capítols XVI i XX del llibre primer foren escrits el mateix any de l'edició: cal suposar que la resta foren escrits amb anterioritat i que el conjunt, com el propi títol indica ("els quatre primers llibres"), pertanyia a un tractat que projectava que fos més extens. De fet, pot sospitar-se que ja tingués pensats, o parcialment escrits, els llibres següents: els que s'afegien a l'edició definitiva de 1567, quan Cataneo va publicar el tractat sencer. Ens interessa aquesta qüestió bibliogràfica perquè només relativitzant l'esmentada data de publicació podrem establir les circumstàncies sota les quals aquest tractat, o una part, va arribar a Catalunya amb tanta rapidesa. Giovan Battista Calvi, l'enginyer que proporcionà la traça del "Catania" a Bartomeu Sabater, arribà a Catalunya el 1552, abans per tant que sortissin a la llum els quatre primers llibres de Cataneo. Si Calvi el tenia en el seu poder, el tractat devia haver-lo aconseguit per vies no habituals abans de partir cap a la península Ibèrica o, tal vegada, fer-se'l enviar després.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1559 — Possible intervenció a la Llotja del Trentenari de l'Ajuntament de Barcelona

Llotja del Trentenari de l'Ajuntament de Barcelona | Manarc.com

És possible la formulació d'una hipòtesi en relació amb una altra obra italianitzant del cinccents català: la Llotja del Trentenari de l'Ajuntament de Barcelona. Aquesta obra data de l'any 1559, segons J. Garriga, tot i que M. Carbonell adverteix de la possibilitat d'haver d'endarrerir la seva finalització fins la dècada dels anys vuitanta [J. GARRIGA, op. cit., p. 98-99 i M. CARBONELL, Arquitectura classicista, op. cit., p. 691. Carbonell planteja la possibilitat, tampoc confirmada per la documentació, que fossin els aleshores mestres de cases del Consell de Cent (Bartomeu Roig i Jaume Brufal) els autors de l'obra. Fem notar, en qualsevol cas, que Bartomeu Roig treballava en obres de fortificació per a la ciutat de Barcelona en les mateixes dates en què ho feia Bartomeu Sabater i que, a més, l'any 1569 el primer anà a visurar les obres que el segon estava realitzant als Alfacs, al Delta de l'Ebre].
En qualsevol cas, cal tenir en compte alguns arguments a l'hora de considerar la versemblança de la intervenció de Sabater, i tal vegada del propi Calvi, en l'obra barcelonina: d'una banda, ens consta l'aptitud demostrada per en Bartomeu a Roses i el fet que els mateixos documents notarials que ens permeten saber que fou ell qui realitzà el Portal de Mar de Roses ens confirmen que es trobava a Barcelona, com a mínim, l'estiu dels anys 1556 i 1557. D'altra banda, sabem que Calvi passà els primers sis mesos del 1556 a Barcelona, recuperant-se d'una malaltia, probablement tuberculosi, que arrossegava de feia temps. I sabem també certament que durant tot aquests mesos no deixà de controlar, a distància, el curs de les obres que es realitzaven segons els seus projectes. No és descartable, per tant, que un i altre poguessin desenvolupar diferents encàrrecs en aquestes dates. A més a més, Sabater ja havia treballat abans per al Consell de Cent en l'obra de la Llotja de Mar.
El Consell dels Trenta, o Trentenari, era una mena de comissió permanent emanada del conjunt dels Cent Jurats, la qual es reunia periòdicament a la Casa de la Ciutat (a diferència del Consell de Cent, que es reunia més excepcionalment). Tenia com a tasques fonamentals l'abastament de la ciutat, la fixació dels preus del mercat, l'aprovació de les ordenances gremials, la neteja dels carrers, etc., però també s'ocupava, i aquí és on la hipotètica ombra del nostre mestre de cases pren més cos, de la defensa de la ciutat i, en conseqüència, de la seva fortificació. De moment, però, la manca de corroboració documental impedeix avançar un sol pas més en aquesta direcció.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1562-63 — Obres de fortificació a la muralla de mar i a les Drassanes (Barcelona)

Les Drassanes, la muralla de mar i el monestir de framenors; dibuix d'A. Wyngaerde, fet el 1563 | dibuix sencer

Plànol del segle XVIII; a primera línia de mar: les Drassanes, i el Convent i l'hort dels framenors | Monestirs.cat

El 1562, segons documents que hem pogut consultar a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, es firmen capitulacions entre el Consell de Cent d'aquesta ciutat i Bartomeu Sabater per a la fortificació de la "paret" de l'hort de framenors de Barcelona, monestir que es trobava alineat amb la muralla de mar de la Ciutat Comtal, la qual era objecte en aquells anys de reformes de diferent envergadura [Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Sèrie Consellers, Obreria C-XIV 28, 1550-1590, lligall sense foliar]. Aquesta obra li havia estat adjudicada pel procediment d'escarada (o encant públic) habitual en l'època, tal i com realitzà algunes de les altres obres que tot seguit esmentem.
La seva capacitat "empresarial" a l'hora de fer-se càrrec d'obres de diversa envergadura devia ésser considerable, ja que el 17 de maig del 1563, subcontracta amb dos picapedrers francesos alguns treballs que se li havien encarregat per a la drassana barcelonina [Era molt habitual, al llarg de tot el segle XVI, la presència de gent francesa en diversos sectors de la societat catalana. En l'àmbit arquitectònic sovint apareixen noms de mestres de cases i imaginaires francesos. A la mateixa fortalesa de Roses, segons una cèdula conservada a l'AGS, i recollit al segle XIX pel coronel Aparici, un tal "Mestre Nicolau Francès" (ja present en el document de 1553), juntament amb un "Mestre Ramon (Bosch o Bocs)", van fer-se càrrec de diverses feines de la fortificació el 6 d'abril de 1566; és a dir, tres anys després de la data del document esmentat. Considerant que Bartomeu Sabater encara està actiu el 1576, no és descartable algun tipus de relació que els unís tots tres en l'esmentada obra per a la drassana].

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1568 — Contracta la construcció de la Torre de Sant Joan del Bolig (Delta de l'Ebre)

Restes de la Torre de Sant Joan... s'hi arriba per un petit istme | Situació a Google Maps | Flickr

L'última notícia inèdita que presentem sobre Sabater prové igualment de l'AHPB i va ésser ja motiu d'un petit estudi sobre obres de fortificació al port dels Alfacs (Montsià) [Vegeu D. MARTÍNEZ, "Obres de fortificació en el port dels Alfacs (Montsià), segles XVI-XVII", a AA.DD., Actes de les Primeres Jornades d'Enginyeria Militar al Castell de Sant Ferran, Figueres, 1998 (en premsa)]. Es tracta en aquesta ocasió de les capitulacions signades per Bartomeu Sabater, el 26 d'octubre del 1568, per a la construcció de la Torre de Sant Joan del Bolig, una de les tres que estava projectat realitzar en la badia que origina, a la seva part sud, el delta de l'Ebre. Aquesta notícia, ara més ben contextualitzada en l'àmbit de la seva important dedicació a diferents obres d'arquitectura militar, completa el perfil d'un mestre de cases català que treballa en diverses obres d'importància, gairebé sempre de comitència institucional (ja fos municipal o reial) i, el que creiem més important, estretament vinculat a l'activitat dels enginyers militars italians que treballen a Catalunya.
Un dels primers projectes per a la realització de la Torre de Sant Joan del Bolig als Alfacs, no pas l'únic, fou el realitzat per Pere Lluís Escrivà [valencià d'origen però llargament considerat com italià per una part de la historiografia, fou l'autor i executor del projecte de fortificació del castell de Sant Telm a Nàpols] i encomanat a Bartomeu Sabater en la data esmentada de 1568. L'obra, revestida de la urgència que tot projecte defensiu costaner tenia en època de les sagnants ràtzies de turcs i pirates, havia d'acabar-se en el termini d'un any, però va topar amb les recurrents dificultats pressupostàries (el seu cost total pujava sis mil lliures barcelonines) i no es va poder concloure fins iniciat ja el segle XVII, amb la intervenció d'un altre enginyer militar, l'italià Tiburzio Spannochi.
Normalment no deixa d'ésser un fet excepcional, enmig del panorama de l'edilícia catalana del cinc-cents, que un mestre de cases entri en contacte (contacte professional que pressuposa i obliga a un contacte teòric i que possibilita, per extensió, l'assimilació de coneixements nous) amb un arquitecte de formació italiana. Més excepcional seria un cas en què aquests contactes es prolonguessin en el temps i amb d'altres arquitectes, fet que suposaria un nivell de familiaritat amb l'arquitectura italiana considerable; tot i que la matèria de coneixement sigui de caire particularment militar, això no exclou, ans al contrari, afavoreix, la possibilitat d'assimilar tot un seguit de qüestions lèxiques i tècniques generals que a Catalunya, en aquestes dates, no són fàcilment localitzables. L'obra de la Torre de Sant Joan del Bolig tenia una envergadura important i cal pensar que fou adjudicada a Bartomeu Sabater no sense abans haver contrastat la seva solvència arquitectònica. Solvència que havia assolit uns quants anys abans, entre el 1553 i el 1556, a la fortalesa de Roses sota la direcció de Calvi i que havia perfeccionat en les obres de les drassanes barcelonines el 1563, esdevenint hàbil intèrpret de les traces i dels memorials que l'enginyer li confiava.

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999

1576 — Fa un informe tècnic sobre una obra feta pel mestre Pere Ferrer (Barcelona)

Foto antiga del Portal de Mar de la Ciutadella de Roses | Rosespedia.cat

Hem d'assenyalar, finalment, la darrera notícia que tenim de Bartomeu Sabater i que ja fou publicada per F. Carreras-Candi a principis de segle [F. CARRERAS-CANDI, La Creu Cuberta de Barcelona, Tipografia L'Avenç, Barcelona, 1916, p. 20-21]. Es tracta d'un relació favorable de Bartomeu Sabater i Montserrat Santacana, tots dos mestres de cases barcelonins escollits pels consellers de la ciutat, de l'obra feta per Pere Ferrer a la Creu Coberta de la Ciutat Comtal el 1576. Creiem significatiu que en el testimoni aportat tots dos mestres també demostren tenir un coneixement precís de l'arquitectura classicista, tant en la terminologia emprada (ouol, alquitraua, mollura, entaulament) com en l'articulació descrita d'aquests elements clàssics:
"Item mes trobam huna mollura ha modo de entaulament haon comensa la volta que es hus y costum fersen y lo qual la capitolació enarraua fersi hun quadro y an y feta huna mollura, del que nastá mes polida lobra y molt mes guasto".
En el cas que aquest Montserrat Santacana fos el mateix mestre de cases que apareix en el "Memorial de 1603", referent a l'obra de la façana de Pere Blai per al Palau de la Generalitat, hauria d'ésser força més jove que Bartomeu Sabater (actiu com hem vist des d'abans del 1550) [A. MUNTADA i E. VARELA, "Entorn del projecte de 'l'obra nova' del Palau de la Generalitat. El Memorial de 1603", Locus Amoenus, núm. 2, 1996, p. 141-153].
Sabem, gràcies a M. Carbonell, que Montserrat Santacana s'examinà de l'ofici de mestre de cases només uns quants mesos abans d'aquesta taxació, exactament el 4 de desembre de 1575. Per tant, podem suposar una major autoritat, en el testimoni i en la redacció d'aquest, de Bartomeu Sabater, suposició que seria recolzada pel fet d'aparèixer citat en el document en primer lloc [M. CARBONELL, Arquitectura classicista, op. cit., p. 140-145. Segons l'autor, en Montserrat seria el membre més destacat d'una important família de mestres de cases "originaris de Sant Pere de Riudebitlles i de Sant Joan de Conilles, a l'Alt Penedès" (p. 140). M. Carbonell no recull la notícia publicada per Carreras-Candi, però sí la data d'examinació, lleugerament anterior, tal i com hem vist. La primera obra documentada de Montserrat Santacana (mort el 1615) seria un "agosarat projecte del 1584 per tal de portar les aigües del Ter al Besós" (p. 142). És interessant comprovar la seva vinculació amb obres d'enginyeria, en aquest cas civil, a l'inici de la seva carrera professional (tal vegada al costat de Bartomeu Sabater) abans d'"especialitzar-se" en la construcció de convents, sobretot a Barcelona].

+ Damià Martínez, "El Portal de Mar de la fortalesa de Roses, una obra...", Locus Amoenus nº 4, 1998-1999